Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV
Читать онлайн книгу.
mar que s’allunya, / tot és ben prop, tot és lluny. / Plors que s’enceten, riures que es moren, / quan creus que tens, tot s’esmuny. // (...) La tristesa guanya el cant, / l’esperança és un infant, / llibertat: nom imparit. / Desescric tot el que he escrit!».149 Entre nosaltres el conflicte identitari desfermat i la violència impune de la ultradreta en foren les característiques més destacables. Sanchis Guarner escrivia al text referit adés una bona definició de partida del conflicte identitari: «Ja sé que hi ha valencians que –més o menys calladament– propugnen la provincianització amb la pèrdua de la nostra personalitat col·lectiva, però també n’hi ha d’altres que ens obstinem a impedir la nostra desintegració com a poble individuat».150 Ell, savi proper i constructiu, rebé agressions i dues bombes, sense culpables trobats (se n’investigà mai?). El plantejament és compartit en una mesura ben àmplia per un altre pensador valencianista destacat, Joan Fuster, també víctima d’alguna bomba i assetjament social, en aquesta ocasió amb la presentació de Vicent Sanchis: «L’autor de Sueca dividia els valencians en dos bàndols: “A l’una banda, hi ha aquells que afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la província claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova”. Contra la “dissolució” i la “indiferència”, la reflexió de Joan Fuster encara és del tot útil. Però, per això mateix, per mantenir una diferència col·lectiva cada dia més precària calen nous fulls de ruta que no siguen renúncies entelades ni radicalitzen encara més la proposta original. Aquest llibre, per què negar-ho, ha estat escrit per un fusterià impenitent, que, per això mateix, propugna la necessitat de la revisió. Del “salfumant” continu. Proposa l’examen de consciència constant i necessari perquè els grans projectes no esdevinguen només llibres. O encara pitjor, com temia Joan Fuster, fantasmes».151
L’obertura i manteniment d’aquest conflicte tingué efectes paralitzadors per a les forces transformadores, progressistes i valencianistes, a causa de contradiccions i febleses internes, i també a l’ús agressiu de totes les armes a l’abast dels sectors reaccionaris que mantenien l’administració del poder. Cosa innegable després de la demostració imponent de la manifestació, enorme i unitària, del 9 d’octubre de 1977. La reclamació de «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» passava a ser incontestable,152 però encara es podia mare-jar i diluir bona cosa aquest projecte de construcció i transformació per a majories... Fontana, en parlar del que pot trobar qui llig amb interés l’obra de Joan Fuster, mostra de passada que les controvèrsies bé s’hi podien haver dirimit d’altres maneres:
Descobrirà aleshores que la proposta que pot trobar-se a la seva obra no és la d’una afirmació de veritats establertes que es vulgui confrontar amb altres de signe diferent, sinó, ben al contrari, la convicció que abans de poder contrastar posicions ens resta encara molt que aprendre sobre el País. Que el que cal és prosseguir la tasca seriosa i objectiva, encara que necessàriament apassionada –perquè objectivitat i passió no són pas qualitats que s’excloguin– que ell va iniciar per tal d’arribar a esbrinar «lo que és y ha segut la terra en què viuen y han naixcut» els valencians, com proposava Bonilla fa cent setanta anys, i d’aconseguir, com volia Fuster, despertar dubtes per tal que els valencians d’avui es plantegin seriosament els problemes, tant històrics com actuals, que els cal qüestionar-se.153
Com el debat no té aturador, ara també se’ns torna a presentar al davant i podem assumir maneres positives, propositives i proactives d’enfrontar-lo, a fi d’aconseguir resultats col·lectivament profitosos, «marcar-nos objectius col·lectius realistes, que redunden en l’interés general i no en interessos particulars».154 Si alguna persona ja ha llegit fins ací ho deu haver sospitat als primers indicis, però com també deixà escrit Sanchis Guarner: «només la voluntat de futur fa que el passat tinga valor». I davant de la qüestió del futur compartit, que ens afecta a tots, ningú hauria de tindre por d’acceptar un debat que permeta aclarir tantes coses que encara no entenem o no se’ns presenten prou clares. «La negativa a acceptar els tòpics injustificats i la incitació al dubte crític, que en el cas de Fuster no van trobar altres respostes que l’insult i la condemna, hauran de repetir-se altra vegada, i si de nou fallessin, si els temps encara no estiguessin madurs per a l’exercici del diàleg civilitzat, caldria tornar a plantejar-ho en el futur, si es vol que algun dia aquest país acabi prenent consciència d’ell mateix per tal que pugui encarar assenyadament el seu destí. Perquè el futur dels valencians segueix depenent avui, com fa quaranta-cinc anys, d’aquesta “presa de consciència” encara no completada, és necessari seguir treballant per aconseguir-la. No serà fàcil, perquè els que s’oposaven ahir al Fuster que incitava els seus compatriotes a fer ús de la raó seguiran oposant-s’hi avui, sabent com saben el molt que podrien perdre si això s’aconseguia, amb l’insult, la calúmnia i, si cal, la foguera».155 Efectivament, ningú hauria de tindre por del debat ni de la discrepància enraonada. I de manera més general, ningú hauria de sentir por.
Però el que ens mostra la lectura del reportatge de la revista Valencia Semanal «1978: A bombazo limpio»156 és ben diferent: «L’any 1978 ha sigut, clarament, el del petard i la garrotada. El de la violència verbal, la provocació, la manipulació de masses i fins i tot l’intent d’homicidi. Lent ha estat el procés democràtic i autonòmic, però cada passet, cada espenta per tímida i breu que resulte, ha provocat una nova ofensiva de l’extrema dreta», diu l’entradeta de l’article. Agressions i ofensives impunes, cal insistir-hi. Algun detall més com a exemple de l’ambient d’hostilitat per a una gent i permissivitat per a una altra, els qui agredien, en aquest cas referit al dia de la constitució solemne del Consell del País Valencià:
Allí pogué comprovar el senyor Clavero que la metxa estava encesa i que «a qui correspon» no sols no té la més mínima intenció d’apagar-la, sinó que és el primer a arrimar el misto. I, de nou, un vergonyós espectacle a l’eixida del Palau de la Generalitat, on esperaven diversos grups d’URV i GAV, degudament flanquejats per esquadres amb creus gammades i mirada desafiant. Consellers insultats, polítics agredits... i sort encara que la cosa no arribara a més.
I una anotació més del mateix article de Valencia Semanal abans de deixar-ho córrer, perquè cal fer memòria per amarga que ens puga resultar (si més no, de tant en tant):
Però sí recordarem que Ignacio Carrau,157 president de la Diputació de València, permeté i capitanejà un ridícul «tancament protesta» en la Generalitat que desembocaria en una marxa cap als locals d’Aitana i el domicili del professor Sanchis Guarner, on tornaren a deixar constància dels seus excessos. En plena campanya –intents de manifestació, cartes al director, pintades, pamflets...– el 22 de maig boicotegen un cicle de conferències sobre Blasco Ibáñez a la Facultat de Filosofia pel simple fet que hi participa el professor Sanchis Guarner. De nou amenaces, crits i intents d’agressió a l’eixida. De nou «els de sempre» esperant a la porta amb pedres i petards... Quan quatre dies després quatre-centes persones realitzen un tancament pacífic en la Facultat de Ciències com a protesta davant d’aquests excessos, aviat hi apareixen grups feixistes en actitud amenaçant i provocadora portant cadenes, garrots, pedres i pólvora: vidres trencats, rodes punxades i pintades contra el Conseller Bevià «adornades» amb l’esvàstica, foren el balanç d’una nit tensa.
La violència en aquells anys fou molt intensa, un «terrorisme de baixa intensitat» (si val l’eufemisme i hi descomptem la mort de Miquel Grau) constant i sense resposta policial per acovardir el personal, que fou la via per tal d’imposar el missatge anticatalanista i controlar o limitar l’autonomia de les incipients estructures democràtiques. Una mica com a resum dels resultats del domini reaccionari sobre el país i de la pràctica intimidatòria sobre la societat, servirà el retrat fet per aquestes paraules de Gustau Muñoz:
Més amunt s’ha dit que el règim franquista congelà el debat d’idees durant dècades. Cal precisar que això no vol dir que fos anul·lat o extingit, sinó