Els peus que calciguen la terra. Pau Viciano Navarro
Читать онлайн книгу.
agrària dels Països Catalans. Vol. 2, Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, pp. 224-225.
64. P. Viciano, Regir la cosa publica..., op. cit., pp. 182-183.
65. Així, hi havia la figura del «laurador pobre», com ara alguns veïns de Museros, en plena Horta de València, que no tenien béns suficients per ser considerats contribuents, segons transcriu R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., p. 260.
66. A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 1, p. 23. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 73, p. 192. E. Guinot (ed.), Establiments municipals..., op. cit., doc. 11, p. 47 (Llucena); doc. 30, p. 148 (Herbers), i doc. 11, p. 382 (Benicarló).
67. R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., amb 7 missatges documentats a València, 3 a Xàtiva i 2 a Alzira.
68. L’excepció era el «criat» Joan Castell, que tenia béns immobles valorats en 1.375 sous. A l’altra banda de l’espectre es trobaven el vaquer Pere Ramon, amb només 50 sous, i el missatge Jaume Santaclara, amb 75 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). Caldria afegir-hi una altra categoria de camperols: els «masovers», com ara els 7 que apareixien registrats a Xert, segons R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 226-227.
69. En aquests casos es tractava de llauradors –qualificats així en les fonts i veïns de ple dret– amb un patrimoni modest, taxat en un miler de sous, la meitat de la mitjana, però no pot dirse que fossen treballadors desposseïts. P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit., pp. 185-186.
70. Sobre aquests mossos joves i la seua procedència geogràfica, vegeu A. Furió, A. J. Mira i P. Viciano, «L’entrada en la vida dels joves...», cit., pp. 75-106, i Antoni Furió, «Entre la complémentarieté et la dépendance: rôle économique et travail des femmes et des enfants dans le monde rural valencien au Bas Moyen Âge», Médiévales, 30 (1996), pp. 23-34.
71. Els contractes d’arrendament d’alqueries han estat estudiats per José María Cruselles, «Producción y autoconsumo en contratos agrarios de la huerta de Valencia (siglos XIV y XV)», dins Actes del I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, v. II, pp. 61-78 i, en el context més ampli de la cessió de terra, per Antonio José Mira i Pau Viciano, «Arrendaments i parceries. La gestió indirecta de la terra al País Valencià (segles XIV-XV), Anuario de Estudios Medievales, 32 (2002), pp. 481-500.
72. Una funció econòmica semblant a la dels mossos és la que acomplien els «esclaus» o «captius», encara que, òbviament, des del punt de vista jurídic i social la seua situació de dependència absoluta era radicalment diferent de la dels servidors domèstics, i per això no poden ser inclosos en les rengles dels llauradors, conreadors lliures i titulars d’algun tros de terra. Amb tot, des de mitjan segle XV, la presència dels esclaus, tot i ser minoritària i mai no haver assolit l’elevat nivell de Mallorca, era remarcable fins i tot en els llocs més aviat rurals. A Sueca, en 1501-1519 es documenten 30 esclaus negres, quan en la mateixa època la presència constatada de mossos era de poc més de 120, segons A. Furió, «Temps de represa...», cit., pp. 226-228. Pel que fa a la situació mallorquina, vegeu el llibre d’Antoni Mas, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma, Lleonard Muntaner, 2005.
73. Vegeu la delimitació d’aquest concepte en Josep Torró, «Vivir como cristianos y pagar como moros. Genealogía medieval de la servidumbre morisca en el reino de Valencia», Revista de Historia Moderna, 27 (2009), pp. 11-40.
74. La qüestió que s’havia plantejat era que alguns vassalls de la noblesa, al·legant ser pobres i miserables, pretenien acollir-se a la justícia del governador del regne defugint la jurisdicció dels seus senyors, cosa que aquests rebutjaven argumentant que cap camperol podia considerar-se pobre, al capdavall perquè tots n’eren i més encara els musulmans. Vegeu el text citat per C. López, Nobleza y poder político..., op. cit., p. 246, n. 666.
75. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, «El feudalisme medieval valencià: un assaig d’interpretació», Debats, 5 (1983), p. 39.
76. Es tracta de l’«Ordinació pública de tot en tot observadora», publicada per Pròsper de Bofarull, CODOIN, vol. VI, Barcelona, 1850, pp. 66 i 65, respectivament.
77. Era, per exemple, el cas d’«Abenharon, saray laurador del dit en Jacme de Linars», en J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., doc. 100, del llibre de l’any 1295.
78. Segons l’arrendament, en 1399, de les rendes que la ciutat de Barcelona tenia a Crevillent, publicat per Manuel V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, PUV, 2006, p. 103, doc. 16.
79. Maria Teresa Ferrer Mallol, «Un procés per homicidi entre sarraïns de l’Horta d’Alacant (1315)», Sharq al-Andalus, 7 (1990), pp. 135-150.
80. M.V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 20, p. 114 (Planes) i doc. 57, p. 204 (Oriola).
81. Josep Torró, «Exarics et exameces. Métayers musulmans et maîtres chrétiens dans le royaume de Valence (XIIIème-XVème siècles)» (en premsa). En aquest mateix treball se citen textos on la despossessió dels eixarics es fa ben explícita: «los altres sarraïns qui són apellats exemços e non tenen heretats» (Bunyol, any 1302); «moros exemeces, los quals no han eretats» (Cocentaina, any 1396).
82. Sobre la situació dels eixarics, en el context general dels musulmans sota domini cristià, resulta imprescindible el llibre de Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), 2a ed., València, PUV, 2006 (ed. or. 1999), pp. 185-195, on provenen les dades i reflexions sobre aquests indígenes desposseïts.
83. Josep Torró, «L’assalt a la terra. Qüestions sobre l’abast de la colonització feudal al regne de València (1233-1304)», dins Ph. Sénac (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge, Perpinyà, Université de Perpignan, 1995, pp. 317-338, esp. pp. 335-336.