Capbreu de la Confraria d'Òrfenes a Maridar de València (segles XIV-XVII). AAVV
Читать онлайн книгу.
va depositar una antiga «arca-arxiu». Els llibres de comptes i els de dotacions d’òrfenes es troben en l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València, formant secció a banda dels fons de l’Hospital General,18 així com diverses escriptures que van pertànyer a la confraria.
El present treball s’acompanya d’un breu recorregut per l’organització, funcionament i activitats de la Confraria d’Òrfenes a Maridar des de la seua fundació en 1293 fins a la segona mitat del segle XX en què va cessar la seua activitat. Durant aquestos segles, la confraria, que no tenia una seu fixa, va arribar a una certa estabilitat després de la seua ubicació en l’Hospital General des de 1517 fins a la seua eixida en 1760, perquè els deu confrares eren també regidors de l’Hospital General. La documentació conservada fins a mitat del segle XVI, constituïda fonamentalment pels llibres de comptes i els de dotacions ens han permés conéixer amb detall els ingressos econòmics i les despeses de la confraria. La seua evolució després de la seua eixida de l’Hospital General queda més incompleta per la pèrdua de documentació. A continuació presentem un breu resum sobre la confecció, el contingut del Capbreu i la seua descripció codicològica. S’inclouen les 10 regestes dels documents copiats en el Capbreu i es dóna pas a la seua edició íntegra seguint l’orde intern del mateix. Finalment, uns índexs onomàstic i toponímic permeten i faciliten la seua consulta.
La publicació d’aquest manuscrit s’inscriu en el projecte d’investigació «Manuscritos datados de la Península Ibérica (882-1500)», concedit pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. Volem agrair al Servei de Publicacions de la Universitat de València l’interés que ha mostrat una vegada més a l’acollir aquest treball, i especialmente als directors d’aquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot.
LA CONFRARIA D’ÒRFENES A MARIDAR19
Ajudar econòmicament per a casar-se a òrfenes pobres o viudes sense recursos era una de les almoines més freqüents durant la baixa edat mitjana i es pot documentar en moltes ciutats d’Europa. En elles, organitzacions i institucions que es van preocupar per dotar donzelles necessitades a través d’hospitals, confraries, municipis i donacions privades van fer que aquesta obra de caritat es generalitzara en tot l’Occident europeu.20
La ciutat de València va comptar ja des de finals del segle XIII amb una obra pionera en aquest sentit, «La Lloable Confraria e Almoyna de les Òrfenes a Maridar», els primers estatuts de la qual van ser acordats pels deu fundadors —que seran anomenats d’ara en avant confrares o patrons— per al seu bon règim i administració el 23 d’abril de 1293 i aprovats per Jaume II per mitjà de document validat amb segell de plom, a la qual des d’un principi l’arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, i els bisbes de Barcelona, Bernat Pelegrí, de Tortosa, Arnau Jardí, i de València, Ramon Despont, amb documents cadascun amb el seu segell pendent, van concedir 40 dies d’indulgència als qui donaren almoines a la dita confraria.
Els protagonistes de tan meritòria obra van ser deu benestants mercaders, que la documentació denomina humils ciutadans de València.21 Obra que van continuar altres mercaders adinerats pertanyents a la incipient burgesia enriquida pel comerç i fins i tot alguns amb evident protagonisme en el govern de l’urbs,22 que van utilitzar la pertinença a aquesta confraria com un mecanisme per al seu ascens social.23 La singularitat d’aquesta confraria resideix en el fet que ha mantingut el nombre dels seus membres, alguns pertanyents a la noblesa valenciana, i la seua activitat quasi fins als nostres dies.
Un dels motius fonamentals que va presidir la decisió va ser de caràcter religiós o moral, encara que des del principi va tenir un marcat caràcter laic i privat: evitar que joves òrfenes i sense recursos materials caigueren en la prostitució. L’almoyna va ajudar també viudes pobres i xiques procedents de la Casa de les Repenedides. Totes havien de ser de la ciutat de València i el seu terme. La forma de socors triada per l’almoyna va ser homogènia, ja que totes les joves van rebre el mateix: dues peces de roba, cot e mantell de drap nou vermell.24 Una miniatura realitzada en el llibre més important de la confraria —el Llibre major o Llibre dels cabreus—, que ara editem, ens permet conéixer en què consistia l’acte solemne de dotar una donzella amb el cot i mantell vermell, es a dir, l’entrega a l’agraciada de l’aixovar personal amb què l’obsequiava la Confraria, integrat, molt especialment, per la cota o vestit i el caputxó o manto. També es va contemplar des de l’inici de l’almoyna l’ajuda a joves que desitjaven ingressar en la vida religiosa.
La petita fundació d’Òrfenes a Maridar, va ser sens dubte tan ben acceptada pels valencians, que van acudir prompte a engrandir-la. Així és que eixa Confraria, que va començar pels sufragis de deu simples ciutadans, prompte es va veure enriquida, tant que era una de les corporacions que més es coneixien per les seues imposicions en la cèlebre Taula de València.
D’entre els deu membres que componien la Confraria s’elegia al majordom en la festa de Pasqua de Resurrecció, l’obligació més important del qual durant el seu mandat anual era casar òrfenes o viudes pobres. Després de la mort d’un confrare, un fill seu, si ho demanava, podia ser acceptat com a confrare, i si no tenia fills podia entrar-ne un germà. No podia haver-hi al mateix temps dos amb el mateix cognom, ni dos germans, pare ni fill, ni dos cosins germans.25 Els nous confrares triats havien de succeir als seus predecessors en el lloc o ordre que ocupaven, de tal manera que la majordomia li arribara per ordre a cada un segons havia entrat en la confraria i cada deu anys els confrares tornaven a regir l’administració com a majordoms, perquè l’organització de la confraria era collegiada i rotativa. L’elecció de confrares tenia lloc en l’església de Santa Caterina, després de la celebració d’una missa de l’Esperit Sant en la capella de la Mare de Déu de la Pau, en què els confrares pronunciaven un jurament declarant nomenar una persona idònia per a ser confrare.
En un primer moment els fons econòmics de què es valia la confraria per a complir la seua missió provenien dels mil sous, és a dir, de les 50 lliures que cada un dels deu instituïdors va aportar per a la fundació i d’altres tantes que aportaven els nous confrares. S’invertien en comprar renda del deute públic que emetia la ciutat, igual que feien els hospitals i altres institucions benèfiques. La bona acollida que va tenir aquesta institució entre els habitants de València va fer que aviat començaren a establir-se censos a favor de la confraria, als quals estaven subjectes nombroses propietats rústiques i urbanes, que van generar uns ingressos fixos satisfets en aquestes festes de l’any: Pasqua de Resurrecció, sant Marc, Pasqua de Pentecostés, sant Joan, Santa Maria d’agost, sant Miquel, Tots Sants, sant Andreu, Nadal, sant Vicent Màrtir, Santa Maria de febrer, Santa Maria de març i Carnestoltes.
Els ingressos de la confraria tenien orígens diversos. Uns eren fixos o ordinaris i d’altres extraordinaris. Entre els ingressos fixos estaven el cobrament de censos; els drets de lluïsme, és a dir, el cobrament d’una part d’allò que s’ha obtingut pels possessors quan aquestes propietats sotmeses a cens per l’almoina eren venudes; les pensions de préstecs censals carregats per la Generalitat, per la ciutat de València o per particulars; la venda en la Pelleria de retalls sobrants del tall de les teles per a la confecció del «cot e mantell»; les rendes de les possessions que va deixar el mercader i confrare Ferrando García per al benefici que va fundar en l’església de Sant Martí, del qual eren patrons els deu confrares; i l’administració de l’hospital d’en Conill. Els ingressos extraordinaris estaven constituïts pel que entregaven els nous confrares, les donacions fetes a la Confraria en els seus testaments per confrares o altres persones, i també alguna entrada obtinguda en relació amb assumptes judicials.
Entre les despeses ordinàries de la confraria, la de major quantia era la compra de draps vermells per a la confecció dels vestits concedits a les òrfenes, que el procurador de la confraria comprava a diferents paraires, drapers, mercaders, botiguers de draps, tintorers de draps, afinadors de draps, abaixadors i apuntadors de la Draperia de la ciutat —situada prop de la Llotja— o a diferents paraires de Cocentaina, Ontinyent i Alcoi. Una altra persona que intervenia en els draps era l’abaixador, que es dedicava a igualar amb tisora el pèl dels draps. Si