Esperit d'associació. Francesc-Andreu Martínez Gallego
Читать онлайн книгу.
mèdiques. Eren informes sobre l’estat de salut de la població i sobre l’entorn ecològic en què vivia. Les topografies no només es fixaven en les malalties més freqüentes i en els factors que podien provocar-les, sinó també en la salut moral de la petita societat que anotaven després d’escorcollarli l’ànima. Quasi totes aquelles topografies ens descriuen pobles amb un teixit associatiu dens. Sorprenentment dens.
La topografia mèdica d’Ontinyent, de 1916, parlava de l’existència d’un Patronat de la Joventut Obrera, una Caixa de Socors Mutus del Cercle Catòlic i una altra del Cercle Legitimista; també de La Previsora una mutualitat «con un soberbio edificio de su propiedad donde tiene, además, un Monte de Piedad y una Caja de Ahorros». Hi havia també un Gremi d’Industrials, reunió dels patrons locals, i un Sindicat Obrer Agrícola El Azadón, amb casa social pròpia. També tenien un sindicat agrícola i «todo ello aparte de las numerosas inscripciones a sociedades de seguros de todas clases».[1]
Ontinyent era un poble gran, en realitat ciutat des de 1904, amb 11.000 habitants, amb una estructura ocupacional bàsicament agrícola, però amb una indústria que ja despuntava. Topografies mèdiques, però, de pobles més menuts o només agraris també ens parlen d’una xarxa associativa gens menyspreable. En la de Sollana, de 1926, es diu que «las muchas sociedades con que cuenta este pueblo indican el espíritu de asociación, contándose entre aquellas La Instructiva Musical, El Progreso, La Agrícola Proteccionista, La Patronal subsección del Sindicato Agrícola Católico, y la Obrera para la defensa de sus intereses».[2]Ciutats menudes, pobles rurals. Òbviament, el fenomen es multiplica a les grans ciutats. Les guies urbanes de les capitals provincials, Alacant, Castelló i València, dediquen capítols sencers a les formes de sociabilitat que s’hi escam-
paven i reunien a milers d’urbanites en el primer terç del segle XX.
Malgrat tot, un dels tòpics més estès per totes les topografies mèdiques, guies urbanes i per tot allò que genèricament anomenem literatura regeneracionista, és el de l’individualisme. L’espanyol és un individualista; el valencià més encara i desconfiat, per afegiment. En la topografia mèdica de Meliana, de 1915, aquesta teoria s’il·lustra ben bé:
Son individualistas por excelencia. Y así como el individualismo, juntamente con el personalismo, es uno de los defectos inherentes a la mentalidad española actual, pretendiendo troquelar el pensamiento de los demás según el propio sentir y pensar, así en esta localidad el individualismo (que a nuestro entender es más funesto que el propio caciquismo ordinario) malogra las más laudables empresas, efecto de la desconfianza innata del valenciano, maldito legado del indómito árabe que no en vano convivió con nosotros por espacio de algunos siglos. De tal modo, que no existe en la población lo que pudiéramos llamar cabeza directriz, pues con la gráfica lengua del país podemos afirmar que cada cual té un rey en lo ventre. Así es que la figura del cacique ordinario no existe en la localidad, por no verse tampoco la del vulgar bracero, debido al especial medio de vida de los habitantes, pues todos trabajan tierras en arriendo, no necesitando del cotidiano jornal. Y esta distribución de la propiedad que tan ventajosa es por el bienestar general que reporta a la buena marca de la vida económica de la población, la estimamos como altamente perjudicial para todo aquello que redunde en beneficio de la colectiva, por radicar en ella, más que en nada, la desconfianza natural de sus individuos.[3]
No és difícil endevinar que la teoria de l’individualisme valencià, formulada en aquest cas per un metge rural, serveix per a amagar realitats ingrates per a les classes subalternes i, a més, les culpa de la mala situació que pateixen. A la fi, es tracta d’un vici heretat genèticament, el de l’individualisme i la desconfiança«legado del indómito árabe». De manera que les formes d’arrendament de la terra queden legitimades, per injustes que siguen, perquè són preferibles al jornal diari (a la proletarització absoluta) i, més encara, queda legitimat el caciquisme basat precisament en la força coactiva que dóna el lloguer de la terra. Perquè, recordem-ho, no és aquest, sinó l’individualisme de l’arrendatari, el culpable que es malmeten «las más laudables empresas».
El que més sorprén del cas és que aquesta mateixa topografia mèdica, com les altres que hi hem esmentat, desmenteix l’individualisme que teoritza, quan explica que en la Meliana de principi del segle XX l’esperit d’associació floreix, ja que hi ha cinc associacions, L’Amistat, La Protectora, el Cercle Catòlic, el Centre Republicà i la Cooperativa Agrícola Obrera. Les dues primeres són societats de socors mutus, «donde en caso de enfermedad se le asigna al socio enfermo una cuota ordinaria de dos pesetas». A més, L’Amistat té un local propi de grans dimensions, amb cinc balcons i un finestral de 18 metres que donava a llevant, edifici esdevingut casino i lloc per a les tasques recreatives promogudes per l’entitat. Però també La Protectora, el Cercle i el Centre Republicà tenien casino propi, tot i que no tan lluït.[4]L’única entitat sense local, que en compensava la manca amb una gran activitat, era la Cooperativa Agrícola Obrera, una cooperativa de consum, «que abarata las subsistencias», i en la qual bona part dels arrendataris-jornalers de la terra de Meliana estan inscrits, malgrat la desconfiança que els imputa el metge.
La caracterització idiosincràtica dels grups humans, la psicologia dels pobles o les representacions col·lectives adscrites a cultures o a races determinades, s’estilaven molt al final del segle XVIII i principi del XIX, en el temps del romanticisme. Les literatures i les arts de l’època bastiren els estereotips necessaris per avançar en la construcció identitària dels estats nació. Calia crear la nació subjectiva: les nocions que imaginen la comunitat, les que llancen les xarxes que hauran d’atrapar els ciutadans en un sentiment de pertinença.
A principi del segle XX perdura l’afecció envers l’estereotip i encara, per sobre els construïts en el passat, hi ha qui en basteix de nous. És, per exemple, el temps de la regionalització del nacionalisme. Com que en diversos estats nació europeus i singularment a l’espanyol, sorgeixen moviments nacionalistes perifèrics, una de les respostes centrals –i centralistes– serà la de constituir formes de regionalisme plenament integrades en la idea originària nacional. La nació adopta diversos casticismes. Naix, pel que fa a terres valencianes, la construcció cultural del Llevant feliç i de tota una llarga sèrie de noves lectures (pictòriques, musicals, etc.) que convergeixen en una personalitat regional emergent.
Al llarg del segle XIX, s’han escampat tòpics regionals que no solen ser afavoridors per als naturals de cadascun dels indrets retratats. Eren tòpics que pretenien reforçar la convergència i no pas les forces centrífugues. Del que es tractava era de construir una imatge positiva de la nació i això sempre resulta més senzill si es contraposa a la regió. Josepa Cucó ens recordava que els romàntics feren circular abastament els tòpics dels valencians sense substància, inconstants, falsos, tot embolcall i soroll de traca, però amb poca molla.[5]
Els tòpics, doncs, dibuixaven uns valencians, per «desubstanciats», amb poc alè associatiu. No sols individualistes, sinó també desconfiats. Ja hem vist que algunes topografies mèdiques continuaven al·ludint a aquella mateixa caracterització. La construcció del regionalisme a principi del segle XX es va situar en un altre estadi: la de la construcció de la regió en positiu, integrada en una nació amb un imaginari ja definit que calia matisar.
En la revista Alma Española, apareguda el 1903, es publicaren una sèrie d’articles, tots de plomes distingides (Francisco Acebal, Miguel de Unamuno, Joan Maragall, Manuel Feliú, Antonio Royo, etc.), sobre les distintes ànimes regionals. A Blasco Ibáñez, li pertocà escriure sobre la valenciana. I dibuixà un panorama del Llevant feliç, una terra en la qual no hi havia grans diferències entre pobres i rics, on els llauradors tenien la terra que treballaven de propietat o de lloguer, on la dimensió de les nombroses fàbriques propiciava la cooperació entre el capital i el treball. Una terra habitada per gent moderada menjant