Esperit d'associació. Francesc-Andreu Martínez Gallego
Читать онлайн книгу.
fases d’aquesta (desamortitzacions de 1836-1841 i 1855), van devastar la irregular tasca assistencial de l’antic règim, en mans fins aleshores de l’Església i dels ajuntaments. Hospitals de pobres, hospicis d’orfes i desvalguts, cases de bojos, leproseries, dispensaris de queviures per a necessitats, etc., van perdre les fonts d’ingressos, quan no van seguir idèntica sort els immobles. La lenta reconstrucció de l’assistència, pública des de llavors i a partir de 1849 sota la fórmula de beneficència, va ser encomanada a les diputacions provincials, mancades de recursos per a aquests menesters, fins al punt que moltes van associar les tasques de beneficència a les rendes extretes de les places de bous que gestionaven. Reservades a pobres i jornalers, les noves institucions en van retardar l’aparició fins a final del segle XIX i començament del XX.
Juntament amb allò que desapareix i allò que es retarda a nàixer de forma molt incompleta, pràcticament marginal, estaven les condicions precises, establertes per la societat emergent: la llibertat d’indústria i de treball va introduir en uns casos i va generalitzar en els altres, el principi de la concurrència. Aquest era idèntic a aquell altre que en el terreny del mercat de béns es prenia en consideració per establir els preus i els fluxos de l’oferta i la demanda, degudament estimulats i mediatitzats per la pretensió de màxim guany.
En les circumstàncies expressades van nàixer les associacions voluntàries en el món d’aquells que vivien del seu treball. El principi de socors mutu era molt senzill i sense dificultat podia reconèixer-se en les confraries gremials: l’aportació regular de contribucions pecuniàries donava accés durant un curt període de temps a certs auxilis perfectament estipulats en casos de malaltia, accident o defunció. Implicava un sentit provisori, implicava organització en el si de l’ofici, requeria un excedent en els ingressos que poguera ser deslligat de l’atenció de la subsistència i continuïtat en l’ocupació. Els poders públics van passar de la desconfiança envers aquelles associacions a la seua regulació. Les grans empreses van començar rebutjant-les davant del temor fundat que albergaren les proscrites societats de resistència i van acabar afavorint-les. El desenvolupament de la legislació laboral les va emparar entre els obrers; el model, cenyit a les prestacions mèdiques, farmacèutiques i enfront del decés, el van estendre els que emigraren a Amèrica Llatina, que van crear a Cuba,Puerto Rico, Argentina o Mèxic, mutualitats espanyoles o regionals que si no eren desconegudes en aquells països, resultaven febles; el model fou adoptat al començament del segle XX per professionals i empleats, que el van dotar de fons majors i de més prestacions i, arran la legislació de l’assegurança obrera obligatòria, va donar lloc a grans mutualitats sectorials de la mà dels patrons. La major entitat d’assegurances espanyoles, Mapfre, va nàixer el 1933 en aquest context com a Mútua de l’Agrupació de Propietaris de Finques Rústiques d’Espanya. Amb anterioritat, la Mútua General d’Assegurances va ser fundada el 1907 per una unió d’empresaris després de l’aprovació de la llei sobre accidents de treball. El règim franquista, després d’ajornar l’aprovació fins a 1963, i la posada en vigor el 1967, de la llei de bases de la seguretat social, que estava en estudi el 1936, va estendre el sistema de mutualitats laborals basades en cotitzacions obligatòries i serveis restringits als cotitzants de cada una. Fins i tot, el 1941 es va crear una societat de socors mutus en la Guàrdia Civil, l’institut dedicat en el passat a perseguir associats.
La història del mutualisme, des del socors assistencials autònoms, dels mateixos treballadors, a la gran empresa de serveis sanitaris fomentada per una associació d’empresaris, per a acabar en el ram de les assegurances i la seua transformació en societats anònimes cotitzades en borsa, il·lustra a la perfecció l’itinerari de la idea de la prestació de serveis basada en la cooperació; però també l’extraordinària capacitat de capitalització que sota determinades condicions han conegut en la privilegiada vessant empresarial i, per descomptat, la naturalesa polisèmica de la mateixa noció, a banda d’una manifestació polimòrfica, dues característiques que l’autor del present llibre destaca i posa de manifest.
Sens dubte, és impossible reduir el fenomen del cooperativisme i el mutualisme a un patró únic, en la seua caracterització i en la seua evolució històrica. De fet, la deriva de mutualitat patronal i d’afiliats sense perfil determinat, generalment unit al ram de la sanitat, comparteix amb la mutualitat obrera el sistema de capitalització per mitjà de quotes dels associats i la consegüent prestació de serveis. Però és possible distingir-les per la funció que exerceixen cada una, pel grau de capitalització que admeten i pel mètode de gestió que adopten, gerencial en els dos primers tipus, sota el control dels majors contribuents, i democràtic en el que fou originari. En efecte, tant les cooperatives de producció, consum, crèdit i serveis, com les mutualitats van nàixer en el marc de la democràcia social pel tipus d’associat que la promovia i la integrava, pel funcionament, pel model participatiu, autònom i alternatiu que es proposava impulsar. Així ho van concebre els primers republicans imbuïts de lectures socials, des de finals de la dècada de 1830 en avant, els grups obrers que a partir de 1868 van poderassociar-se en llibertat i van expandir el societarisme formal que tant contribuiria a l’autoreconeixement dels treballadors com a col·lectiu social diferenciat. No s’alterava en res el model, perquè rebera el suport de reformadors liberals, com el professor Pérez Pujol. Els congressos de la Primera Internacional van advertir, amb raó, que el cooperativisme mai constituiria una alternativa a la societat capitalista perquè no la posava en dubte, encara que va admetre que ajudava a millorar temporalment la condició dels treballadors. Sense denominar-les cooperatives, pels mateixos anys trobem agrupacions de productors (per exemple, de teixidors autònoms a Alcoi) que comparteixen locals i energia sense constituir una societat mercantil. També van arribar a la conclusió anterior alguns conservadors i l’incipient catolicisme social, que van advocar per la protecció d’aquestes associacions mentre estigueren degudament supervisades i adoptaren principis confessionals que garantien el repudi del socialisme, la confrontació de classe, la democràcia política i altres desviacions. D’això, se’n dóna compte degudament en l’obra present en el detingut recorregut a què ens invita per la geografia del moviment cooperatiu, específicament del País Valencià.
La massificació de la classe obrera europea en un context de demandes democràtiques, l’enfortiment de les organitzacions sindicals en absència de perspectives revolucionàries, les estratègies de supervivència dels llauradors parcellaris després de la crisi agrària finisecular, quan pugnen per dotar de viabilitat la unitat productiva adaptant-se al mercat, l’ampliació del nombre d’empleats urbans de camisa i coll blanc amb una rica sociabilitat, etc., esdevingueren el brou de cultiu de l’expansió del moviment cooperatiu i mutualista entre 1900 i l’inici de la Segona Guerra Mundial, fins a 1936 en el cas espanyol. Ho posa en relleu Francesc Martínez Gallego en aquest llibre, que constitueix una de les seues aportacions més notòries i concloents: la incorporació dels projectes confessionals i la seua presa de posició en l’àmbit agrari no impedeix reconèixer un corrent en el cooperativisme i el mutualisme molt més antic i majoritàriament d’adscripció laica.
Superada la prevenció teòrica inicial, el socialisme va incorporar als seus sindicats i les cases del poble les cooperatives de consum, les escoles cooperatives, les societats de socors i, fins i tot, les cooperatives d’habitatge. Des de 1869, formava part de l’entramat de la socialdemocràcia alemanya i des del final del segle XIX es va difondre entre les organitzacions de la Segona Internacional. El belga Émile Vandervelde, el seu president de 1900 a 1918, va ser un dels màxims defensors, de fet les va incloure en el concepte de democràcia social que va oposar a l’autoritarisme i al qual va denominar capitalisme d’estat, per referir-se a l’experiència comunista; abans de 1914, les mútues i les cooperatives representaven el 37% de l’afiliació del Parti Ouvrier Belge, enfront del 29,5% dels sindicats i tan sols el 9% de les lligues polítiques, les agrupacions. A Espanya és present en les cases del poble i en les denominades societats de base múltiple des de la primera dècada del segle XX. Es troba en la pràctica societària local i té defensors ferms en l’Escola Nova, una iniciativa els mètodes de la qual s’inspiren en el fabianisme malgrat subscriure els principis del marxisme i, per descomptat, en Antonio Fabra Ribas, el seu decidit impulsor.
Però també en les files àcrates, tradicionalment molt poc inclinades a les organitzacions que desqualificaven com a reformistes i narcotitzants,