Lletres de batalla de la València medieval. AAVV
Читать онлайн книгу.
El bisbe Vidal de Blanes, ja s’ha dit, era fill de Vidal o Ramon de Blanes, senyor de les Escales, la Bisbal i la baronia de Sant Jordi, amb càrrecs i missions al servei de Jaume II des del 1308. Després de prendre possessió del càrrec, va portar a València el seu germà Guillem de Blanes, que va contraure matrimoni amb Francesca Fabra. El fill que tingueren, Guillem Ramon de Blanes, es casà amb Damiata Castellà i va adquirir els senyorius d’Albalat dels Tarongers, Montalt i Segart. Vidal de Blanes i Castellà, conegut també com Vidal Castellà d’Oris, heretà els senyorius i, després d’ocupar els càrrecs d’agutzil de Joan I i de majordom de Martí l’Humà (1392), fou nomenat «lochtinent de governador de València» el 1413.22 Ell mateix, junt amb els Vich, els March i els Martorell, formà part, almenys entre 1403 i 1405, del grup de cavallers de la cort d’Alfons, duc de Gandia, un altre dels seus valedors.23 El seu cosí germà, nebot també del bisbe de València, Francesc de Blanes, fou bisbe de Girona primer (1408-1409) i de Barcelona després (1409-1410), a més de canceller de la Corona d’Aragó. Un altre parent seu, Pere de Blanes, fou nomenat el 1395 cardenal del títol de Santa Pràxedes, comunament anomenat el cardenal d’Espanya. Més tard, foren també senyors de Canet d’en Berenguer i de Cotes, a la Ribera del Xúquer. Del primer dels llocs tingueren la senyoria amb l’enllaç de Vidal Castellà d’Oris, virrei de Mallorca, amb Joana Berenguer.24
Més tard, els Blanes agafaren més protagonisme quan van ajudar els Trastàmara i quan van heretar els vincles dels Berenguer i dels Vallterra, cognom que passà a ser el principal del seu llinatge amb el matrimoni de Francesc Berenguer de Blanes, virrei de Mallorca (1478), fill de Vidal de Blanes o Castellà d’Oris, anterior virrei de Mallorca (1466), amb Isabel de Vallterra, filla i hereua del vincle després de la mort del seu pare, Joan de Vallterra.25
Encara que la presència del llinatge dels Blanes a la ciutat de València es documenta amb anterioritat a la presa de possessió del bisbe Blanes, com ho demostra el fet que el 23 d’agost de 1353, el consell de la ciutat elegira Ramon de Blanes i Francesc Esplugues perquè, junt amb els jurats, taxaren els béns dels cavallers per a contribuir a les obres de la nova muralla de la capital,26 el seu posicionament definitiu entre els llinatges de la noblesa del regne vindrà de la mà del nou bisbe. El prelat no sols s’encarregà de portar el germà i els nebots perquè ocuparen càrrecs al govern de la ciutat i regne de València; a més, els va aconseguir un digníssim enterrament en una de les capelles de la girola de la catedral: la capella del Sant Bult, abans de San Antoni.27 El 20 de febrer de 1391 el consell de la ciutat autoritzà els Blanes a obrir un «atzucac» privat darrere del seu domicili, a la plaça dels Predicadors, parròquia de Sant Esteve, pels bons serveis fets a la ciutat pel bisbe Vidal de Blanes;28 el 1411 la casa del cavaller Vidal de Blanes estava en l’àmbit de la parròquia de Santa Caterina. Com a indicador del seu protagonisme entre la noblesa valenciana pot servir el fet que el 1421 el rei Alfons V el Magnànim li assenyalava Vidal de Blanes (†1429) que havia estat nomenat governador del regne de València abans que altres nobles «pus antichs e ben merexents».29
Francesc Berenguer de Blanes o Francesc Vidal de Blanes, un dels protagonistes de la batalla, era fill de Vidal de Blanes, conegut també com a Vidal Castellà d’Oris de Blanes (1435-1478), virrei de Mallorca, i de Joana Berenguer. El 1478 fou nomenat, com el seu pare, virrei de Mallorca. Els textos de la batalla documenten també el seu oncle Jofre de Blanes i els seus germans Jofre de Blanes i Vidal Castellà d’Oris de Blanes. Francesc Berenguer de Blanes va contraure matrimoni amb Isabel de Vallterra. El seu fill, com va ocórrer en molts altres llinatges valencians, canvià el cognom patern pel de la mare: Joan de Vallterra, olim Vidal de Blanes.
Per la seua part, Lluís Crespí de Valldaura (†1491), l’altre protagonista, era fill de Guillem Crespí de Valldaura (†1451), qui el 1433 va adquirir el senyoriu de Sumacàrcer i des del 1415 havia deixat de ser ciutadà i havia ingressat en la nòmina de nous cavallers, i de Yolant Mascó, i net de Nicolau Valldaura, tots ells llinatges de la oligarquia urbana de la ciutat. Aquesta política d’enllaços va contribuir al matrimoni de Lluís amb Damiata Bou (†1487), filla de Guerau Bou. Lluís no sols va mantenir el prestigi i posició del seu pare, sinó que el va superar amb diversos privilegis que consolidaven la seua posició en el grup de cavallers i generosos del regne de València, i en el seu senyoriu de Sumacàrcer. Especialment, els que li va concedir Joan II per l’ajut a la Corona en les campanyes de Catalunya, França i Granada: jurisdicció total del lloc, barca, castell i diverses franqueses. Sobre el seu destacat lideratge dintre de la noblesa valenciana, emparentat ja amb els llinatges més importants, cal assenyalar les prop de 50 marmessories que va assumir, o les reiterades vegades que ocupà el càrrec de síndic i portaveu de l’estament militar. El 1491, als 91 anys, moria al seu palau de Sumacàrcer, com un autèntic patriarca, mantenint el càrrec de síndic del braç militar. Els testaments i codicil de Lluís Crespí, jurat i justícia de València en diverses ocasions, a més del seu dietari autògraf, documenten un fill il·legítim i dotze de legítims (alguns morts poc després de nàixer): Gaspar, Guillem —que l’acompanyà en la batalla amb Blanes—, Baltasar, Jeroni, Delfina, Pere, Lluís, Lluïset, Ausiàs i Francesc, el segon dels quals serà el protagonista de l’altre combat a ultrança que documentem. Ausiàs Crespí de Valldaura (†1522), després d’un procés amb el seu germà bessó Francesc, va heretar títols i senyorius després de la mort del seu germà major Guillem en la guerra el 1472. Havia nascut primer i per tant li corresponia legítimament la successió.30
El 1514-1515 els Crespí de Valldaura tornen a ser protagonistes d’un altra batalla a ultrança, ara entre Francí Crespí de Valldaura, fill de Lluís Crespí, senyor de Sumacàrcer, i Jeroni d’Íxer, senyor d’Alfarrasí i cavaller de l’orde de Santiago.31 Aquesta vegada sí que es durà a terme la lluita armada a Burgos el dia 1 de juny de 1515, davant el rei Ferran II el Catòlic com a jutge.32 Aquesta segona batalla entre els dos llinatges segueix els mateixos passos, però amb nous protagonistes. Un encontre en el camí reial de Xàtiva entre Jeroni d’Íxer i Francí Crespí de Valldaura serà el desencadenant del litigi. Segons Crespí, Íxer havia fugit fins arribar a la Pobla Llarga
e a llançades vos derroquí als peus del meu ginet, e vehent-vos en tanta necesitat, me mogué lo ànimo a haver de vós pietat, no fent en vós més del que fins allí fet havia, deixant-vos la vida com de aquella ninguna necesitat tingués. E que millor que vós se’n deuria recordar e com vos portaren a Xàtiva en andes.
Segons Íxer, Crespí mentia, l’havia abordat a traïció acompanyat d’un grup de quatre homes a cavall, «e contra tot stil de cavalleria».
| DE JERONI D’ÍXER A FRANCÍ CRESPÍ DE VALLDAURA | DE FRANCÍ CRESPÍ DE VALLDAURA A JERONI D’ÍXER |
| 1514, juny, s.d. Saragossa. Lletra de deseiximent. Lletra primera missiva | 1514, juliol, 4. Xàtiva. Resposta de Francí Crespí amb evasives. |
| 1514, juliol, 15. Saragossa. Lletra segona de deseiximent. | 1514, juliol, 31. Xàtiva. Segona resposta de Francí Crespí amb evasives. |
| 1514, setembre, 1. Íxer. Tercera lletra de batalla tot indicant que en la propera indicarà jutge, camp, armes i dia de la batalla. |
|