Lletres de batalla de la València medieval. AAVV
Читать онлайн книгу.
quarta de batalla en què retorna l’acusació de mentider a Francí Crespí i demana que trie jutge, camp, armes i data per a la batalla.
El 10 de novembre de 1514, en lletra escrita des de Sumacàrcer, Francí Crespí trià armes:
les armes vos divise a cavall, ab cavalls de la brida, encubertats ab cubertes ab franqualets de brufol, testera de acer e coll de malla, sellets aserades acostumades a portar en guerra; e les nostres persones ab cuyraces cubertes sens rests, gocets y falda de malla, [c]alces e guardes e miges mànegues de malla, en la mà squerra manyopla de llargària que cascú portar-la volrà y en la mà dreta guar(da) de malla, armas de cama y de cuxa, ab scarpre de malla, cabacet o biqoquet ab bavera e alpartàs de malla, llances de mà de onze palms de asta e un palm de ferro, dues spases, cascuna de quatre palms y mig del cap del pom fins a la punta, e copagorges de dos palms del pom fins a la punta. Les quals armes, axí de les persones nostres com dels cavalls, sien del pes que cascú portar-les volrà e sens ninguna maestria, segons se acostuma portar en gue[r]ra.
Hi actuen com a procuradors: don Ferrando d’Íxer, I duc d’Híjar o Íxer, pare del comte de Belxit, don Joan d’Alagó, Alonso Escobar, hidalgo, i Jaume Ramon, trompeta, per part de Jeroni d’Íxer, qui tria com padrí en el camp de batalla don Luis (Fernández) d’Íxer i Beaumont, II duc d’Íxer i I comte de Belxit;33 Joan Crespí, Joan Estellós i Joan de Crespo, trompetes, per Francí Crespí, qui pren com padrí el comte don Hernando de Andrada. Com a reis d’armes actuen Aragó, Leon i Calalunya, i com a cronista, el del rei: Gonçalo d’Aiora.
Francí Crespí de Valldaura, fill de Lluís Crespí, proposa finalment com a jutge per a la batalla el rei de la Corona d’Aragó Ferran II, qui els cita per al divendres 1 de juny de 1515, a Burgos:
Su alteza mandó dar campo e batalla al dicho don Jerónimo d’Ixer e mosén Crespí, y los dos entraron en la liça, segunt e como eran obligados e segunt los carteles que entre ellos eran pasados, donde después de hechos todos los auctos e solemnidades, que en tal caso se requieren, por su alteza e por el illustre señor don Yñigo Fernández de Velasco, condestable de Castilla e duque de Frías, les fue dada licencia para la lid, donde los dichos don Jerónimo d’Ixar y mosén Crespí lo hizieron como muy buenos y honrados cavalleros, y ansi su alteza echó el bastón y los mandó despartir y dar por buenos y honrados. Y ansi mandó el dicho condestable lo diesse por sentencia para guardar de su derecho cada una de las partes, absolviéndolos, como así mismo su alteza los absolvía e dava por libres e quitios de la querella e defendimiento e de todas las cosas della dependientes.
Ambdós contrincants protestaren davant el rei, però una vegada més el litigi acabà sense perdre cap dels combatents. L’actitud del rei de no permetre que ningú dels dos morira està en relació amb la nova actitud de la Corona davant aquest tipus de combats, i també amb el pes d’un dels llinatges més importants del moment: els Íxer/Híjar, ducs d’Híjar, comtes de Belxit i cavallers de l’orde de Santiago, a la qual pertanyia un dels protagonistes. La branca valenciana, de la qual era membre Jeroni d’Íxer, eren senyors d’Alfarrasí, de la Vall de Xaló i Gata, senyorius valencians als quals més tard s’uniran Sollana, l’Alcúdia i el Ressalany, a més de la comanda de Montalbà, de l’orde de Santiago, al regne d’Aragó.
La llista de desafiaments i batalles augmentà significativament a les darreries del segle XV amb els conflictes entre senyories i la concessió de l’alta jurisdicció a molts senyors de vassalls. Ja el 23 de novembre de 1461 una carta de Joan II des de Calataiud al lochtinent de governador de València documenta problemes en la vall de Càrcer entre Lluís Crespí de Valldaura, Pere d’Eslava i Miquel Joan Cervató, senyors respectivament dels llocs veïns de Sumacàrcer, Càrcer i Antella.34 En juliol de 1485, Ausiàs Crespí de Valldaura, primogènit i hereu de Lluís Crespí, senyor de Sumacàrcer, desafiava a batalla a ultrança a Joan Martínez d’Eslava, senyor del lloc veí de Càrcer, pels mateixos problemes de termes i aemprius. El litigi, que acabà amb el segon ferit, va rebre l’absolució del rei en atenció als serveis prestats por ambdós cavallers, a petició de Lluís Crespí, i per la seua participació en la guerra de Granada.35
Encara el 1516, Eximén Peres Escrivà citarà a la montanya del Puig de Xàtiva per a combat i batalla a ultrança a Perot Crespí de Valldaura, un altre fill de Lluís Crespí. Aquesta vegada la batalla no es podia celebrar a la llum del dia, i Perot Crespí no va tenir tanta sort com el seu germà Francesc o el seu pare. Va morir després de quinze dies a conseqüència de les ferides.
Des de finals del segle XV, la celebració de batalles a ultrança deixà de ser un estil honorable i oficial de solucionar problemes i defensar l’honor entre cavallers, i passà a ser substituïda per la celebració de justes o tornejos. El 1493, el papa Alexandre VI escrivia al seu fill Joan de Borja, duc de Gandia, pregant-li que l’acompanyaren a Roma «dos bons justadors» com mossén Crespí i mossén Alegre. La seua habilitat per als exercicis de batalla seria una bona ensenyança per al duc i un bon espectacle per a la societat romana. Encara el 1507, Lluís Crespí de Valldaura, segurament el «Lluïset, fill bort meu» de qui parla el testament de Lluís Crespí de Valldaura, senyor de Sumacàrcer, participava en les justes que el Consell de València organitzà a la plaça de Sant Joan del Mercat amb motiu de la visita del rei Ferran II el Catòlic i la seua nova esposa Germana de Foix.36 El Llibre de memòries descriu altres justes en què també intervingué aquest segon Lluís Crespí:
Diumenge aprés, en lo mes de setembre, Don Jaume de Aguilar tingué un rench de real en lo Mercat de València, ixque molt ricament ataviat y chapat, per pris un march de or al més gentil cavaller, y, al que millor justara, deu alnes de vellut carmesí; les quals guanyà mossén Luís Crespí de Valldaura, y lo marc de or guanyà Don Juan Mercader, senyor de Bunyol.37
Lluís Crespí, fill del nostre Lluís Crespí de Valldaura, que començà la seua formació com a eclesiàstic i continuà com a jurista a Florència,38 més tard senyor de Benferri i l’Alcúdia de Crespins, casat amb Violant Cabanes, serà també el primer catedràtic de Cànons, des del 1501, a la universitat que s’acabava d’erigir, l’Estudi General de València, de la qual també seria rector (1506-1507). Així mateix, també és autor de diverses poesies arreplegades al Cançoner General, com a home ja del Renaixement per comparació amb el seu pare. Óscar Perea ha demostrat que ambdós, pare i fill, foren autors de poesies, «representa el rol de caballero literato, de hombre versado por igual en las armas y en las letras, papel que se impondría como el cortesano ejemplar a lo largo del siglo XVI».39
Les lletres de batalla han estat objecte d’edició i estudi per part de Martí de Riquer40 i d’altres.41 Riquer n’edità tres volums,