Sàtira i falles. Josep Lluís Marín i Garcia
Читать онлайн книгу.
Però el Bernat que es prenia com a model ja no era l’original, sinó que responia a una visió parcial de la seua figura, en la qual la transgressió associada a la sàtira quedava arraconada i es potenciava una visió del grotesc molt més innòcua, plana i reiterativa, que amagava les tensions i els conflictes socials. Aquesta relectura és reforçada amb motiu del primer centenari del naixement del poeta, l’any 1909. Tal com assenyalen Martínez-Borderia-Rius (2002: 408409), aquesta efemèride s’ha d’emmarcar en l’enfrontament entre les propostes del populisme democràtic republicà i el conservadorisme burgés monàrquic per a atraure la massa de votants. En aquest context, la burgesia conservadora promourà una reinterpretació de Bernat i Baldoví que obviarà aquells components més populars i radicals, que connectaven amb les cultures subalternes que el republicanisme havia potenciat, i recuperarà només aquells elements que li serveixen per a elaborar un discurs al servei del seu programa ideològic i polític.
Precisament, tot aquest procés no es pot desvincular de l’estratègia reformista de la burgesia valenciana per a reconduir les falles, eliminant-ne els aspectes crítics lligats al repertori ritual de la cultura popular, i convertint-les en un lenitiu social i producte de consum turístic, com ja havia propugnat des d’una òptica paternalista, populista i mercantilista Teodor Llorente des de les planes de Las Provincias l’any 1883 (Ariño, 1992: 78-79). El mecanisme propugnat era la concessió de premis amb l’objectiu de potenciar els valors artístics dels cadafals satírics, equiparant la falla a una obra d’art. Després de diverses iniciatives, finalment, aquesta política serà assumida per l’Ajuntament de València, qui el 1901 comença a atorgar premis a les falles, de manera que les autoritats passen de la repressió de la festa popular a la promoció de la falla artística. I pel que fa a la literatura fallera, com ja hem vist, aquesta estratègia reformista tindrà la seua plasmació en el concurs de llibrets de falla posat en marxa per Lo Rat Penat el 1903 per a premiar els llibrets que destacaren pel «bon gust literari», una etiqueta tan ambigua com útil per als interessos de la burgesia.
[1] Es tracta d’un full anònim imprés titulat Versos colocats en la falla del carrer de Sent Narsis, la vespra de Sent Chusèp en el añ 1850, que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de l’Ajuntament de València. D’altra banda, també referent al 1850, hi ha els testimonis de Leopold Trènor (1914) i Navarro Cabanes (1925), els qual parlen de l’existència de sengles manuscrits amb els versos de les falles de la plaça de l’Almodí i del carrer de les Carabasses, com també de l’original i una còpia dels de la plaça del Tossal d’aquell any. Però cap dels dos autors aporten dades sobre la localització d’aquests manuscrits, la qual cosa ens impedeix saber si encara es conserven.
[2] El testimoni escrit més antic sobre els versos que acompanyaven les falles és del 1819:
«La víspera de San José hay función que no sé a que atribuirse, y son las llamadas Fallas, es un tablado en el medio de las plazas unas figuras de paja o trapos, ya Señoritos y Señorías, algunos novios burlescos, Zapateros remendones y a otros sujetos a quienes se les quiere hacer esta burla; suelen estar muy bien vestidos y a la moda, con bastante elegancia, igualmente se ven muchas coplas y décimas análogas a quien se dirija la dicha función.» Aquesta descripció pertany al manuscrit Ocios entretenidos, text de José Calasanz Biñeque que recorre el calendari festiu de la València de l’època i que ha sigut recuperat i editat recentment per Rafael Solaz (2008: 98), qui és autor també d’un interessant estudi introductori.
[3]Els diversos formats van coexistir durant unes quantes dècades fins que es va consolidar el quadern imprés o llibret com a model. De fet, el nom de llibret de falla no apareixerà fins al 1890 i encara s’utilitzarà molt esporàdicament fins al començament del segle XX. El concurs de llibrets de falla que Lo Rat Penat organitza des del 1903 afavorirà l’extensió d’aquesta denominació, que es farà servir ja de manera generalitzada a partir del 1920. Fins aquell moment, les explicacions falleres tenien títols genèrics com ara «Història de la falla...», «Historieta en prosa i vers de la falla...», «Versos de la falla...», «Historieta de la falla...», «Relació i argument de la falla..», «Ressenya o qüestió sobre la falla...», «Entremés de la falla...», «Explicació i versos al·lusius a la falla...»,
«Relació de la falla...», «Explicació de la falla...», «Argument de la falla...», «Poesies, relació i explicació de la falla...», «Explicació i relació de la falla...», «Falla en vers», «Falla en prosa i vers», «Pròleg i versos de la falla...», «Pròleg de la falla...» o «Descripció de l’argument de la falla...».
[4] Només a partir del 1849 la premsa comença a informar amb certa continuïtat de les falles. Tot i això, es tracta de notícies soltes, que en els primers anys sols donen compte del nombre i l’emplaçament de les falles plantades, i en alguns casos fan una escarida descripció de l’argument.
[5]Se’n va fer una tirada de 44 exemplars numerats i 4 en paper ordinari. Els destinataris dels exemplars van ser els erudits, investigadors i bibliòfils Francesc Almarche i Vázquez, Francesc Carreres i Vallo, Roc Chabàs i Llorens, Lluís Cebrian i Mezquita, Isidor Fourrat i Vallier, Eduard Genovés i Olmos, Jesús Gil i Calpe, Manuel González i Martí, Pascual Guzmán Pajarón, Francesc Martí i Grajales, Josep Martínez i Aloy, Francesc Martínez i Martínez, Antoni Mercader i Tudela (marqués de Malferit), Josep Navarro i Cabanes, Josep Nebot i Pérez, Juli Oltra de Leonardo, Josep Maria Ribelles i Comín, Josep Rodrigo i Pertegàs, Josep Maria Ros i Biosca, Telesfor Salvador i Civera, Josep Sanchis i Sivera, Lluís Tramoyeres i Blasco, i Vicent Vives i Liern; els llibreters i impressors Àngel Aguilar i Pascual, Manuel Berenguer i Molera, Manuel Pau, i Josep Serred i Mestre; els escriptors Francesc Badenes i Dalmau, Lluís Bernat i Ferrer, i Severí Guastavino i Robba; el metge i botànic Vicent Guillén i Marco; el pintor Ramon Stolz i Seguí; la Biblioteca de l’Ajuntament de València; l’erudit català Artur Masriera i Colomer; els erudits i bibliòfils espanyols Vicente Castañeda Alcover, Emilio Cotarelo y Mori, Guillermo Joaquín de Osma, Marcelino Menéndez y Pelayo i Juan Pérez de Guzmán y Boza (segon duc de T’Serclaes); l’hispanista francés Henri Mérimée, i Joan M. Sánchez, de qui no hem pogut esbrinar més dades.
[6] L’any 1916, els tallers del suecà Màxim Juan van impremtar una reedició de les explicacions falleres que es limitava a reproduir els textos apareguts en l’edició de Carreres.
[7]En aquesta ocasió l’estampació va córrer a càrrec de la impremta Palàcios i l’editor en va ser Eliseu Climent. El volum s’obria amb una breu introducció a càrrec de l’erudit suecà Xavier Campillo (qui firmava com a Xavier Campet) i, tot seguit, es reproduïen com a facsímils els textos de l’edició de Carreres corresponents a les explicacions falleres impreses, deixant-ne fora el manuscrit ja comentat.
[8] Enric Soler i Godes, pedagog, escriptor i autor de diversos treballs de divulgació històrica, va enllestir el 1977 la reedició de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví que més s’acostava al model d’una edició crítica. Així, la primera part oferia una biografia del suecà amb un extens repàs de la seua obra poètica, periodística i teatral, de la qual es reproduïen diversos fragments. En la segona part, Soler i Godes descrivia les falles de mitjan segle XIX, feia una caracterització dels llibrets com a gènere i a continuació oferia les diverses explicacions, cadascuna precedida d’unes breus notes sobre la vida social i cultural de la València de l’any corresponent. El text de les explicacions falleres es presentava amb una edició lingüística que anava més enllà de la regularització ortogràfica i afectava també el lèxic i la morfologia.