Esperit d'associació. Francesc-Andreu Martínez Gallego
Читать онлайн книгу.
que va succeir ja des de la dècada de 1840, com veurem més avall. De pròleg, quan s’interpretava que el cooperativisme i el mutualisme eren les formes d’organització de la classe obrera prèvies a l’assumpció per part d’aquestes d’una «consciència de classe vertadera»; llavors, abandonarien l’ajut mutu per concentrar-se en la resistència i en l’acció sindical reivindicativa.[14]
La interpretació de tall radical entre la societat de socors mutus i la societat de resistència es va estendre. S’estudiava com la implantació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional dels Treballadors havia eclipsat el moviment mutualista i cooperativista sorgit en les dècades de 1850 i 1860. O s’estudiava com l’aparició de les societats de resistència d’ofici a finals del segle XIX i principis del segle XX i dels sindicats de classe (la UGT, la CNT), havien suposat la davallada definitiva en la història contemporània de l’associacionisme d’ajuda mútua.
En les dècades de 1970 i 1980, aquestes perspectives començaren a canviar, a mesura que anava fent-se la recepció dels treballs de la historiografia marxista britànica que, en comptes de parlar de la història del moviment obrer com si d’una via única cap a l’emancipació de la humanitat es tractés, parlaven d’història deltreball. S’interessaven tant pels obrers afiliats com pels que no s’hi afiliaven. Consideraven que tan experiència laboral era militar en un sindicat, com en una cooperativa, com no militar; o treballaven sobre la formació de les classes i es topaven amb complexes formes de sociabilitat que precedien a la sindicació de classe i que no desapareixien amb aquesta.[15]De l’entourage de l’escola francesa d’Annals arribava, fonamentalment a través de Maurice Agulhon, un concepte, el de sociabilitat, que donava molt de joc a l’hora d’ubicar-se historiogràficament sobre espais i actituds polivalents que confluïen en formes diverses d’associació.[16]El terme sociabilitat és un autèntic calaix de sastre, però l’ambigüitat del concepte ha ajudat a la difusió, perquè hi caben dins realitats associatives formals i informals molt diferents.[17]Francisco Erice posa de manifest que el mateix Agulhon mai no ha definit la sociabilitat d’una única manera. El 1981 deia que es tractava de «sistemes de relacions que confronten els individus entre ells o que els uneixen en grups més o menys naturals, més o menys coactius, més o menys estables, més o menys nombrosos». Sense fer ara massa cas de la manca de precisió d’Agulhon, l’historiador francès definia sociabilitat el 1984 com
«l’aptitud de viure en grups i consolidar els grups mitjançant la constitució d’associacions voluntàries». En definitiva, estem al davant d’una categoria oberta que, això sí, tingué la virtut d’enfrontar els historiadors a formes d’associacionisme que tradicionalment no havien entrat en la llista de les seues prioritats d’estudi.
En la dècada de 1990, els treballs empírics sobre com el republicanisme s’havia articulat socialment a través de xarxes cooperativismes o mutualistes, o sobre com l’obrerisme de classe i de resistència al capital no abandonava la cooperació i l’ajut mutu, començaren a proliferar.[18] S’hi advertia sovint quecooperativisme/mutualisme i obrerisme/societarisme de resistència eren dos moviments distints, que de vegades confluïen i de vegades es repel·lien. No hi havia una sola història sobre les dues realitats. Si de cas, es deia, mentre que el cooperativisme i la mutualitat eren «formas de sociabilidad defensiva, concebidas para proteger a los trabajadores contra los riesgos de la existencia y ayudarles a superar las hirientes consecuencias del progreso industrializador mediante mecanismos de previsión, el sindicalismo es concebido como una fuerza de resistencia que tiende, cuando menos, hacia la transformación de la sociedad».[19] Calia fer més treballs locals sobre la relació entre concepcions defensives i ofensives de l’obrerisme i, alhora, no caure en el localisme d’estudiar un casino, un mútua, una cooperativa o una societat obrera i obviar l’entorn en el qual operava.[20]
I així arribem a la perspectiva que pretén assumir aquest treball. Vol ser una aproximació a la importància del mutualisme i del cooperativisme abans i després de l’aparició del sindicalisme de resistència. Una anàlisi de les relacions entre el cooperativisme i els moviments de caire polític, com ara el republicanisme, sense rebutjar d’entrada la possibilitat d’una connexió. Una anàlisi de les formes de sociabilitat generades pel mutualisme i el cooperativisme, i de la polivalència d’aquestes formes.[21]
Tornem, per un moment, al sindicalisme agrari que, com dèiem, és el que ha rebut major atenció. Amb els treballs sobre el sindicalisme agrari catòlic, Samuel Garrido ha estat el principal impulsor d’aquesta línia de recerca a les contrades valencianes.[22] De vegades, la qualitat d’una investigació sobre un aspecte del fenomen fa que la resta dels investigadors confonguen la part amb el tot. El sindicalisme agrari catòlic, ni tan sols el sindicalisme agrari sense més, s’ha de confondre amb el cooperativisme i el mutualisme de socors. Hi ha una vessant industrial, urbana, de serveis, que no s’ha de negar.
La confusió, però, s’hi ha produït i els investigadors, potser, hem caigut en alguns paranys. Primer de tot, sembla absurd trobar-nos amb un País Valencià que en la primera dècada del segle XX deixa de ser, des del punt de vista econòmic i laboral, majoritàriament agrari i, alhora, continuar cercant formes cooperatives només en el sector agrari. És del tot cert que no tots els sectors econòmics han de veure necessàriament com s’organitzen els seus efectius sota els mateixos motlles. Però, en el cas del cooperativisme i del mutualisme, que arranca històricament en àmbits urbans i industrials, és quimera pensar que desapareix quan comença a ser adoptat, tardanament, en el sector agrícola.
En realitat, això només ens diu que sabem molt menys del que segurament pensem sobre la cooperació, inclosa la vessant mutualista. Una mestra de les Escoles Graduades Cervantes de València explicava el 1913 que «en su concepto económico y social, la palabra cooperación significa el principal elemento de lucha y de defensa elegido por el proletariado moderno».[23]La mestra no sols encertava a definir el cooperativisme com a modern, producte de la revolució industrial; sinó que, a més a més, per davant de les organitzacions reivindicatives de classe, com ara els sindicats, hi assignava un paper central en allò que avui anomenem la construcció de la classe obrera.[24]
La mestra en qüestió, de tendències republicanes, i, per tant, no precisament partidària de la lluita de classes sinó de la conciliació entre el capital i el treball, podia sentir més afecte o simpatia per formes d’organització vinculades a la tradició reformista, més que no pas a la revolucionària. Però no se n’han demenysprear les al·lusions. Les cooperatives i les societats mutualistes, des del seus orígens, es van relacionar íntimament amb les societats d’ofici formades per treballadors i, en aquest sentit, sovint constituïren àmbits on els obrers adquiriren consciència de ser-ho, de pertànyer a un grup, d’enfrontar-se de cara o de biaix amb el patró. La mestra, simplement, mirava al voltant seu.
Però n’hi ha més. Vincular l’estudi del cooperativisme i del mutualisme només al sindicalisme agrari és, segurament, caure en un parany: el de la ideologia agrarista sorgida al segle XIX. L’agrarisme és una idea de llarg recorregut. Encara avui, quan el País Valencià té una estructura econòmica bàsicament vinculada als sectors terciari i secundari, els informatius de la cadena pública autonòmica de televisió inclouen monogràfics sobre el camp i no fan el mateix al voltant de la indústria, del turisme o dels serveis. Ho fan perquè són hereus d’una llarga tradició: la que vincula les possibilitats