Sàtira i falles. Josep Lluís Marín i Garcia
Читать онлайн книгу.
de l’aplicació d’aquest recurs al cas dels col·loquis i, més concretament, a l’obra de Bernat que ha desenvolupat Martí Mestre (1996b; 2009).
[31] És en dues obres de Cervantes (El Quijote i La ilustre fregona) on apareixen els primers exemples en la literatura castellana d’aquesta estrofa, que els poetes del barroc farien servir posteriorment com una mostra d’enginy, d’on passaria a la poesia en valencià. L’ovillejo és àmpliament utilitzat per Bernat i Baldoví en tota la seua obra, no sols en les explicacions falleres, sinó també en revistes, teatre (inclosos els miracles de sant Vicent i Los pastores de Belén), col·laboracions en la premsa o poemes d’exaltació patriòtica.
[32] Vull agrair al professor Abelard Saragossà que em facilitara la lectura de l’original del seu treball El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic.
[33] Aquesta reivindicació de la riquesa lingüística de l’obra de Bernat s’emmarca dins de la recent revaloració de la literatura popular de l’època, que supera els prejudicis dels que s’hi han acostat en el passat. Ja en la dècada dels vuitanta destaca el treball capdavanter sobre els col·loquis de Ricard Blasco (1983). En dates més pròximes, resulten fonamentals els estudis i les edicions de Joaquim Martí Mestre (entre els quals destaquen els de 1996a i 1997), resultat dels quals és el seu Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX), eina de consulta imprescindible.
[34] Una aproximació al perfil d’aquest públic lector es pot inferir de la caracterització que fa Ariño (1992: 97-114) de la base social de la festa fallera a partir de les dades sociològiques dels firmants de les sol·licituds per a plantar falla proporcionades pels padrons municipals de l’època.
[35] Martí Mestre (2009: 17-18) parla dels diversos canals i punts de distribució d’aquestes obres: a més de les còpies manuscrites, assenyala que els col·loquis i els plecs solts podien comprar-se en llibreries –moltes de les quals eren les encarregades també d’imprimir-los–, en parades especialitzades de romanços i plecs solts, o als cecs que els pregonaven i que després els venien pel carrer o en establiments propis.
[36] A tall d’exemple, a l’obrador de Julián Mariana, on van veure la llum les explicacions falleres de 1858, també es van impremtar Pascualo y Visanteta (1846), La tertulia de Colau o Pataques y caragols (1850), La coalición o El perro y el gato (1853), Un fandanguet de Paiporta (1857), el full A los electores de Sueca (1857), El Gafaut o El pretendiente labriego (1859) o el full Despedida á las tropas que marchan a Marruecos. Canto guerrero (1859). Per la seua part, en la Imprenta de la Regeneración Tipográfica Ignacio Boix, que imprimí el full de versos fallers de 1859, també es van estampar Los pastores de Belén (1856) L’agüelo Pollastre (1859), El Sueco. Colección de poesías (1859), el full Insignias de la pasión de nuestro señor Jesucristo (1859), el full Cópia dels versos del altar del Mercat en lo milacre del mocador (1859), el full Cópia dels vérsos del altar del carrer de la Mar (1859), El mocador (1859), La fealdat y la hermosura (1859), Cheroni y Bartoleta (1860) o El rey moro de Granada (1860).
[37] Encara que l’any 1865 ja hi ha llibrets firmats pels autors, és a l’inici del segle XX, arran de la creació del concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat (1903), quan comença a generalitzarse l’aparició en els llibrets dels noms dels autors dels versos i el reconeixement popular de les autories.
[38] Pel que fa a la censura en les falles durant la segona meitat del segle XIX, vegeu Ariño (1990a: 88-90; 1992: 84-86).
[39] Fora de l’àmbit de les falles, la censura per raons polítiques afectà Bernat i Baldoví en dues ocasions més. La primera va ser amb el segrest i prohibició de la difusió del periòdic madrileny El Sueco l’any 1851. La segona, amb la prohibició de la representació de l’obra de teatre Si te pica... ráscate a Madrid el 1855, tot i que Martínez-Bordería-Rius (2004: 337) matisen aquesta última informació dient que n’hi ha qui pensa que va ser el mateix Bernat qui va difondre aquesta notícia com una estratègia per a crear expectació davant la pròxima impressió i comercialització de l’obra.
[40] Resta pendent abordar un estudi profund de la literatura fallera del segle XIX, amb especial atenció als versos per a falles d’autors com ara Josep Maria Fambuena, Rafael Maria Liern, Estanislau Máñez, Francesc Palanca i Roca, Fèlix Pizcueta o Ramon Trilles, entre d’altres, que van desenvolupar una important tasca literària en altres gèneres.
[41] Així s’ha d’entendre la referència de Francesc Caballero Muñoz en el llibret de la falla dels carrers de Gràcia i en Sanz del 1927, significativament encapçalats per l’epígraf «Relació, al estil d’abans»: «I ací estic yo fent-me a tires, / fent fum i acabant-me el ví. / Oh, Bernat i Baldoví! / Estic, si tú no m’inspires, / més perdut que un garrofí. / Ampram ta gràcia tan viva, / tan fina i tan expresiva, / d’estranya musa festiva / que ningú pot superar...!»
EXPLICACIONS FALLERES
Criteris d’edició
Aquesta edició té com a finalitat principal facilitar la divulgació i comprensió de les explicacions falleres de Josep Bernat i Baldoví, per això busca acostar els textos al lector actual. Amb aquest objectiu, s’ha optat per modernitzar l’ortografia, respectant alhora el vocalisme, la morfologia, la sintaxi i el lèxic originals, com també la caiguda de la d intervocàlica. De la mateixa manera, s’ha regularitzat segons la normativa actual les aglutinacions i contraccions de paraules, articles, conjuncions o pronoms febles, sempre que no s’alterara el còmput sil·làbic dels versos. També s’han regularitzat les diverses realitzacions gràfiques del pronom ho. Així mateix, s’ha regularitzat l’ús dels signes de puntuació i de les majúscules i minúscules. A més, s’han esmenat els errors evidents (d’escriptura o tipogràfics) dels textos originals i entre claudàtors s’han introduït aquelles partícules necessàries per a la comprensió del text. Finalment, assenyalem amb dues barres (//) el final de cada pàgina en els cas dels textos manuscrits (1850 i 1857).
D’altra banda, es respecta l’ús original de la cursiva, que en aquests textos té una funció doble: subratllar la utilització irònica de certes expressions i marcar el canvi de codi amb l’ús de paraules i frases d’una altra llengua. Es deixen en redona els castellanismes habituals. En els fragments en castellà es respecta l’ortografia original, perquè reflecteix la deformació d’aquesta llengua pels hàbits fonètics del valencià.
En el cas de la història de Viçanteta la Rulla, s’ha optat per oferir-ne les dues versions existents (1850 i 1855), perquè els canvis d’estructura i d’extensió, com també les diferències de contingut i de referències històriques, van més enllà de les simples variants formals. En canvi, en el cas de l’explicació de la falla de la placeta del Teatre Principal de 1858 i la reedició de 1859, només reproduïm la primera versió perquè les variacions en la segona es limiten a la supressió de quatre estrofes.
L’edició de cadascuna de les explicacions falleres és precedida d’un estudi introductori i acompanyada per les notes crítiques corresponents. Aquestes notes presenten la informació estructurada a un doble nivell: donen una primera informació necessària per a la millor comprensió del text, però també permeten aprofundir en el coneixement