Entre les diverses eines que el ferrer es dedicava a llossar a la seva ferreria es comptaven genèricament el que les fonts anomenen les ferramenta quae ad usum laboracionis et agriculture pertinent i, més concretament: els elements de ferro de l’arada (particularment, les relles); les eines de la llaurada, les eines de la collita, les eines per a treballar la fusta i la pedra i altres eines com els agullons de l’agullada, les tisores i els raors. Es tractava en tots els casos d’instruments que experimentaven un fort desgast quan eren utilitzats: respecte a les relles, per exemple, no és sobrer recordar que l’arada més simple gastava cada any un nombre considerable de relles. Aquest desgast dels elements de ferro reduïa l’efectivitat de les eines i la productivitat del treball. Aquest desgast, a més, es produïa just en aquell moment del cicle agrícola (llaurada, collita, verema) en el que resultava una urgència poder disposar d’unes eines ben preparades.

      La reparació dels artefactes esmentats no necessitava de mitjans tècnics excessivament complexos i cars. Pel que podem deduir de les fonts iconogràfiques i escrites, el ferrer treballava amb un conjunt d’eines (aparatuum fabrice) certament senzilles: les tenalles (tenayles), per a aguantar la peça de ferro que escalfava al forn (tenalles de fornal) i per subjectar la peça de ferro que el ferrer treballava sobre l’enclusa (tenalles de mà); els martells i els malls (mallos), martells grossos i de mànec llarg; els talladors (tallatores), martells de mànec llarg i ferro molt tallant que es feien servir per a tallar les barres de ferro; la manxa (manxia, manxer, mantega), per a donar aire (manxar) al forn; l’enclusa (encluga, includa), feta de pedra o metall, situada al sòl o sobre un tronc, damunt la qual el ferrer treballava el ferro a cops de martell i de mall; els furgadors, barretes de ferro per a furgar el foc del forn; les destrals, per tallar la fusta i la llenya; i l’esmoladora (esmoladora), de pedra o metall, per esmolar les eines de tall. A més, el ferrer acostumava a tenir una o més bèsties per carregar i transportar el ferro i el carbó necessaris per a mantenir en marxa la ferreria. Quant al forn del ferrer, diguem que mai no s’evoca de manera explícita a les fonts escrites. En conseqüència ho ignorem tot quant a les seves característiques, la seva capacitat i el seu rendiment. S’ha dit que fins al segle XI el treball del ferro a l’àmbit rural degué realitzar-se a una simple cavitat al sòl. També s’ha dit que la difusió de les ferreries sembla haver coincidit (tot i que això no deixa de ser una hipòtesis encara a verificar) amb un desenvolupament d’un forn tecnològicament més complex. Amb tot, no resulta indispensable vincular la difusió de la ferreria amb un desenvolupament tecnològic del forn: al ferrer li bastava per calfar el metall i llossar les eines un forn força simple. En qualsevol cas el forn estava sempre instal·lat a l’interior d’una edificació específica (domos fabrice), la qual acolliria, a més, l’obrador del ferrer i el conjunt del seu einam (aparatuum fabrice).

Per funcionar la ferreria necessitava ferro com a matèria primera i carbó com a combustible.[181]El subministrament del ferro, pel que es dedueix de les nostres fonts, era garantit pel propi senyor de la ferreria. Per a procurar-se aquest ferro el senyor disposava de diverses possibilitats: si era propietari de mines de ferro, podien ser aquestes mines les que proporcionaven el ferro necessari per alimentar les seves ferreries. Així, sembla plausible pensar que les mines de ferro comtals del Conflent, documentades per un capbreu de l’any 1151, subministraren amb ferro les ferreries pertanyent al comte que ens consten per a aquesta mateixa data a diversos llocs del nord-est català (Terrassa, Vilamajor, Caldes de Montbui, Llagostera, Palau-sacosta, Caldes de Malavella i Llofriu). Si el senyor no era propietari de mines, el que degué ser el cas més freqüent, podia comprar el ferro als mercats urbans. (L’obligació del ferrer de lliurar peces de ferro al seu senyor es pot documentar, però no sembla una obligació gaire difosa).[182]Aquest ferro comercialitzat en forma de barrells i lingots (ferre no obrat) podia procedir de les mines senyorials. Però, cal tenir en compte que juntament a aquestes vetes metàl·liques, l’explotació de les quals exigia la inversió de notables recursos, existien aquelles reserves de ferro de superfície (ferro pisolític, com la limonita) que podien trobar-se disperses en múltiples indrets i que, donats uns mínims quant a la seva composició mineral (contingut de ferro i manganès), resultaven més fàcils d’explotar. Aquest ferro no necessàriament havia d’elaborar-se a càrrec dels senyors. Es pot pensar (malgrat el silenci de les fonts) que aquest va entrar en els circuits comercials com a resultat d’una metal·lúrgia portada a terme a petita escala per especialistes en l’extracció, reducció i forja del ferro de superfície. Serien aquests especialistes (entre els quals es pot comptar el mateix ferrer) els qui portarien el ferro als mercats urbans, específicament als mercats de les petites ciutats que començaren a proliferar a partir del segle XII arreu del nord-est català.

Pel que fa al carbó vegetal (carbonem), el combustible indispensable per a una reelaboració adequada del ferro, sabem que s’elaborava als boscos (carboneres), en alguns casos a compte del senyor. Així, l’any 1213 els templers de la comanda de Palau-solità, al Vallès, es reservaren enfront del receptor d’un mas de Martorelles la facultat de fer carbó a les terres del mas quan volguessin.[183] En el cas que el carbó no fos produït en el marc dels dominis senyorials, podia ser comprat, al igual que el ferro, als petits productors (carbonaires) que l’oferien als mercats urbans. Finalment, tinguem en compte al respecte que l’elaboració del carbó al bosc (el carboneig) es considerava com una facultat associada al dret d’empriu, o sigui, al dret de lliure explotació dels espais incultes (usum carbones faciendi).[184]

      7.2.3 La senyoria sobre les ferreries

Com veurem, la difusió de les ferreries cal interpretar-la com una iniciativa dels senyors la finalitat de la qual era posar a disposició dels agricultors un servei que garantís unes eines més eficaces (i també unes peces i uns engranatges més resistents als molins). No pot sorprendre, doncs, l’estreta associació que s’observa de manera repetida entre la presència de les ferreries i l’existència de dominis senyorials de certa entitat geogràfica. Un exemple evident en aquest sentit el proporciona un capbreu comtal de l’any 1151 on es constata que a l’honor de Terrassa hi havia un total de cinc ferreries; els honors de Vilamajor i Caldes de Montbui disposaven, respectivament, d’una ferreria; a Caldes de Malavella hi havia tres ferreries, de les quals el comte recaptava el seu lloçol, salvant els drets del seu ferrer; l’honor comtal de Llagostera, per últim, disposava de dues ferreries. Observem, a més, que el lloçol el cobrava el comte als altres honors localitzats a les comarques de la Selva i del Baix Empordà: Quart, Llofriu i Palafrugell.[185] La mateixa associació de ferreria i dominis s’observa també per a altres senyories i altres contrades: la ferreria de Ripollet, per exemple, pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès i servia als nombrosos masos que el monestir tenia a l’entorn d’aquella localitat. La ferreria de Vilanova del Vallès pertanyia al capítol catedralici de Barcelona i treballava per a la trentena de masos que la pabordia de desembre tenia a la vall de Vilanova.

      Al senyor de la ferreria corresponia garantir el que les fonts denominen el servicium fabrice et ferrarii. Això volia