El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
sistemàtica de l’aigua. La mateixa aigua que s’emprava per fer funcionar el molí s’emprava també per a la irrigació de les terres de conreu. Entre aquestes terres es comptaven tant els camps, els horts i els prats irrigats, freqüentment plantats d’arbres fruiters i glandífers, com els llinars i els canemars. En el seu conjunt, aquestes terres constituïen un microparcel·lari, resultat d’un agençament sistemàtic de l’entorn del molí per als conreus que requerien un subministrament regular d’aigua. L’estany artificial format per la resclosa, per altra banda, es feia servir per la piscicultura (piscationes, pischaria), constituint una biocenosi peculiar i un veritable ecosistema aquàtic dedicat a la producció de varietats de peixos ben adaptats a hàbitats lentics amb aigües càlides i alts nivells de nutrients.[155]Tota una xarxa de camins, per últim, connectava el molí amb els masos de l’entorn. Per aquests camins transitaven les bèsties que en sacs portaven el gra batut al molí i el tornaven a les cases convertit en farina. A vegades aquests camins rebien el nom específic de strada mulnera i carraria mulnera. Pel que fa al seu estatus, els camins del molí es consideraven públics i es garantia el lliure accés a aquest. A més, l’any 1131 una assemblea presidida pel bisbe de Barcelona proclamava la pau per tots els que anaven al molí a moldre i per totes les seves pertinences i bèsties.[156]
7.1.2 La senyorialització dels molins
Quant a la història de la propietat dels molins s’ha constatat l’existència de dues etapes ben diferenciades. La primera d’aquestes es va caracteritzar per la coexistència de molins pertanyents a propietaris benestants i molins d’agricultors. Aquests últims eren freqüentment instal·lacions explotades col·lectivament per diferents copropietaris, cadascú dels quals era titular d’una pars o porcio del molí. Això els donava el dret de moldre el seu gra durant un nombre determinat de «dies» (dies molentes) i «nits» (noctes molentes) del mes. (La copropietat de «setmanes», ebdomades, resulta més difícil de documentar). La segona etapa es va caracteritzar per una senyoralització dels molins, això és, per un procés que implicà tant el pas de les instal·lacions a mans dels senyors com el control dels processos de mòlta per part d’aquests. Els senyors laics i, sobretot, eclesiàstics foren adquirint «dies» i «nits», a més de molins sencers, bé mitjançant donacions (pietoses), bé mitjançant compres i permutes.
En el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, l’època de major nombre d’adquisicions es situa entre 950 i 1050. Bona part d’aquests molins s’emplaçaven a les contrades a l’entorn del monestir on, per altra banda, es pot registrar una massiva presència patrimonial d’aquest: així, més de la meitat dels molins adquirits per Sant Cugat entre 950 i 1200 s’emplaçaven en aquestes contrades, sobretot, al llarg del riu Ripoll i en el terme de Ripollet. La major part dels molins que va adquirir el monestir eren, per altra part, molins que els propietaris o bé havien heretat dels seus pares, o bé els havien comprat a un veí. La transferència de la propietat d’aquests molins a favor de la comunitat benedictina explica la desaparició progressiva però general dels molins explotats en règim de copropietat per col·lectius pagesos en les contrades a l’entorn del monestir. Amb tot, cal constatar així mateix una transferència significativa de molins des dels patrimonis aristocràtics i comtals vers el patrimoni monàstic.
MAPA 1
Els molins del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el 1200
7.1.3 Els nous molins
Al costat de les adquisicions de molins, la iniciativa dels senyors es va dirigir, sobretot, vers la construcció de molins mitjançant contractes ad edificandum molendinum. Els primers d’aquestes contractes daten del final del segle X però es multipliquen en el curs del segle XI. La construcció de molins per part del monestir de Sant Cugat del Vallès, per exemple, ens consta des de la segona meitat del segle XI. A més, per als segles XII i XIII podem observar com els senyors s’esforçaren per construir molins de major capacitat i efectivitat. Al marge de les variants concretes que possiblement es puguin establir, es tractava sempre de molins de roda horitzontal, però notablement més grans i dotats freqüentment de vàries moles i rodes que podien treballar de manera simultània. La difusió d’aquestes instal·lacions, freqüentment agrupades en casals, i que exigien des d’aleshores una considerable inversió en recursos i energies, es degué en bona part a la voluntat senyorial d’aprofitar les possibilitats que donava la difusió de les ferreries, d’assegurar-se el subministrament de l’energia hidràulica i de reclutar un personal especialitzat que es responsabilitzés de la marxa d’aquestes instal·lacions.
Al desenvolupament tecnològic del molí va contribuir de manera decisiva la utilització sistemàtica del ferro (instrumenta ferri ad molendina necessaria) per a la fabricació dels eixos, dels engranatges, de les llantes de les moles... Aquesta importància de les peces metàl·liques d’un molí portà a concedir una major atenció a tot el que es referia al subministrament i manteniment d’aquestes peces. Això pogué portar a vegades a una veritable integració entre molineria i ferreria. El senyor podia garantir al que assumia el funcionament del molí que el seu ferrer s’encarregaria de reparar les peces metàl·liques de la instal·lació i els pics per repicar les moles. L’any 1215, per exemple, el capítol de Barcelona acordà als receptors de diversos masos i molins de Vilanova del Vallès que el ferrer local llossaria i repararia sempre les peces i les eines de ferro necessàries per a la bona marxa dels molins. Els receptors quedaren eximits de qualsevol exigència i tan sols se’ls demanà proporcionar al ferrer el carbó i el ferro necessari per a portar a terme el seu treball.[157]A vegades, a més, el ferrer ens consta no tan sols com a responsable de la dotació metal·lúrgica de les instal·lacions sinó també com a directament implicat en la gestió dels molins. L’any 1190 va ser el monarca qui va atorgar al ferrer Bernat i a la seva descendència la ferreria dels molins del Llobregat que recentment havia fet edificar. Les condicions eren les següents: Bernat construiria i mantindria la ferreria i repararia les llantes de les moles d’almenys quatre molins, encarregant-se a més d’adquirir el carbó que necessitava el forn de la ferreria. A canvi de reparar els pics necessaris per a restaurar les moles, rebria cada mes cinc quarteres d’ordi. Per reparar i obrar les eines restants, el monarca proporcionaria el ferro i el carbó. Al ferrer se’l remuneraria segons el costum dels molins reials de Rubí, Cervelló i Barcelona. A més, el rei va atorgar al ferrer la molineria en un dels molins, el que volia dir que el ferrer instal·laria el moliner i percebria una sisena part dels rèdits del molí.[158]
L’esforç senyorial per dotar els molins d’un subministrament adequat d’energia hidràulica es va expressar al segle XIII en la construcció de basses (bassa molendini) que permetien l’acumulació d’aigua abans de l’entrada en el canal. Una major pressió de l’aigua sobre el rodet i un increment de la capacitat de mòlta s’assolí amb la instal·lació de cups (cupos, tonnas, tinas) en l’extrem de la bassa. Aquests perfeccionaments tècnics van estar acompanyats a partir del segle XII per una preocupació molt més elemental: la d’assegurar-se l’accés a l’aigua que mantenia en funcionament els molins. Aquest accés a l’energia hidràulica que mantenia en marxa la instal·lació no era una qüestió exempta de problemes i els primers plets per l’accés a l’aigua que alimentava els molins estan documentats per a finals del segle X. Però, aquests plets es multipliquen per al segle XII a causa, sobretot, del controvertit tema del pas de l’aigua per predi aliè (servitus ducendi aqua). (La «propietat» de l’aigua, pel contrari, no sembla haver estat objecte de disputes, almenys abans de mitjan segle XIV.) La resolució d’aquests plets contemplava invariablement un acord sobre els respectius accesos a l’aigua. El més corrent era, això no obstant, que un senyor procurés, per assegurar-se el seu accés, fer-se amb l’autorització d’altre senyor per portar per les terres d’aquest. Una autorització d’aquesta mena la van rebre els monjos de Sant Cugat del Vallès d’Arnau Guillem de Mediona l’any 1122, gràcies a la