El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
i de la femada no permeten deduir l’existència de sistemes de rotació observats de manera generalitzada: sobre un mateix predi podia succeir al guaret dues collites de dos cereals diferents, com l’ordi i el blat. Els mateixos contractes suggereixen, a més, que una terra en repòs no era necessariament una terra improductiva i que existien diverses modalitats del guaret: la successió de cereals d’hivern i llegums (legumen, alternis frugibus) era una pràctica de regeneració del sòl coneguda i aplicada des de temps romans. Les propietats regeneradores dels llegums s’expliquen bàsicament per la seva capacitat de fixar el nitrogen atmosfèric mitjançant acció bacterial. Però, els llegums no sols proporcionen nutrients al sòl sinó també incideixen sobre la seva estructura. Les seves fulles limiten la il·luminació excessiva i absorbeixen l’impacte de les pluges. La collita d’una planta com la fava, per altra banda, aireja el sòl gràcies a la profunditat de les seves arrels i el deixa en bon estat per una subsegüent sembra del cereal. A canvi d’aquestes avantatges els llegums exigeixen un notable subministrament de fertilitzants i aigua. Això explica que aquest tipus d’alternància degué limitar-se a un nombre molt reduït de parcel·les.
En definitiva: després del que hem dit en els apartats precedents l’únic segur és que s’era conscient de la necessitat de deixar reposar la terra després d’un període de conreu que l’havia esgotat perquè es reconstituís naturalment mitjançant el guaret. Es pot suposar que, pel que fa al conreu extensiu dels cereals, l’aplicació d’una rotació regular s’havia vist afavorida per la necessitat de reservar temps, energies i recursos al conreu intensiu de les vinyes, els horts i els arbres. (Això deixant al marge el problema que planteja un cereal de primavera com la civada.) Però, les pròpies condicions pedològiques de la nostra àrea d’estudi semblen indicar que una rotació regular dels sòls es plantejava com opció en els casos més favorables, podent associar-se aquesta rotació al conreu successiu de diferents cereals i al conreu de llegums reconstituents. En les terres menys afavorides no havia alternativa a una rotació de ritme irregular, podent passar molts anys entre la collita i la sembra. Per tal de mantenir els rendiments resultava, doncs, decisiva la fangada amb la palla i sobretot la llaurada (laboratio), realitzada amb ajuda de l’arada i l’aixada, i repetida durant l’any, mentre les terres estaven en guaret i abans de la sembra. Les virtuts d’aquesta llaurada eren vàries: gràcies a aquesta es polvoritzava i airejava el sòl perquè estigués preparat per la sembra, s’enterraven les males herbes junt a les arrels de les plantes del rostoll, s’evitava que l’aigua remuntés a la superfície per efecte de la capil·laritat i s’evaporés en l’estació seca... En definitiva: es compensava mitjançant una notable inversió d’energies la mediocritat dels sòls i la manca de fertilitzants. Per a assegurar les collites, finalment, se’ls va dedicar a les terres una cura minuciosa, com ho posen de manifest les clàusules detallades dels contractes notarials dels segles XIII i XIV relatives al manteniment de les tanques, a la construcció de rases i a la regulació del trànsit de bèsties i homes.
6. L’EXPLOTACIÓ DELS ESPAIS INCULTES
L’explotació del bosc i dels restants espais de l’inculte, inserida en el cicle anual del treball pagès, es considera sovint com un simple complement del conreu de les terres de l’agre. Això sols és cert a mitges, perquè l’incultum oferia una sèrie de recursos sense els quals resulta difícil imaginar el funcionament d’una unitat econòmica com el mas. D’això eren conscients no sols els pagesos sinò també els senyors, els quals no dubtaren en realitzar un esforç per tal de garantir l’accés dels seus homes als spacia heremarum terrarum. [97]
6.1 La composició
El conjunt de les comarques del nord-est català es caracteritzava per una dualitat orogràfica en virtut de la qual es distingia entre els espais de montanum i de planum. Al costat d’aquesta oposició orogràfica entre la plana i la muntanya, es constata a les fonts també una oposició entre el cultum i l’eremum i que va haver una tendència a associar les dues oposicions esmentades, vinculant el pla amb l’àrea conreada i la muntanya amb l’àrea no conreada. Aquesta percepció dual del paisatge continuava una tradició cultural romana que delimitava amb exactitud l’ager del saltus com a dues àrees diferenciades en termes geogràfics, però també complementaries quant a la seva explotació econòmica.[98] Com a elements associats als espais incultes s’esmenten a les nostres fonts, en primer lloc, els boscos: la silva i el boscum (ocasionalment: la mata, la nemora i la densa).[99]Silva i boscum semblen ser termes sinònims, malgrat que silva possiblement designa una massa forestal de certa amplitud. En canvi, el terme boscum podia emprar-se també per designar una arbreda emplaçada, a vegades, entre dos camps veïns (bosc intersticial). La degradació del bosc mediterrani (un bosc fràgil i que es reconstitueix amb moltes dificultats), per altra banda, pot produir diverses formacions baixes en funció de les propietats del sòl. Entre aquestes formacions vegetals pot citar-se l’alzinar degradat (Quercetum ilicis arbutetosum), un bosc secundari que es forma allí on predominen els sòls silicis i que és el resultat de l’explotació d’un alzinar típic i de la transformació del seu estrat arbustiu, que passa a ser dominat per l’arboçar. La garriga, en canvi, acostuma formar-se en els llocs on predominen els substrats calcaris, sobre sòls esquelètics, molt exposats al perill de l’erosió. Aquesta es composa d’una important varietat d’herbes i arbustos (garric, bruc, farigola, romaní, espígol, estepa), resistents tant a les altes temperatures com a l’aridesa estival. El que les fonts denominen pascuum, representa en la majoria dels casos el pastiu natural, en tant que terreny de vegetació espontània i diversa, que s’aprofitava per l’aliment del ramat (pastura), però al que no es dedicava una cura específica.
El que hem exposat fins aquí no ha de conduir a una visió simplificadora del que representaven els espais incultes. En primer lloc, perquè la dualitat pla / muntanya i cultivat / inculte que pressuposava tenia una important càrrega cultural heretada de l’Antiguitat i que no necessàriament havia de correspondre sempre amb la realitat biogeogràfica. En segon lloc, perquè la transició del cultum a l’incultum sempre va ser més gradual del que podria deixar entreveure el contrast que postulen a primera vista les fonts. De fet, havia diversos tipus de bosc no sòls quant a la seva composició sinó també quant a la seva explotació. Havia boscos on es tallaven cada cert nombre d’anys els arbres a certa altura per recollir llenya i branques, sense perdre per això la seva capacitat de regeneració. Aquests boscos han de considerar-se en cert sentit com cultures malgrat ser designats com silva a les fonts. Per altra banda, d’aquests boscos explotats de manera més o menys sistemàtica a les arbredes locals, emplaçades al llarg dels rius i entre els camps (residuals en alguns casos, expressament plantades en altres), tan sols hi havia transicions graduals. En tercer lloc, perquè s’ha de tenir present que els espais incultes comprenien quelcom més que les muntanyes cobertes de boscos, garrigues i pastius. A aquests cal afegir un altre conjunt d’ecosistemes els trets particulars dels quals venien donats per la presència determinant i permanent de l’aigua: els estanys de l’interior, els grans aiguamolls del litoral, els rius i les riberes i les prades naturals dels deltes i de les maresmes que oferien àmplies possibilitats per a la pastura dels ramats.[100]L’extensió geogràfica d’aquests espais i la seva rellevància per a l’economia local resulten especialment destacables a les planes obertes al Mediterrani, com l’Empordà.
6.2 L’explotació
A cada mas se li atribuïa un dret d’explotar els diversos elements de l’incultum. Aquest dret de vegades ve expressament evocat en les fonts. Així per exemple, l’any 1209, els vescomtes de Cabrera confirmaren al prior de Santa Maria de Roca Rossa la propietat de tres masos de la parròquia de Sant Cebrià de Fogars de Tordera, a la Selva, amb els drets de boscar, pasturar i caçar vinculats a aquests masos.[101] El 1216 una sentència judicial, reclamada per l’abat Arnau del monestir de Santa Maria d’Amer, atorgà a un mas de la parròquia de Taialà, al Gironès, un