Sàtira i falles. Josep Lluís Marín i Garcia

Читать онлайн книгу.

Sàtira i falles - Josep Lluís Marín i Garcia


Скачать книгу
llengua que no està tan malmesa com se’ns ha volgut fer creure». Però més enllà d’aquest valor com a testimoni del valencià col·loquial i popular del seu temps, destaca la reflexió d’Abelard Saragossà (2010),[32] qui considera que el model lingüístic de Bernat és natural i digne, amb un grau d’elaboració notable, i que conté molts elements susceptibles de vehicular en el valencià culte actual.[33]

      Està en este quadernet

      la història de Viçanteta

      i del pobre conillet.

      Val lo manco una pesseta,

      però es ven... per un quinzet.

      No sabem si la venda de les explicacions era habitual amb anterioritat a Bernat, però és evident que la seua popularitat i fama constituïen un atractiu que justificaria aquesta pràctica.

      Malauradament, no tenim dades sobre les tirades de les explicacions falleres de Bernat ni de les xifres de venda. De fet, les úniques informacions de les quals disposem són de llibrets de falla posteriors, però pensem que poden resultar illustratives. Així, Ribelles Comín (1978: 347) parla de les sis edicions que arribaren a fer-se del llibret de la falla de la plaça del Tossal de l’any 1863, ja comentades. Per la seua part, El Mercantil Valenciano publicava el 20 de març de 1873 que a les deu del matí ja s’havia esgotat una edició de 2.500 exemplars del llibret de la falla del carrer de les Carabasses.

      Finalment, a banda de la venda i la distribució comercial de les explicacions falleres, hem de recordar que els versos que conformaven la part central de l’explicació s’exhibien públicament (i gratuïtament) al costat de la falla i tenien, per tant, un nombre de lectors potencial molt elevat.

      Ja hem comentat com les falles són en origen un instrument simbòlic d’ajusticiament popular, vehiculat a través de la sàtira i dotat d’una forta càrrega de violència, que es plasmava al·legòricament mitjançant l’exhibició i crema en un cadafal d’aquelles conductes o pràctiques considerades censurables per un grup que s’erigia en representant de la comunitat. Això feia que a mitjan segle XIX les falles foren vistes, tal com diu Ariño (1992: 84), com «una fiesta marginal al poder, una práctica simbólica sospechosa y peligrosa, que debía ser sometida a vigilancia y control».

      A més, s’ha de recordar que en els primers perfils biogràfics de Bernat publicats després de la seua mort, com ara els escrits per Constantí Llombart (1879: 260-275) o Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1890), no es fa cap menció als textos fallers que va escriure el poeta, que llavors eren considerats una part molt menor de la seua obra. Això no és estrany si pensem que en aquell moment la festa de les Falles no tenia encara l’abast i la importància que va assolir unes dècades més tard.


Скачать книгу