Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV
Читать онлайн книгу.
de CCOO (amb Josep Maria Felip, un altre estudiant que es va proletaritzar, de la LCR aleshores, que després d’una trajectòria tècnica destacada i política rocambolesca, a hores d’ara està imputat en la causa de desviament de fons de cooperació de la Generalitat Valenciana governada pel PP), col·laborà en l’organització i extensió de les Comissions Obreres i sempre es mantingué en primera línia de compromís. Tot i això per a mi el record de Cristina (vingut de coincidències propiciades per l’associació Revolta, més tard Ca Revolta i d’altres projectes veïns) és el del seu somriure hospitalari i engrescador, incombustible com la seua energia.
Un altre exemple que ajuda a repassar els esdeveniments d’aleshores és Feliciano Albaladejo.136 De ben jove a Múrcia ja havia viscut la militància, primer dins de les Juventudes de Estudiantes Católicos (JEC) on arriba a presidir l’organització a l’ensenyament mitjà. «Vinc d’una cultura sobretot de principis, sense renunciar als propis postulats i experiències», diu com a síntesi. Comença a la Universidad de Murcia els estudis dels cursos comuns de Filosofia i Lletres. I allí ja té els seus primers problemes amb la policia franquista. Se’n ve a València a cursar-ne l’especialitat en filosofia i forma part del relleu inicial de l’organització universitària del PCE que havia caigut l’any 71.137 S’hi dediquen a reconstruir-ne l’estructura i se centren a combatre la Ley General de Educación del ministre Villar Palasí. Les comissions de curs promogudes pel PCE defensaven la realització d’assemblees obertes a tot l’estudiantat, l’elecció oberta dels delegats d’estudiants, assumir la responsabilitat institucional i de manera més general, eixir a la superfície, donar la cara, conquerir zones de llibertat. Al capdavall els militants més marcats ja estaven fitxats o controlats per la policia i no calia dissimular, amb la confiança que el règim no podia durar molt més. Lògicament no tota l’organització podia ser pública. Continuaven distribuïts en «cèl·lules» de 5 o 6 persones, que eren els únics membres del partit que tenien identificats, llevat d’un altre membre d’una altra cèl·lula, com a prevenció en cas de ser capturats. Albaladejo també estava integrat en el comité tècnic de protecció de les assemblees generals que es feien a la Universitat, per part del PCE. I així arriba l’assemblea de districte de febrer del 72 a Medicina i els aldarulls posteriors en què és detingut. Això li costaria un consell de guerra (per la implicació en els fets de la Policía Armada no s’hi seguia el tràmit civil) i al voltant de mig any tancat a la presó Model de València. També una multa molt considerable, de 25.000 pessetes; i posteriorment fou un dels 312 expedientats i expulsats pel rector Bàguena. Hi tornà a començaments dels 80 a fer Dret.
Albaladejo explica que el pas per la presó li proporcionà la coneixença de persones decisives en la seua vida. Com ara José Luis Beunza, el primer objector de consciència civil de l’estat espanyol, a més d’Enric Valor i Francesc Soriano, que en aquell moment duien la biblioteca de la presó. «Enric Valor encertà a unir la reivindicació identitària del País Valencià i la llengua, amb la lluita contra la dictadura», que ara es pot veure normal però que quan ell va plantejar-ho no ho era. «L’aportació de Valor, magistral, va ser triple: la seua literatura, les rondalles, etc.; la filològica; i la unió de la defensa de la cultura amb la lluita contra la dictadura». El testimoni d’Albaladejo continua pel vessant més personal:
Per a mi això va ser molt important. Jo era un xiquet de Múrcia de 20 o 21 anys, que no sols no sabia valencià, sinó que tampoc tenia molt clar què era «açò» del valencià, un «dialecte»... Jo parlava en castellà amb Enric, però Enric era una persona molt tendra i em vaig vore tan indefens, amb pinta de xiquet llest però en el fons ingenu que, com que em va adoptar. L’etapa de la presó va tindre eixa possibilitat, eixe consol d’una persona que t’estimava. Però va ser molt més que això, perquè jo després, quan vaig aprendre açò de la política una miqueta més, i açò del País Valencià què era i representa... Vaig adonarme que era una vessant importantíssima que des del Partit Comunista no se li havia donat la importància ni s’havia defensat com calia. I quan al PCE es crea una facció més nacionalista, encapçalada per Ernest Garcia, el xiquet de Múrcia s’apunta a açò. I incorporàrem el tema a la nostra cultura política.
Una vegada expulsat de la universitat el 1973, se’n va a la fàbrica («si no podem fer la revolució a la universitat, la farem a la fàbrica»). Un cas més en què el procés de proletarització va lligat a l’extensió i organització de les Comissions Obreres (CCOO), on compartí l’experiència «entrista» de les eleccions del 75 en les quals els delegats sindicals opositors prengueren el sindicato vertical, aquelles quan cantaven «¡ha ganao, ha ganao, el equipo colorao!» i que entre altres resultats, portaren el comunista Antonio Montalbán a ocupar la presidència de la unió de treballadors i tècnics de la fusta. Feliciano Albaladejo també va participar en la primera coordinadora del moviment ciutadà, i va arribar a assumir la secretaria general de la federació estatal de la fusta de CCOO. Posteriorment ha estat regidor a l’Ajuntament de València per Esquerra Unida durant huit anys (1991-1999). Vol dir que ha mantingut la seguida de la participació social, organitzativa i política. I va tornar a la universitat com a estudiant de Dret (per capitalitzar millor l’experiència militant de la dècada anterior), del torn de vesprada (el dels qui també tenien una faena principal) a començament dels huitantes, a temps de ser testimoni del sorgiment del Bloc d’Estudiants Agermanats.
Per això n’aprofitem alguna opinió que subratlla la relació entre diferents temps: «existeix una certa mitificació de la gent que va lluitar contra el franquisme (ara sembla que tots van lluitar contra el franquisme...). És de veres que nosaltres, la gent dels partits polítics, vam aconseguir que participara la majoria de l’estudiantat universitari. Perquè les assemblees eren obertes, i perquè les facultats eren zones de llibertat. Eixa participació permet a hores d’ara a molta gent dir “jo vaig lluitar contra el franquisme”... Bé, bé. La veritat és que érem molt poqueta gent. Igual que avui». Per tal de completar aquesta visió de la militància reconeix que «nosaltres no vam ser millors que la gent d’ara, ni molt menys. T’ho assegure. La gent d’ara està molt més preparada. I jo els tinc una gran confiança. Mira, la mateixa confiança que vaig tindre en la meua gent que m’acompanyava, perquè pense que no hi ha tantes diferències». Una d’aquestes diferències és el canvi de marc polític i de llibertats reconegudes, en què ara com ara es desenvolupa la tradició de reivindicació democràtica i l’aspiració a la justícia social. «La conquista de la democràcia canvia molt les coses. La democràcia fa més complexa la participació, perquè l’adversari també s’organitza. La dictadura era molt grollera. La dictadura responia a les paraules amb la repressió. Avui la repressió és més subtil. La repressió és Canal 9, la repressió és la delegada del govern, és la vicepresidenta del govern plorant pels aturats... La repressió és la mentida institucional. Combatre tot açò és molt difícil, més complex. Vivim en una altra època, però els objectius no han canviat: una societat més lliure, més democràtica, més justa, una distribució millor de la riquesa, una protecció de la gent més feble...».
Ara continuem amb una d’aquelles provatures polítiques típiques de l’època, Germania Socialista, amb la particularitat de ser una iniciativa absolutament autòctona, nacionalista d’esquerres. També reprodueix les febleses típiques d’aquells grupuscles: «com tots els partits de l’època –en frase de Damià Mollà– el formaven un professor universitari, un estudiant i un obrer»,138 papers representats respectivament per Josep Vicent Marqués, Vicent Franch i Francesc Signes (obrer de MACOSA). N’hi havia més, és clar, per damunt de la vintena, entre els quals Josep Lluís Blasco, Ricard Pérez Casado, Gustau Muñoz i Pep Laguarda. Però la clandestinitat imposada impedia als mateixos militants fer-se una idea de la implantació de la pròpia organització, i a més el compromís personal solia ser voluble i duia a tastar diverses militàncies. En paraules de Franch, els militants de GS estaven exposats a les represàlies comunes als estudiants antifranquistes: «detencions, controls policials, retirada del passaport, llevar pròrroga d’estudis per la mili, i impedir fer milícies universitàries, ser enviat a destinacions que no ho eren pel clàssic sorteig, etc.»; tot i que mai en detingueren cap, de GS, potser perquè els consideraven marginals, sí patiren algunes incomoditats, incloses les visites