Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV
Читать онлайн книгу.
generals de canvi i renovació del panorama polític i d’estructures socials. Amb major o menor encert segons els casos, però va ser-ne un impuls cabdal de l’època. Fins al punt que molts dels protagonistes de la militància universitària esdevindrien elements a favor de la transformació de molts altres vessants socials. «Finalment, la repressió policial i acadèmica no impedí, sinó que més aviat alenà, que la politització creixent de l’estudiantat en els darrers anys del règim, per una banda, i l’eclosió d’altres moviments antifranquistes pre i postuniversitaris –el de batxillers i el de PNN, respectivament–, per una altra, acabaren per consolidar l’hegemonia de la dissidència en l’espai públic acadèmic: si ara hi havia cap espiral de silenci al seu si, era en la que havien caigut els franquistes acèrrims i els conservadors de tota mena. Una volta més hom confirma que la universitat no sols reflectí els canvis polítics del període, sinó que també contribuí decisivament a induir-los. Durant la transició a la democràcia el moviment estudiantil va declinar, però la institució mantingué bona cosa del seu protagonisme polític».144 La Universitat de llavors ha de donar respostes a noves realitats socials i també entre els seus integrants, com l’augment de la població per l’allau immigratòria i de les possibilitats d’inversió en estudis de la incipient classe mitjana. El creixement de l’alumnat també obliga a incorporar un nombre creixent de professors, en general persones de noves generacions sense compromisos ni identificació amb el règim, que erosionaren el sistema de càtedres de poder absolut i inqüestionable (80% de PNN):
Ja han viatjat i llegit, i es dediquen a buscar formes culturals i alternatives polítiques democràtiques que el franquisme no podrà oferir-los mai. Si als anys quaranta hi havia al districte universitari de València una sola Universitat a la qual assisteixen estudiants de tot el territori valencià i on hi ha 99 professors (30 catedràtics i 66 professors universitaris) i2.494 alumnes en quatre úniques facultats: Filosofia i Lletres, Dret, Ciències i Medicina, en el 1968-1969, el creixement de la població universitària és ja espectacular respecte a les dues dècades anteriors. La Universitat de València tindrà aquell curs 632 professors (68 catedràtics i 564 professors), i 11.370 estudiants per a les Facultats de Filosofia i Lletres, Dret, Ciències, Medicina, Econòmiques i Enginyers Agrònoms. (...) Els professors i els alumnes, especialment en Filosofia i Lletres i en menor mesura a la Facultat de Dret, ja no són els mateixos. No tenen les mateixes inquietuds ni tenen el mateix origen social.145
Eixos canvis també havien somogut algunes parts del claustre universitari, que del provincianisme més eixorc, sempre a l’espera de la promoció cap a alguna destinació més cèntrica i lluïdora, havien passat a l’atenció profitosa cap al país i a esdevenir motors intel·lectuals de canvi i progrés connectats a la realitat social de l’entorn. Una universitat al servei de la seua societat volia sorgir entre els constrenyiments d’una institució entotsolada i desfasada.
Tothom ha criticat, des de fora i des de dins, la incomunicació entre la Universitat i la societat, desconnexió que, tot i haver minvat prou darrerament, encara subsisteix en part. Un dels aspectes més deplorables de tal falta d’interpenetració és la inadequació de la Universitat de l’Estat unitari a les peculiaritats regionals i la problemàtica concreta del país on radica. La Universitat de València, de fundació municipal, acabà per perdre tots els vincles amb la Ciutat per la llei de 1845. Tothom rebutja el catedràtic-funcionari que limita la seua tasca a la transmissió més o menys mecànica de tècniques asèptiques, i exerceix la docència exactament igual si es troba a Saragossa que a Sevilla o a Compostela. Ja és coneguda la mentalitat del funcionari públic que actua en la superestructura estatal, per damunt qualsevol contingència de lloc, i amb un franc desdeny pels particularismes indígenes, els quals pretén suprimir per tal d’ajustar millor la societat al motle de l’Estat.146
Aquesta citació correspon al text de Manuel Sanchis Guarner «La Universitat i el País» que feia de pròleg a l’obra de Joan Reglà Aproximació a la història del País Valencià (Ed. L’Estel, València, 1968), però l’hem trobada en la reproducció a la revista Gorg, en un exemple més de la intercomunicació i retroalimentació dels impulsos creatius, artístics i culturals, amb les reclamacions democràtiques, de modernització, i de reconeixement de la realitat cultural i política valenciana. Potser per això també les llibreries foren objecte preferent de la violència, atacs amb bomba el 1971 i 73 a Tres i Quatre, que en rebrà molts més atacs, i més bombes per a La Pau, Pueblo, Ausiàs Marc i Lope de Aguirre, durant el 1975. I entre el 75 i el 76 caldria afegir-ne Universal, Dau al set, La Araña, Xúquer, Dona... O el capellà Pere Riutort que rebé agressions per ser dels primers mestres de valencià actius en l’escola i per haver editat el Llibre del Poble de Déu, compendi essencial per a poder oficiar en la llengua pròpia del país.
La militància universitària havia contribuït, des de les quasi nul·les possibilitats de participació i sota els efectes d’una repressió contumaç, a crear xarxa social i discurs d’alliberament. I malgrat les deficiències que patia, aquesta energia jove assenyalava i combatia problemes nuclears d’aquella estructura social. Havia superat el marc estricte de les lluites gremials que involucraven directament l’estudiantat, i en coordinació amb altres impulsos sectorials plantejava demandes de canvi social, de justícia bàsica en el sistema, a favor de la seua generació i alhora per a les futures com a espai de convivència i progrés general. De manera que també col·laborà a despertar consciències i a conrear esperances des de la transversalitat, des de l’assumpció de qüestions ètiques que esdevenen lluita legítima. Al capdavall com avisa Pérez Moragon, mentre es mantingué el règim franquista i mentre els seus representants continuaren ocupant espais de poder institucional, «el que estava sota vigilància era el mateix fet de parlar». El conflicte en el procés de transició cap a una estructura formalment democràtica de l’estat era indefugible. Més encara al País Valencià, pel seu caràcter de cruïlla i balança dins dels múltiples equilibris de poder que s’hi jugaren. De nou amb paraules de Pérez Moragon, «s’estaven consolidant, en la Universitat i en altres àmbits, noves fornades de joves, que unien als seus pressupòsits polítics –de la democràcia cristiana a una esquerra d’arrel comunista, passant per gent de posicions socialdemòcrates– reivindicacions molt precises pel que fa als drets culturals, lingüístics i nacionals. I aquestes generacions que renovaven el panorama social, i en bona part ideològic, del país no podien expressar-se de manera regular en mitjans de comunicació».147
Les coses no resultarien fàcils, com recorda el que llavors era un observador recent de la nostra realitat, Josep Fontana. «Els meus descobriments simultanis de Fuster i del seu país es van produir en els últims moments del franquisme, que em va tocar de viure des de la ciutat de València. Eren dies d’expectació i de vida més aviat agitada, com em va tocar d’experimentar-ho el matí en què vaig haver de fer front a l’assalt de la Facultat d’Econòmiques per part d’una banda d’extrema dreta, o, per ser més exactes, d’una banda dirigida per algú de l’extrema dreta i integrada per gent reclutada als gimnasos i a les bandes del voltant de la ciutat, armats amb cadenes i barres de ferro, amb les quals, per cert, van fer un trau al cap d’un dels meus alumnes, que era l’actual ministre Jordi Sevilla. Jo con-servo d’aquest incident una de les eines de ferro que duien els assaltants, d’una notable eficàcia per a esberlar consciències, i una octaveta en què se’m qualifica com a «vicedecano fantochesco, lacayo de la chusma roja», que encara que us sembli estrany és un elogi pel fet de no haver fugit, un acte més aviat d’inconsciència que de valor. Eren moments en què, acostant-se la prevista mort del Caudillo, interessava crear un clima de terror, alimentat amb rumors com el de l’existència de llistes de rojos que s’anirien a cercar així que es produís la defunció. El terror tenia la finalitat d’aconseguir que l’esdeveniment es produís sense cap mena de pertorbació de l’ordre públic. I cal dir que va ser eficaç».148
D’aquesta manera s’encarà el procés de canvi polític al País Valencià, amb l’immobilisme del règim controlant la major part dels ressorts del poder i emprant-los a favor de les seues prerrogatives. I enfront una multitud ciutadana amb ànsies de llibertat i obertura democràtica, que prompte començaren a veure que ni el joc era tan net, ni les possibilitats tan obertes, ni el canvi tan automàtic