Esperit d'associació. Francesc-Andreu Martínez Gallego
Читать онлайн книгу.
redacció inicial del treball.
María José, Neus i Carles han sigut els que més han perdut i, malgrat tot, sempre em diuen que són els que més han guanyat. Impressionant. Valen una mina, però no els podré pagar el temps que els dec.
Finalment, agraesc al Servei de Publicacions de la Universitat de València i al seu director, Antoni Furió, l’interès mostrat i la cura posada en l’edició.
Xeraco, estiu de 2009
PRÒLEG
A propòsit de les fronteres del comunitarisme cooperatiu
La cooperació entre iguals, des de baix, fomentada pels que viuen del seu treball i no tenen capital, la cooperació voluntària destinada a aconseguir objectius socials compartits i per a cada un dels associats, constitueix una de les expressions més notables i duradores del comunitarisme modern. De la noció d’auxili recíproc, a la creació i gestió de serveis; de l’obertura de magatzems d’aliments i efectes personals o de treball a preus inferiors als del comerç per haver eludit els intermediaris, al crèdit a baix interés; de la construcció d’habitatges a la modalitat més complexa del treball associat amb fins productius, el moviment associatiu d’aquestes característiques descansa en la voluntarietat, la participació en l’adopció de decisions, en la renúncia al lucre de l’entitat gestora en la mesura que el benefici se sotmet al treball o els beneficis, si n’hi haguera, s’adrecen al beneficiari social. En una societat, la capitalista, governada per la competència, l’esperit que la impulsa cada dia, l’associació cooperativa representa un repte formidable perquè obliga a adquirir compromisos, a admetre determinades renúncies a favor de l’empresa col·lectiva, a desafiar la iniciativa estrictament individual, tot això preservant la personalitat dels associats.
No és estrany que un dels primers físics socials, el pensador Charles Fourier, creguera haver trobat en les comunitats de producció i consum la fórmula magistral que havia de permetre als treballadors l’emancipació de la servitud industrial, que els condemnava a jornades extenuants per un míser salari incapaç de cobrir les necessitats més peremptòries, amb les seqüeles d’ignorància, malaltia i degradació moral. El britànic Robert Owen va advocar en la dècada de 1820 per les cooperatives de treball i consum que prescindirien del fabricant i del mercader, dels burgesos que guiats per l’afany de guany, espremien al màxim la capacitat dels empleats i organitzaven la producció prescindint de la condició humana dels assalariats, que eren reduïts a un factor productiu semblant a les occides màquines. A diferència de Fourier, que esperava guanyar-se lesautoritats i els capitalistes per al seu projecte, en gran manera futurista, Owen havia dipositat la confiança en l’autonomia dels mateixos treballadors i havia imaginat la seua difusió i integració mitjançant una federació sense límit que conduïra a constituir una entitat mundial. Associació, persuasió, educació al servei d’un sistema cooperatiu integral que comprenguera la producció, l’intercanvi, l’ensenyament i, fins i tot, el govern per la comunitat, ja que el model, de base econòmica, posseïa aspiracions d’ordre social. El seu llegat fou recollit el 1844 per la Rochdale Society of Equitable Pioneers, model del moviment en xarxa del cooperativisme pràctic.
Com a bons rousseaunians, Fourier, un autodidacta, i Owen, un empresari, creien en la bondat natural de l’ésser humà, quan aquesta és alliberada de les deformacions que ha creat una societat egoista, i en la racionalitat universal; totes dues havien d’assegurar el bon funcionament dels falansteris del primer i de les comunes del segon, embrió d’una societat nova, pròspera, humanitària, harmònica. Com a bons idealistes, i malgrat que l’un i l’altre concebien el seu projecte com un nou sistema social, en compte d’una variant de l’associacionisme empresarial, van creure també que aqueixes cooperatives podien ser establertes al marge del règim capitalista, pels seus voltants o a dintre seu sense entrar en conflicte amb l’ordre imperant que algun dia substituirien. Aproximadament dues dècades després, Pierre-Joseph Proudhon s’erigirà en apòstol del mutualisme, el suport mutu entre petits productors independents, federats lliurement en comunes locals i, aquestes, entre si, i auxiliades per bancs del poble (inicialment sota l’empara de l’estat i, en veure que això no es produiria, per mitjà de les cooperatives de crèdit) que hagueren renunciat a lucrar-se amb els préstecs.
Les teories socials i els sistemes d’idees que confiaven al cooperativisme i al mutualisme la superació de l’ordre capitalista –Owen feia compatible els seus principis cooperatius amb l’existència de societats resistents al capital i Proudhon es declarava defensor de la lluita del proletariat contra el capital– van trobar una realitat en procés de transformació en què invariablement, a Europa, s’assistia a la pauperització de les classes treballadores urbanes i rurals, i a l’emergència d’una pagesia parcel·lària enormement fragmentada en termes geogràfics, econòmics i socials.
Les regles del treball van canviar en nom de les llibertats. Va succeir en només uns pocs anys, després d’un parell de dècades de temptatives i reaccions, en les quals van desaparèixer les que es tenien per institucions seculars sòlides. La desintegració econòmica, l’abolició jurídica i la supressió efectiva dels vincles de dependència que havien sigut característics de l’antic règim van auspiciar el desenvolupament de les relacions de producció en via de germinació en èpoquesanteriors. Els historiadors debaten les pautes del procés i el grau de substitució d’unes relacions per altres en el si del feudalisme tardà en els primers lustres de la nova època, introdueixen matisos –a vegades de manera acalorada: la forma que tenen de sostenir els seus criteris– sobre la rellevància de les accions polítiques per a l’evolució dels marcs econòmics, o s’apliquen a interminables discussions sobre la revolució burgesa i el sistema que va ser denominat capitalisme. Precisament, l’articulació de condicions, factors de producció i agents socials que donaria lloc al principi de sistematicitat que comporta tota societat, va tenir el punt de partida en la desarticulació dels elements previs. I en el cas del món del treball, en la dissolució del règim agrari de tinença de la terra i de la comunitat local en tant que usufructuària i reguladora dels usos consuetudinaris i aprofitaments comunals, inclosa, als efectes que ens interessen, l’administració dels pòsits, reserva comunitària i banc de llavor. És l’aspecte més estudiat i que hom considera millor conegut.
En l’esfera de la manufactura i els oficis, la supressió de les reglamentacions gremials, amb les seues exclusivitats i prohibicions, també amb els seus furs i privilegis, va comportar la desaparició de les confraries que des dels temps medievals havien proporcionat als agremiats un mínim de protecció en l’infortuni, un tret distintiu del qual tenien mancança la resta de les capes urbanes i els productors dispersos del medi rural.
La força de l’ofici, en tant que corporació, havia residit en el monopoli de què gaudia tant en la fabricació com en el control de l’accés a la professió i la promoció en la jerarquia interna. La cohesió del grup aconseguia l’expressió màxima en el conjunt associatiu parell a la trama laboral, en els gremis, les germandats, les confraries, en tant que creava i reforçava el sentit corporatiu amb què es protegia l’ofici i es distingia en l’escala social urbana, per damunt del sentit de pertinença a les classes útils i laborioses. Liquidat el privilegi gremial, aquest entramat societari va subsistir durant un cert temps sustentat per un artesanat en via de transformació, aclaparat per la indústria i convertit en un reducte gràcies a les habilitats requerides per determinats articles. Mentrestant, el nou artesà, lliure respecte a la corporació, el treballador d’ofici i l’obrer comú van trobar, juntament amb la llibertat de produir i de contractar-se, un mur de dificultats a l’hora de crear associacions noves, aquesta vegada voluntàries, sempre amb l’argument –rara unanimitat en tots els països– de preservar la llibertat i l’ordre, perquè havia d’evitar-se qualsevol interferència en el exercici lliure dels drets dels propietaris i tota associació laboral es feia sospitosa als ulls de l’autoritat.
Per consegüent, es van haver de vorejar les prohibicions i les dificultats, i d’imaginar mecanismes de participació que unes vegades mantingueren ocultsels objectius societaris proscrits i, altres, possibilitaren serveis bàsics dels quals hi havia mancança, allò que pertany a l’esfera de les necessitats humanes essencials derivades de les condicions laborals (en el sentit