Esperit d'associació. Francesc-Andreu Martínez Gallego
Читать онлайн книгу.
industrial, una ideologia defensiva: la del paradís perdut. Després, esdevingué un ítem de les ideologies conservadores. Els interessos del camp eren els interessos dels valencians, com si el camp es distribuïra equitativament entre tots ells i no hi haguera divisions de classe (grans propietaris, petits propietaris, arrendataris, jornalers), que hi introduïren elements de diferenciació i de confrontació. Per aquesta via ideològica, el camp sembla ocupar més espai en l’imaginari del que realment ocupa en l’estructura de l’activitat econòmica. I, paral·lelament, quan s’estudien fenòmens com el cooperativisme, la tendència a vincular-los al camp esdevé una mena d’expressió ineludible. Ho és, però no en exclusiva.
La qüestió és que quan es proclamà la Segona República, la major part de la població valenciana treballava en la indústria, la construcció i el sector dels serveis. El sector agrari encara retenia un percentatge molt alt de població activa, que en conjunt era del 47 per cent. Si més no, a València i a Alacant la població empleada en el sector primari estava al voltant del 40 per cent i la mitjana creixia, perquè a la província de Castelló arribava al 60 per cent.[25]No es tracta ací de restar importància a l’agricultura, sinó d’atorgar -la a la resta dels sectors d’activitat econòmica.
Finalment, alguns bons treballs sobre el sindicalisme agrari confessional de principis del segle XX, els de Samuel Garrido especialment, sembla que ens han estalviat fins ara estudiar el cooperativisme i el mutualisme no confessional. I també això sembla una mica esbiaixat o injust. Perquè és cert que el catolicisme social, a partir de la dècada final del segle XIX i durant el primer terç del segle XX, ajudà a consolidar un moviment de masses que acabà vinculant-se a la mobilització política: la Dreta Regional Valenciana, apareguda el 1930, és el punt culminant d’aquesta connexió.
Però això no ens pot fer oblidar que la catòlica no va ser la principal espoleta de la mobilització de masses a les contrades valencianes del 1900. El republicanisme fou el primer i els moviments obrers organitzats (socialista i anarcosindicalista) també hi tingueren una presència preeminent. Cal pensar que aquestes formes de mobilització no es dotaren d’organismes de cooperació i ajuda mútua que serviren per aglutinar les seues bases socials? Ens conformarem pensant que els casinos i les societats educatives i recreatives, a tot estirar afegint-hi les escoles racionalistes, configuren tota la trama de la cohesió social del republicanisme? Ens conformarem pensant que només les societats obreres, les societats de resistència al capital, els sindicats de classe, sense llevar-los gens ni mica d’importància, són tot el panorama associatiu de les classes treballadores?
Aquest llibre porta en el títol la paraula laic. No es tracta, ni de bon tros, de deixar de considerar el cooperativisme i el mutualisme d’arrel catòlica. Seria un bogeria, perquè la dialèctica establerta entre fundacions de cooperatives, de sindicals o de mutualitats de socors, laiques i catòliques, és contínua des de mitjan segle XIX. No es poden explicar les unes sense les altres. Es tracta, si més no, de no deixar en penombra la que és la part més gruixuda del moviment mutualista i cooperatiu valencià d’abans la Guerra Civil: el laic o, si es prefereix, el no confessional, justament. Ho és en nombre d’entitats i d’associats. Com sabem, el resultat del conflicte civil esmentat va evitar que ho fóra també en perdurabilitat.
L’ECONOMIA SOCIAL EN PROJECCIÓ
Si qualsevol història és, com deia el clàssic, història contemporània, perquè vincula l’objecte d’estudi situat en el passat amb les preocupacions del present, el cas d’aquest estudi sobre el mutualisme i el cooperativisme no és diferent. No s’ha d’incórrer en teleologia per assumir que les formes associatives que estudiarem a continuació depengueren estretament del seu context, en configuraren la fesonomia atenent aquell context, però, alterant-ne els contorns, adaptant-se a les noves situacions, han arribat als nostres dies. Si alguna qualitat té un subjecte històric és el del dinamisme, la impossibilitat de restar quiet, l’assumpció del canvi.
Ni ara ni abans, el cooperativisme i el mutualisme han mantingut relacions lineals amb l’entorn mercantil en el qual operen. Avui, uns els veuen plenament integrats en les economies de mercat; altres com una mena de cossos estranys, tolerables a condició que no adquiresquen major dimensió. Fins i tot, ara que la tendència a la professionalització de les cooperatives fa que moltes vulguen anomenar-se empreses cooperatives, sovint entren en confrontació amb les xarxes de distribució privades o aconsegueixen introduir pals en la roda de les formes oligopolístiques d’organització dels mercats. De manera que són entitats empresarials diferents. I contradictòries: allò que ara s’anomena professionalització –un eufemisme, sens dubte– va en contra de l’ortodòxia cooperativa i pretén fer compatible l’èxit empresarial amb el manteniment d’un nucli mínim de principis diferencials cooperatius. Tan mínim que alguns pensen que s’ha produït una desnaturalització dels principis cooperatius.[26]En el fons, el que cal evitar, des de la perspectiva històrica, és la paraula ortodòxia.
L’associacionisme en general, i el mutualisme i el cooperativisme en particular, no és una qüestió de principis. És una qüestió d’experiència, de context i, òbviament, d’idees. Avui com ahir. En el passat, al mateix temps que alguns reformadors socials pensaven en el cooperativisme com a forma d’integració de la classe treballadora en la nova societat de mercat, els defensors del mercat se sentien enutjats per l’existència de mutualitats i cooperatives que, en el fons, influïen sobre la relació entre el capital i el treball, que ells volien conduïda per la mà invisible i no contorbada per coalicions de treballadors.
Economia social, tercer sector, tercer sistema, economia del non profit, sector voluntari, economia alternativa, zona gris, economia de l’interès general. Són moltes les expressions que s’utilitzen en l’actualitat per designar realitats socioeconòmiques semblants. Aquelles que anteposen les persones i l’objecte social al capital; aquelles que inclouen l’adhesió voluntària i oberta dels seus membres, així com el control democràtic d’aquests sobre la presa de decisions; aquelles que defensen els principis de solidaritat i de responsabilitat; aquelles que apliquen els excedents a l’objecte social pel qual van ser creades, mitjançant la reinversió o la distribució, segons els desigs dels membres. Avui el sector inclou cooperatives, mutualitats, mútues, associacions, fundacions i societats laborals. I, pel que sembla, és un sector en expansió.[27]També un sector estrany: no comparteix les premisses de l’individualisme possessiu sobre les quals van aixecar-se el capitalisme i el liberalisme econòmic originàriament.
Segons xifres de l’any 2000, l’economia social representava el 7,1% del PIB espanyol.[28]A més a més, en l’última dècada del segle XX, l’ocupació va créixer en l’economia social quatre vegades més que en la resta de l’economia. Si bé les societats laborals conegueren una època de vaques flaques en el primer lustre d’aquella dècada, remuntaren en el segona. D’altra banda, la capacitat generadora d’ocupació de les cooperatives es va mantenir ferma al llarg del decenni i va compensar les incerteses esmentades pel que fa a les societats laborals.
No hem de llançar les campanes al vol. El grau de cooperativització de la població espanyola, en conjunt, és més baix que el de la Unió Europea. Un 22 % de ciutadans europeus es beneficien de l’adscripció a cooperatives o mútues; una taxa que baixa fins a l’11 % a Espanya.[29]
Les cooperatives són el mascaró de proa de l’economia social. En els darrers vint anys del segle XX, el cooperativisme espanyol ha experimentant un avanç molt notable. Ha crescut el nombre de cooperatives i el de cooperativistes, creix. Pel que fa a les cooperatives agràries, les que més socis acumulen, el 2001, 977.916 agricultors espanyols eren socis d’alguna de les 3.926 entitats existents. En la mateixa data, el 42 % de la producció final agrària es comercialitzava a través de les cooperatives.
Dos territoris destaquen