El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
d’una concepció antiga que considerava els espais incultes com un bé públic al que tot home lliure tenia dret d’accedir. D’aquesta manera es va establir un equilibri mal definit entre la senyorialització de fet d’aquests espais i el dret a la seva lliure explotació. Com a testimoni d’aquest equilibri mal definit podem presentar el ja esmentat plet per l’accés dels homes de Sant Feliu de Llobregat al bosc de Valdonzella la Vella. En el curs d’aquest plet l’abadessa de Valdonzella va poder argumentar que eren molts, a Catalunya, els boscos propietat de monestirs i barons i que a aquests senyors corresponia el dret de prohibir l’accés als seus boscos.[148] L’acceptació de l’usatge que garantia la lliure explotació dels espais incultes a tots els homes lliures no podia ser al·legat en contra d’aquest fet, perquè aquest usatge, segons l’abadessa, no prohibia als monestirs i als cavallers de Catalunya tenir en plena propietat boscos i deveses en els quals ningú podia entrar a tallar, llenyar i carbonar sense l’autorització del seu propietari.[149]
7. ELS SERVEIS AUXILIARS: MOLINERIA I FERRERIA
La bona marxa del mas depengué decisivament de l’existència d’uns serveis exteriors a aquest, entre les quals cal destacar la molineria i la ferreria. Tant l’un com l’altre eren institucions que proporcionaven un servei (servicium) que permetia descarregar la família pagesa de certs treballs necessaris però feixucs. Consolidats en la seva funció subsidiària durant el segle XII, aquests serveis compartien dos trets característics: el seu control per part del senyor i el seu manteniment per part d’un especialista. L’existència d’altres serveis assimilables a la molineria i la ferreria resulta difícil de constatar. Sabem molt poc sobre els forns dedicats a coure el pa a l’àmbit rural. No existí un destret dels senyors sobre els forns, excepte en els assentaments urbans i en alguns pobles rurals. El més probable sembla ser que als llocs allunyats d’aquests assentaments el pa es coïa als forns domèstics o simplement sobre les pedres i les cendres de la llar. Pel que fa als molins per trullar les olives, tot i que les notícies són molt escasses, sabem que en determinats llocs podien ser un monopoli senyorial. Així al terme del castell de Cervelló, on el senyor Guillem de Cervelló va eximir els homes del monestir de Sant Cugat del Vallès que residien en el terme del castell del destret del trull (trulium olivarum) que estava instal·lat al mas Reguers, de la parròquia de Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat.[150] Quant a les premses del vi, per últim, constatem que les referències a torcularios en les nostres fonts són freqüents fins al segle XI. El terme sembla designar la instal·lació d’origen grecoromà que també trobem representada a diferents codis hispànics altmedievals. Pel que es dedueix de les miniatures, es tractava essencialment d’una biga pesada manejada per cordes (aparell) que es feia descendir mitjançant una rosca sobre uns cistells que contenien els raïms. El most així exprimit era recollit en dipòsits situats al sòl, des d’on era després transvasat als recipients del vi pròpiament dits.[151]Però, a partir del segle XII les referències a aquestes premses pràcticament desapareixen de les fonts. És possible que això pugui explicar-se per la difusió de premses més modestes, millor adaptades a les necessitats d’una economia familiar com la del mas, amb una productivitat vitivinícola limitada. Donada aquesta última circumstància, també és possible que en la majoria dels casos s’hagi optat simplement pel més comú dels mètodes de premsa: la premsada amb els peus.
7.1 La molineria
El molí fariner (molendinum, molendinarium...) era una instal·lació que explotava l’energia hidràulica per transformar el gra en farina. Les implicacions socials i econòmiques de la difusió d’aquesta instal·lació que, en paraules de Paladi, realitzava la mòlta sine animalium vel hominum labore, han estat estudiades i discutides de manera amplia i controvertida i no és aquí el lloc per insistir en allò més del necessari.[152]Centrant-nos en els aspectes estrictament cronològics retinguem que la difusió dels molins fariners ja està documentada per a la Hispània visigoda. Per al nord-est català poden documentar-se l’existència de molins des del segle IX i per als segles posteriors podem constatar que els molins eren una instal·lació àmpliament difosa. Fins i tot al llarg dels més mediocres torrents pot constatar-se l’existència de molins. Amb tot, va haver algunes conques fluvials que van atraure més que altres un gran nombre de molins, com la conca del Ripoll, al Vallès Oriental, i la conca del Ter, al Baix Empordà. Aquesta concentració local d’instal·lacions sembla venir determinada tant pel grau d’implantació dels patrimonis senyorials a la zona com pel volum dels recursos hidràulics que podia oferir un corrent d’aigua determinat.
7.1.1 Els molins
Les característiques dels corrent d’aigua mediterranis no recomanaven instal·lar els molins al costat d’aquestes: entre d’altres, perque les fortes i sobtades crescudes i les riuades podien portar a la ruïna material de la instal·lació. Per això, es procurava emplaçar el molí sobre un canal que desviava l’aigua del corrent natural i el conduïa vers la instal·lació, emplaçada a vegades damunt una rocha (molino rocherolo) o una mota. El molí era una edificació pròpiament dita, construïda amb parets de pedra i coberta d’una teulada. Al seu costat acostumava emplaçar-se la casa en la que residia el moliner amb la seva família (domum mulnarii).
Pel que fa al funcionament d’aquest molí estem en general mal informats.[153] Els components d’aquest moltes vegades no es detallen a les fonts sinó de manera genèrica (instrumenta, quarnimentum, utensilia). Entre aquests components es compten les moles, grans peces de pedra, extretes de pedreres ben seleccionades. Les referències a peces de fusta (fustamenta, tornamenta) i peces metàl·liques (ferramentas) ens consten des de la segona meitat del segle X. De fusta eren les tremuges (tremugias) i la canal (canal) que portava l’aigua sobre el rodet (rota, rodet), també aquest de fusta i a avegades reforçat amb una anella de ferro. Es pot suposar que vers mitjan segle XI la instal·lació es composava d’uns engranatges molt simples i dues moles horitzontals a les que la turbina, mitjançant un arbre (arbor) de fusta, transmetia directament el moviment. El metall s’emprava per peces molt concretes: per a les ferradures que reforçaven el rodet i per les nadilles (nadillas) que fixaven la corredora a l’arbre. Aquest molí horitzontal tenia l’avantatge de ser una instal·lació robusta que exigia una limitada inversió de recursos i treball a l’hora de construir i mantenir-la. A més, era una instal·lació que podia treballar amb subministres limitats i irregulars d’aigua, adaptant-se així a les condicions ecològiques de bona part de la nostra àrea d’estudi. L’evolució tecnològica ulterior conduí a un perfeccionament del tradicional molí fariner, però no a la seva substitució per un nou tipus.
El molí requeria per al seu funcionament de tota una infrastructura de canals que permetien la circulació de l’aigua.[154]El punt on es prenia aquesta per desviar-la cap al molí es designava genèricament com caput aquis i aque acceptionis. En aquest punt s’instal·lava una resclosa (resclausa) que es composava d’una acumulació de llenyes i branques (leinar, ramar), graves i còdols (glebarios, pedregarios), reforçada a vegades mitjançant l’aplicació de ciment (cementum). Tots aquests materials estaven en general a la lliure disposició del constructor d’un molí en virtut del dret d’empriu. Des del punt de vista tecnològic, la resclosa permetia regular artificialment el nivell de l’aigua i acumularne la necessària per garantir un funcionament relativament constant del molí. La resclosa, per altra part, estava dotada de comportes (clausuras, estoledors, trestoledors) i una sèrie de recs assegurava la circulació de l’aigua que feia funcionar el molí. Entre aquests recs es distingia el caput regum (caput molo), el canal emplaçat a la resclosa. Aquest canal portava l’aigua cap al carcau (caccabarium, caccabus...) on l’aigua desembocava sobre els rodets del molí. Un últim canal (subtus regum, exaiguador, trestaledor) servia per evacuar altra vegada l’aigua