El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
havien de donar el lloçol al comte.[201]El monestir de Sant Cugat del Vallès i el seu paborde de Palautordera, per la seva part, pretenien l’any 1205 cobrar a la parròquia de Santa Maria de Palautordera el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir.[202]Per a 1275 i 1290 s’han conservat dos capbreus que mostren com els senyors de la casa forta Canalies recaptaven el lloçol sobre una seixantena de masos de la parròquia vallesenca de Santa Perpètua de Mogoda.[203]Una forma mixta s’aplicava a Sant Feliu de Llobregat, on l’any 1263 Romeu Durfort va atorgar a Maria i al seu marit, Bernat Ferrer, la ferreria de la vila de Sant Feliu de Llobregat, la qual ja l’havien tingut els antecessors de Maria. Romeu va prometre als receptors que exerciria el seu destret per obligar a acudir a la ferreria els seus homes de Sant Feliu i de les parròquies de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Santa Creu d’Olorda. Tots aquests homes estarien obligats a llossar a la ferreria de Sant Feliu com era costum. Maria i Bernat podrien recaptar pel seu treball anualment diverses quantitats d’ordi de divuit homes i vint-i-tres masos enumerats nominalment a la carta d’atorgament de la ferreria. Malgrat tot, la mateixa carta afegeix que tots els homes i les dones que en el futur vinguessin a residir a la vila de Sant Feliu o als masos i honors que Romeu Durfort tenia a les parròquies esmentades, estarien obligats a fer efectiu el lloçol de la manera següent: els que llaurarien amb un parell de bous, lliurarien una quartera d’ordi al ferrer; els que no estarien en condicions de reunir la parella de bous, lliurarien un lloçol l’import del qual estaria en funció de la grandària de les seves possessions.[204]
El lloçol era sempre un cens fix i anual que, a Sant Feliu de Llobregat, per exemple, es pagava una vegada portada a terme la collita del cereal (tempore messium). Quant a la seva forma material havia diversos tipus de lloçol, segons el producte que s’imposés: el més estès era el locidum de pane, es a dir, el lloçol cobrat sobre les collites dels diversos cereals (blad, annona, cibaria), entre els quals es citen específicament l’ordi i l’espelta. D’aquest locidum de pane es distingia el locidum vini, recaptat en vi (vinum) o en càrregues de raïms (racemos). Un locidum carnis sembla haver existit, tot i que no deixà de ser un tipus de lloçol excepcional. A molts indrets, tanmateix, acabà per imposar-se una combinació del lloçol del cereal i del lloçol del vi com a exacció específicament vinculada a la ferreria. Així, a la parròquia de Sant Pere de Reixac l’abat de Sant Cugat demanava el 1261 d’un mas dues quarteres de cereal sense especificar i mitja quartera d’espelta, a més de dues quarteres de vi. Tot seria fet efectiu per sant Miquel a canvi de rebre el servei de la ferreria.[205]El 1271 i a la mateixa parròquia l’abat de Sant Cugat exigia a un altre mas una mitgera de cereal en concepte de lloçol i fixava que el ferrer de Ripollet rebria, per la seva part, un quarter de vi blanc i un quarter de vi vermell. A canvi l’abat prometia al titular del mas que li faria llossar les seves eines tal com ho manava el costum.[206]Tant l’import com la forma material del lloçol acostumava a ser variable i estava fixada pel costum local (secundum terre consuetudinem, sicut mos est patrie). En el marc d’un mateix domini, tanmateix, s’observa una notable uniformitat. Al domini capitular de Vilanova del Vallès, per exemple, hi havia un mas exempt del lloçol, però altres tretze lliuraven en concepte de lloçol una mitgera d’ordi i altres nou masos lliuraven una quartera d’ordi.[207]No tant uniforme resulta el lloçol degut per la trentena de masos i bordes que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia a l’entorn de la vila homònima, tot i que aquest es cobrava sempre en blat i ordi, productes als quals podia afegir-se una certa quantitat de raïms o de vi.[208] El cens demanat el 1263 als homes i masos de Sant Feliu de Llobregat consistia en la majoria dels casos en una quartera o una punyera d’ordi.[209] El 1275 la senyora Elisenda de la casa forta de Canalies i el seu fill, Bernat de Canalies, van fer capbrevar el lloçol que recaptaven a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. En presència de diversos testimonis, el sacerdot de l’església de Santa Perpètua va rebre les confessions de tots aquells que estaven obligats a donar el lloçol als senyors de la casa forta. En total es compten seixanta-cinc confessions, de les quals seixanta corresponen a titulars d’un mas emplaçat a la parròquia. En la gran majoria d’aquests casos el lloçol representava el lliurament d’una o mitja quartera d’ordi. Tan sols en alguns casos l’exigència s’incrementava a dues quarteres o a una quartera i mitja d’ordi.[210] Per a l’any 1290 s’ha conservat un segon capbreu que manà redactar l’esmentat Bernat de Canalies, per deixar constància del lloçol que podia recaptar a la parròquia de Santa Perpètua. El capbreu enumera seixanta-sis confessions, de les quals seixanta-dues són realitzades per titulars d’un mas. Les exigències en ordi es corresponen a grans trets amb les de l’any 1275. Però, ara es sumen a aquestes en quaranta-set ocasions unes exigències en vinum, fixades en quasi tots els casos en un quarter de vi. Una i altra exigència s’havien de pagar el primer dia del mes d’agost.[211]
QUADRE 1
El lloçol recaptat pels senyors de Canalies l’any 1275 a Santa Perpètua de Mogoda
Font: ACA. OR, Lligalls grans, Montalegre, 241, De Moguda XXXXIII, 23-24 i 145-146
Remarquem que es tractava en els casos ara esmentats dels rèdits que podia pretendre percebre el senyor. Perquè el lloçol es distribuïa segons taxes fixades pel costum entre el ferrer, per una part, i el senyor, per altra. Ocasionalment, aquesta distribució es va fer segons taxes fixes. Així, l’any 1289 l’abat de Sant Cugat del Vallès atorgà al ferrer Pere la ferreria de la parròquia de Sant Esteve de Ripollet, que era alou del monestir, amb tot el seu einam. Pere rebria pel treball que realitzaria al seu obrador divuit quarteres de cereal, a compte del lloçol que el monestir recaptava a la parròquia de Ripollet dels masos i dels molins. A més, l’abat li atorgava tot el vi que els parroquians lliuraven en concepte de lloçol.[212]En altres casos podem constatar una distribució proporcional dels rèdits en concepte de lloçol. La part corresponent al senyor de la ferreria acostumava a variar entre un quart i la meitat del que els agricultors donaven en concepte de lloçol. Romeu Durfort, per exemple, es va reservar l’any 1263 una quarta part de tot l’ordi que rebria per la ferreria de Sant Feliu de Llobregat. Les tres quartes parts restants correspondrien al ferrer.[213] En un plet del 1205 el paborde de Palautordera i els monjos de Sant Cugat es queixaven de que Guerau, el ferrer de la ferreria de la parròquia de Santa Maria de Palautordera, emplaçada a l’alou de Sant Cugat, no lliurava al monestir sinó deu peces de ferro, al temps que recaptava en benefici propi el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir benedictí. Els monjos calculaven en més de quaranta quarteres de cereal els ingressos que la ferreria recaptava anualment en concepte de lloçol. A més els monjos afirmaven que Guerau no podia demostrar haver rebut la ferreria del monestir i que per això el lloçol que lliuraven el homes de Sant Cugat havia de correspondre al monestir. El ferrer, per la seva part, argumentà que durant més de trenta anys ni ell mateix ni el seu pare ni els seus antecessors no havien lliurat cap exigència al marge de les deu peces de ferro ja esmentades. A això els monjos respongueren que Guerau no disposava de cap títol (cartulam donationis) per a demostrar que havia rebut la ferreria de Sant Cugat i que era un costum general (generalis consuetudo) que tot receptor d’una ferreria havia de donar la meitat del rèdits d’aquesta al seu senyor. La