Els peus que calciguen la terra. Pau Viciano Navarro
Читать онлайн книгу.
La población de Valencia a través de los «Llibres d’Avehinament», 1400-1449, València, Ajuntament de València, 1978.
45. Fonamentalment, aquestes dades provenen de l’AMC, sèries de Llibres de Vàlues de la Peita i Cort del Justícia, i en part han estat treballades per P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit. Els que figuren en aquesta documentació com a categories professionals són assalariats contractats de manera estable, com ara una desena de servidors –«criats», «macips», i sobretot «missatges», encara que aquest darrer terme pot referir-se també a un ofici no agrari–, mentre que la els treballadors dependents més nombrosos, amb desenes de referències, serien els «mossos».
46. AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497. Val a dir que la identificació socioprofes-sional dels contribuents prové en gran mesura d’altres fonts, com ara les notarials i especialment els registres de la cort del justícia local, com era el cas del missatge Jaume Santaclara i del mosso Bartomeu Maestre, que també és identificat com a llaurador en la mateixa època.
47. Es documenten 51 llauradors, un hortolà, un pastor i un «missatger» que podria ser un treballador agrícola dependent. Els nombrosos immigrants sense ofici registrat potser serien veritables jornalers sense possessions, però no deixa de ser significatiu que no s’identifiquen com a «bracer», «cavador» o «jornaler». Vegeu les dades estudiades per José Sánchez Adell, «La inmigración en Castellón de la Plana durante los siglos XV, XVI y XVII», Cuadernos de Geografía, 19 (1976), pp. 67-100.
48. Els únics oficis que poden correspondre a treballadors agrícoles dependents, més que no jornalers, eren també 5 «missatges», encara que almenys un podia pertànyer a un altre àmbit d’activitat, ja que era identificat també com a corredor de la cort. Vegeu la llista d’aquests veïns a Salvador Vercher, Casa, família i comunitat veïnal a l’Horta de València. Catarroja durant el regnat de Ferran el Catòlic (1479-1516), Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 1992, pp. 131-136.
49. Antoni Furió, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, p. 145.
50. Per exemple, a Castelló, en 1497, trobem un vaquer, Pere Ramon, amb només 50 sous de riquesa fiscal, quan la mitjana se situava en uns 2.500 sous per contribuent, i fins i tot un «llaurador», Bernat Balaguer, amb un patrimoni valorat només en 150 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). A Sueca, en 1453, 12 llauradors tenien taxats menys de 1.000 sous de riquesa, quan la mitjana ascendia a uns 3.500 sous, segons pot calcular-se amb les dades d’A. Furió, Camperols..., op. cit., pp. 135-136.
51. Val a dir, però, que a l’inici del segle XV, en una vila com Castelló, al costat de l’almoina de sant Miquel o «dels lauradors», les autoritats locals qualificaven l’almoina de sant Jaume com la «dels cavadors», cosa que suggereix que, almenys des del punt de vista dels prohoms, un sector dels camperols s’incloïen en aquesta categoria social. Amb tot, cal insistir en el fet que la designació de «cavador» no apareix documentada per identificar cap veí de la vila, i que fins i tot els camperols més modestos eren qualificats com a llauradors. A banda de les dades ja citades, pot veure’s també que entre els veïns de la vila i dels llocs dels voltants que, al llarg del segle XV, s’endeutaven per compres a jueus de Castelló, s’identifiquen 123 llauradors, 2 vaquers i un hortolà, sense cap esment a «cavadors» o altres jornalers, segons la documentació recopilada per José R. Magdalena Nom de Déu, Judíos y cristianos ante la «Cort del Justícia» de Castellón, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló, 1988, pp. 333-356.
52. El terme «bracer» –de vegades amb la grafia brasser– sembla ser el més comú: apareix a Castelló (L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 12), Gandia (F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 37), Alzira (Aureliano J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de Algezira, València, PUV, 2001, doc. 106) i Vila-real (V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 150). La designació de «llogater» o logader figura a Castelló (doc. 8) i a Alzira (doc. 74), mentre que «cavador» consta a València (A Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 5). Les expressions de sinònims provenen de Gandia (docs. 39 i 103).
53. Les expressions «bracer i fahener» i «bracer o jornaler» es troben a la rúbrica «Dels bracés» d’Alzira, A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 73.
54. Així es denominava en les ordinacions de Gandia, F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 39 i 103.
55. A. J. Lairón (ed.), Llibre de diverses statuts..., op. cit., rúbrica «De les persones qui·s loguen per fer faenes de fora» (doc. 176), on el llogador és denominat «senyor de la possessió» i els llogats «logaders» o «logaters». A Vila-real es prohibia «llogar hòmens» per a «podar, exobrir, clotar, cavar o mangencar alguna vinya» fora de la vila, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 151.
56. Felip Mateu i Llopis (ed.), Establiments de la vila de El Boixar, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1969, doc. 52.
57. Enric Guinot (ed.), Establiments municipals del Maestrat..., op. cit., docs. 11 (Llucena) i 10 (Benicarló).
58. A. Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 5 i 87.
59. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., docs. 8-13. També s’esmenten «batedors» a Vila-real, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., docs. 153 i 154, ja del segle XVI.
60. Es tractava de G. d’Orenga, cas de 1304 citat per Carmel Ferragud, El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304, València, PUV, 2003, p. 122.
61. A. Rubio, El procés..., op. cit., p. 107, n. 185.
62. Antonio José Mira, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder local. Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, pp. 128-129. Val a dir que un altre terme usat, «palafanguer», no faria referència a un simple jornaler, sinó a un «mestre» que tenia com a ofici el traçat dels canals de drenatge de les marjals.
63. Vegeu la síntesi de Ferran Garcia-Oliver, Terra de feudals. El País Valencià a la tardor de l’Edat Mitjana,