Sàtira i falles. Josep Lluís Marín i Garcia

Читать онлайн книгу.

Sàtira i falles - Josep Lluís Marín i Garcia


Скачать книгу
Però el Bernat que es prenia com a model ja no era l’original, sinó que responia a una visió parcial de la seua figura, en la qual la transgressió associada a la sàtira quedava arraconada i es potenciava una visió del grotesc molt més innòcua, plana i reiterativa, que amagava les tensions i els conflictes socials. Aquesta relectura és reforçada amb motiu del primer centenari del naixement del poeta, l’any 1909. Tal com assenyalen Martínez-Borderia-Rius (2002: 408409), aquesta efemèride s’ha d’emmarcar en l’enfrontament entre les propostes del populisme democràtic republicà i el conservadorisme burgés monàrquic per a atraure la massa de votants. En aquest context, la burgesia conservadora promourà una reinterpretació de Bernat i Baldoví que obviarà aquells components més populars i radicals, que connectaven amb les cultures subalternes que el republicanisme havia potenciat, i recuperarà només aquells elements que li serveixen per a elaborar un discurs al servei del seu programa ideològic i polític.

      Precisament, tot aquest procés no es pot desvincular de l’estratègia reformista de la burgesia valenciana per a reconduir les falles, eliminant-ne els aspectes crítics lligats al repertori ritual de la cultura popular, i convertint-les en un lenitiu social i producte de consum turístic, com ja havia propugnat des d’una òptica paternalista, populista i mercantilista Teodor Llorente des de les planes de Las Provincias l’any 1883 (Ariño, 1992: 78-79). El mecanisme propugnat era la concessió de premis amb l’objectiu de potenciar els valors artístics dels cadafals satírics, equiparant la falla a una obra d’art. Després de diverses iniciatives, finalment, aquesta política serà assumida per l’Ajuntament de València, qui el 1901 comença a atorgar premis a les falles, de manera que les autoritats passen de la repressió de la festa popular a la promoció de la falla artística. I pel que fa a la literatura fallera, com ja hem vist, aquesta estratègia reformista tindrà la seua plasmació en el concurs de llibrets de falla posat en marxa per Lo Rat Penat el 1903 per a premiar els llibrets que destacaren pel «bon gust literari», una etiqueta tan ambigua com útil per als interessos de la burgesia.

      «La víspera de San José hay función que no sé a que atribuirse, y son las llamadas Fallas, es un tablado en el medio de las plazas unas figuras de paja o trapos, ya Señoritos y Señorías, algunos novios burlescos, Zapateros remendones y a otros sujetos a quienes se les quiere hacer esta burla; suelen estar muy bien vestidos y a la moda, con bastante elegancia, igualmente se ven muchas coplas y décimas análogas a quien se dirija la dicha función.» Aquesta descripció pertany al manuscrit Ocios entretenidos, text de José Calasanz Biñeque que recorre el calendari festiu de la València de l’època i que ha sigut recuperat i editat recentment per Rafael Solaz (2008: 98), qui és autor també d’un interessant estudi introductori.

      «Relació de la falla...», «Explicació de la falla...», «Argument de la falla...», «Poesies, relació i explicació de la falla...», «Explicació i relació de la falla...», «Falla en vers», «Falla en prosa i vers», «Pròleg i versos de la falla...», «Pròleg de la falla...» o «Descripció de l’argument de la falla...».