Els peus que calciguen la terra. Pau Viciano Navarro
Читать онлайн книгу.
designar aquesta capa de conreadors indígenes.83 Però com a categoria social, com a estrat definit dins de la pagesia, eixaric o examés s’oposava a llaurador o hereter.
Ja al segle XV, en els documents senyorials que registraven les obligacions del camperols musulmans, es diferenciava clarament la categoria d’examés de la d’hereter o llaurador, en el sentit de titular d’una explotació agrària. Al lloc d’Alcàsser, en 1417, es distingia entre l’«hereter» i l’«exemenç» o «mizqualt», un terme equivalent. Fins i tot s’elaboraven llistes nominals separades per a la categoria de «llauradors» i d’«exemeços», com succeïa en 1429 a Rotglà, alqueria de l’horta de Xàtiva. Els primers treballaven heretats –o «mitges heretats»– per les quals pagaven lluïsme i fadiga, cosa que els assimilava a emfiteutes, mentre que els segons només satisfeien aquestes càrregues per les cases, l’única possessió immoble que se’ls reconeixia.84 També a Cocentaina, en la comptabilitat senyorial de les darreries del segle XIV i del primer terç del XV, una part dels camperols musulmans, els que tenien terra, eren qualificats com a «llauradors» i els desposseïts com a «exameces». Sens dubte, la fixació d’aquestes dues categories de pagesos indígenes es veia motivada per la necessitat de diferenciar els exigències senyorials que els gravaven, com era el cas de les sofres i sobretot del besant, una capitació específica dels musulmans. Però també hi tindria un pes decisiu el fet que els camperols sense terra no eren un sector quantitativament negligible, sinó que constituïen un estrat fonamental de la pagesia musulmana. A l’alqueria de Rotglà, d’un total de 58 pobladors, hi havia 30 llauradors amb «heretats e miges heretats» i 28 «exemeços» sense terra. Més documentat és el cas de Cocentaina, amb un centenar i mig de pagesos musulmans, que confirma la divisió, pràcticament meitat per meitat, entre els llauradors i els exameces, fins i tot amb un predomini dels camperols desposseïts a la fi del Tres-cents. És més, probablement els contribuents musulmans del monedatge exempts per pobresa, que en les alqueries del terme de Xàtiva duplicaven la proporció dels cristians, i que fins i tot podia arribar a la meitat del total, eren veritables examesos. El llindar de la pobresa fiscal era tan baix –un centenar de sous– que els exempts havien de ser necessàriament camperols sense terra, encara que entre els nivells inferiors dels contribuents podrien trobar-se també pagesos pràcticament desposseïts.85 Tot sembla apuntar, doncs, al fet que en les petites senyories enquadrades en el terme de viles i ciutats –totes de població majoritàriament cristiana–, la pagesia musulmana tenia un caràcter dual, dividida a parts pràcticament iguals entre llauradors titulars d’heretats i eixarics o examesos sense terra. Una altra situació seria la de les grans aljames «autònomes», aïllades en les zones muntanyoses i sotmeses directament a la corona o a l’alta noblesa, on la població d’origen andalusí hauria conservat més drets sobre la terra, com diferent també era el cas de les petites moreries urbanes, poblades sobretot –encara que no sempre– per mitgers desposseïts. Però, malgrat aquestes situacions extremes, la majoria dels camperols musulmans devien estar enquadrats en les senyories de cavallers que, normalment amb unes dimensions per sota del centenar de focs, clapejaven les hortes de les viles i ciutats o es concentraven a l’interior muntanyós del país. La dualització de la pagesia indígena seria, així, un tret estructural, malgrat que al llarg del segle XV la degradació de l’estatut dels «moros llauradors» anàs aconstant-los a la dels mitgers sense terra. La desaparició, a la darreria del Quatre-cents, del terme «examés» no significaria, doncs, la reducció de la capa de camperols desposseïts, sinó més aviat la igualació de fet, a la baixa, del conjunt de la pagesia indígena: dels moros o sarraïns de cavallers.86
Paradoxalment, poden trobar-se en els camperols musulmans sota domini cristià alguns dels trets que caracteritzaven la pagesia dels vells països feudals: la servitud i la divisió entre una capa superior de llauradors dotats d’heretats i una d’inferior formada per camperols desposseïts. En efecte, les prestacions de treball, les limitacions a la mobilitat, el control senyorial sobre els matrimonis i les herències, l’arbitrarietat d’algunes càrregues i la màcula servil que per ella mateixa representava la inferioritat d’arrel ètnica, permeten definir la situació dels camperols musulmans com una «servitud col·lectiva».87 D’altra banda, l’escissió entre llauradors hereters i examesos evoca, encara que amb un tall és marcat, la separació entre laboureurs i manouvriers.88 No sembla, però, que la majoria dels camperols musulmans desposseïts treballàs per als veïns de la seua comunitat, sinó que més aviat –i ací radica un dels trets colonials valencians– ho farien a l’exterior, com a mitgers o jornalers en les terres de llauradors cristians acomodats, burgesos i cavallers dels voltants. En qualsevol cas, ni les servituds ni una polarització interna tan radical es donaven entre els llauradors descendents dels colons catalans i aragonesos del segle XIII. Les dues situacions, tanmateix, eren conseqüència d’un mateix procés: la conquesta i la colonització feudals. Les càrregues servils, malgrat algunes continuïtats formals, foren una innovació derivada de la destrucció de l’orde andalusí i del consegüent sotmetiment de la pagesia indígena, mentre que la llibertat dels colons i la moderació de les exaccions que els gravaven s’explica per la necessitat d’atraure pobladors cristians, i es feia viable perquè, a escala de tot el regne, es compensaria amb la sobrecàrrega dels musulmans. Les expulsions i les deportacions i reassentaments interiors, al seu torn, deuen estar a la base de l’aparició d’una àmplia capa de camperols indígenes desposseïts. És cert que els eixarics ja existien en època andalusina, però el seu estatut sembla haver-se distorsionat i agreujat arran de la conquesta, i molt probablement la seua difusió hauria estat abans més limitada, localitzada sobretot en les àrees periurbanes on les formes de control comunitari sobre la terra s’havien anat erosionant. Fou l’impacte traumàtic de la conquesta feudal allò que generaria dues pagesies, la indígena musulmana i la colonial cristiana, amb pautes de diferenciació interna distintes i recognoscibles en la seua terminologia pròpia. Unes denominacions que en el cas cristià remetien a una pagesia estratificada (llauradors amb una gradació de nivells de riquesa), mentre que en el cas musulmà caracteritzaven una pagesia dualitzada (llauradors hereters enfront d’eixarics sense terra).
* * *
Sense ser un reflex passiu de la realitat social, com hem anat veient, els usos dels termes relatius a la classe camperola estaven condicionats per les característiques que definien els diversos sectors de conreadors en funció, sobretot, dels seus drets sobre la terra i de la seua llibertat personal, que es traduïa en la major o menor autonomia per organitzar la producció i la reproducció familiar. Per tornar a la qüestió inicial, hi havia elements estructurals que van entrebancar que el País Valencià esdevingués una «terra de pagesos». D’entrada, a la Catalunya Vella el terme «pagès» evocava el camp de la dependència jurídica i s’associava a la tinença del mas, un tipus d’heretat més o menys compacta i autosuficient que estava estretament lligada al control senyorial, pel que feia a la seua integritat i a les modalitats de la seua transmissió familiar. La situació dels pagesos de remença només representaria un cas extrem d’una dependència que era característica d’un món rural organitzat sobre la base dels masos. En canvi, al voltant de les viles i les ciutats, els conreadors que habitaven dins les muralles o en els ravals, sovint titulars de terra pròpia i amb major llibertat per fragmentar i alienar les seues parcel·les, no eren anomenats pagesos, sinó, com succeïa a Barcelona i Lleida encara en el segle XV, llauradors i hortolans. En el cas valencià, era aquest model el predominant entre els camperols cristians: els conreadors eren propietaris alodials o emfiteutes «lliures», capaços de disposar amb gran autonomia de la seua terra i del seu treball i, a més, en gran part eren veïns de llocs, viles i ciutats que no podien reduir-se a comunitats estrictament rurals o, almenys, no s’ajustaven a la imatge estereotipada del «camp». En aquestes condicions socials, la denominació de «llaurador» tenia moltes