El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
Amb el trànsit s’atorgava també el dret a recollir les pedres i rames (empriu) necessàries per a la construcció de rescloses i canals. El trànsit era en alguns casos lliure i en altres estava sotmès a un cens pro transitu aque. L’esmentat Arnau Guillem de Mediona, per exemple, rebria per la seva autorització un cens anual d’un morabatí i d’una mitgera d’ordi. Els acords respecte al trànsit contemplaven el compromís de no interferir el funcionament dels altres molins que depenien de les mateixes aigües. Així mateix es podia estipular que l’edificació de molins, alimentats pel rec la construcció del qual s’autoritzava, no havia de comportar que els molins ja existents els manqués l’aigua necessària per fer-los funcionar. A vegades el que autoritzava el trànsit per les seves terres exigia així mateix una garantia de que tant ell com tercers poguessin emprar les aigües que alimentaven el molí per la irrigació de les seves terres.
Per fer funcionar aquestes instal·lacions cada vegada més complexes i costoses s’imposà la creació d’un personal especialitzat, encarregat dels treballs de mòlta i manteniment de la instal·lació. Les referències a moliners (molinarios) es multipliquen en les comarques del Vallès en el curs del segle XII, tot i que la primera referència a un moliner data de mitjan segle XI i es refereix a un molí de Rubí, propietat d’un tal Guifré Seniofred que el va testar el 1065 al capítol catedralici de Barcelona.[160]Al moliner l’instal·lava el senyor, generalment, mitjançant un contracte escrit. En virtut d’aquest contracte, el senyor atorgava al moliner la instal·lació, establint els censos deguts per aquest i fixant el repartiment dels rèdits vinculats al molí. El moliner, per la seva banda, prometia al senyor residència contínua i personal a les cases del molí i es feia el seu home propi i soliu. A més, prometia realitzar fidelment el seu servei (servicium molendini), pagar els censos deguts pel molí i lliurar al senyor la part dels rèdits que li corresponien. A vegades, el senyor permetia al moliner reservar-se els residus de la molta (escubia, farnat) a canvi d’engreixar un nombre determinat de porcs que, posteriorment, es repartirien a mitges.[161]El contracte entre senyor i moliner incloïa en ocasions l’atorgament d’un mas, amb el qual es proporcionava al moliner i la seva família uns recursos complementaris als que oferia el molí. L’any 1180, per exemple, Bernat de Sobarbar i la seva esposa Dolça atorgaren al matrimoni format per Ramon Carbó i Maria el mas i molí de Garriga, a Sabadell; a canvi el matrimoni lliuraria un cens anual d’una quartera de blat. A més se’ls va atorgar una tercera part de les multures. Els receptors s’encarregarien d’adquirir les moles i els atorgants assumirien el transport d’aquestes. Una tercera part de la despesa en pics, ferramentes i altres eines correria a càrrec dels receptors.[162]
Advertim, tanmateix, que el receptor de la mulneria (mulneria) no era sempre aquell que es feia càrrec de la mòlta com a tal. A vegades es tractava d’un simple intermediari a qui el senyor confiava la posada en marxa de la instal·lació. Per l’any 1234 s’ha conservat un contracte en virtut del qual Guillem de Terrassa i la seva esposa Saurina atorgaren a Ferrer Saig i la seva esposa Berenguera la molineria de dos molins que tenien prop de la vila de Terrassa. El matrimoni tindria ambdós molins i percebria en concepte de mulneria la quarta part del beneficis. A més no hauria d’assumir cap altre tasca que instituir un moliner que s’encarregués de mantenir en marxa els molins. Guillem i Saurina assumirien les despeses qui suposava renovar els pics i les moles i s’encarregarien de mantenir els recs del molí. Finalment, els atorgants autoritzaven als receptors fer de moliners si ho desitjaven, sense perjudici de percebre l’esmentada quarta part de la mulneria.[163] El contracte en qüestió permet constatar, doncs, una relació a tres nivells, amb un intermediari que s’encarregava de la institució del moliner. Tant les despeses com els beneficis es van repartir entre el senyor i el seu intermediari, quedant aquest últim encarregat de la remuneració del moliner.
7.1.4 El destret
La senyoralització dels molins va comportar no sols la pràctica desaparició dels molins pagesos explotats en règim de copropietat, sinó també la implantació d’un destret que obligava a moldre el gra en el molí del senyor. Les referències a aquest destret són escasses i no anteriors a mitjan segle XII. Una carta de 1208, per exemple, permet documentar com Guillem de Montcada va empenyorar el seu castell de Castellar del Vallès juntament amb el destret que obligava als habitants de Castellar, Sentmenat i altres llocs moldre el seu gra als molins del terme del castell.[164] Però l’abast del destret que s’evoca en les fonts no està gaire clar. Aquest sembla implicar l’obligació dels habitants d’un terme de moldre el seu gra en el molí senyorial. L’any 1255 Arnau, un batlle del monestir de Sant Daniel de Girona relatava en un llarg plet com l’abadessa Agnès li havia cedit el seu dia un molí a la riera de Tornavells, a Canet d’Adri, al Gironès, amb la promesa d’exercir el destret per obligar els homes de Vainera, Torns i Coromina de moldre el seu gra al molí i proporcionar el treball necessari per al transport de les moles i el manteniment de la resclosa. Tanmateix, la successora de la dita abadessa havia deixat d’exercir el destret amb les consegüents pèrdues per al batlle, pèrdues que aquest estimava en vint-i-quatre esquil·lates de cereal. La sentència final instava a l’abadessa a obligar als homes de Vainera, Torns i Coromina a anar al molí en qüestió i acomplir amb els treballs acostumats.[165] Altres notícies, al marge de les esmentades, permeten constatar des del segle XII intents per part de determinats senyors de forçar l’ús dels seus molins en detriment dels molins d’altres senyors. A les querimonies presentades per Ermessenda i els seus fills contra Ramon Gausbert, el castlà del castell d’Arraona, l’acusava d’haver forçat als homes del terme d’Arraona a no moldre els seus grans en els molins d’Ermessenda.[166] En conjunt, les notícies que hem citat permeten constatar una certa difusió del destret, l’abast de la qual, però, resulta impossible d’avaluar de manera precisa. Es pot retenir, en tot cas, que aquest destret podia fer-se efectiu de dues maneres: per una part, el senyor podia obligar els homes d’un terme a utilitzar el seu molí; per l’altra, el senyor podia prohibir l’existència de qualsevol altre molí en un terme determinat. Ambdues mesures, com ha recalcat Pere Ortí Gost, tenien una mateixa finalitat: la d’establir un privilegi d’exclusivitat per al molí senyorial. Aquest privilegi, al seu torn, permetia assegurar la clientela i la rendibilitat d’una instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.[167] A canvi del privilegi d’exclusivitat per al seu molí, finalment, el senyor havia de garantir la moltura adequada del gra portat a la molta i regular l’accés dels agricultors al molí. Aquest accés es podia fixar com una quota temporal atribuïda a cadascuna de les famílies que acudien al molí: d’aquesta manera, en algunes parròquies del Baix Empordà ens consta que en un domini determinat diverses famílies tenien cadascuna assignades certes «parts», fraccions de temps («dies» i «nits»), durant les quals podien moldre el seus grans de cereal en tant que parcers (parcerii) del molí senyorial. Així, l’any 1292 Ramona i el seu marit, Pere de Crosa, de Vilaromà, van vendre a Ahomar, del mateix lloc, un «dia» i una «nit» del molí d’Avall, emplaçat en els límits de les parròquies de Palamòs i Vall-llobrega, en la setmana que tenien dos «dies» i dues «nits». Aquest molí el compartien Ramona i Pere, com parcers, amb Maria de Palomar, Guillem Ermengol, Bernat de Grau, Arnau de Sitges i Ramon Vidal. El molí era domini del monestir de Sant Feliu de Guíxols i aquest rebria d’Ahomar cada any pel «dia» i la «nit» que havia comprat un cens de quatre migeres de gra.[168]
7.1.5 Les exigències
La difusió i consolidació del destret es va veure afavorit per la qualitat tecnològica dels nous molins: l’estalvi que implicaven per l’economia pagesa no deu ser infravalorat i degué ser reconegut pels