Llengua i Estat. Vicenta Tasa Fuster
Читать онлайн книгу.
que parlen les persones, i a les quals ens referirem més avant.
Val a dir que aquesta idea de la jerarquia lingüística de Chomsky i Schützenberger descriu el grau de permeabilitat o impermeabilitat d’unes estructures lingüístiques respecte a altres estructures lingüístiques. Així doncs, el concepte només es refereix a l’existència d’una més o menys gran capacitat de determinats llenguatges per a ser impermeables a la presència i el contacte d’altres llenguatges. No hi ha, per tant, en aquesta referència al concepte jerarquia lingüística cap mena d’idea de poder o de desigualtat en els usos socials de les llengües.
De fet, la lingüística actual, quan estudia els fenòmens de la variació lingüística i la lògica que segueixen els canvis i les innovacions en les llengües i les influències que exerceixen entre si les llengües en contacte utilitzen també la paraula jerarquia, dins del concepte jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques, per a determinar quins són els aspectes d’una llengua més proclius a transformacions i els més estables. Generalment, es considera que la part més inestable de les llengües és el lèxic, seguida de la morfologia i la sintaxi i, en darrer lloc, la fonètica. Amb tot, no hi ha consens entre els autors i la jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques, depén sovint de la llengua, de la realitat sociolingüística, del prestigi de les llengües i de les situacions de contacte de llengües (Valls, 2013).
Caldrà esperar fins que els estudis sobre llengües en contacte tinguen en compte els aspectes sociolingüístics perquè el concepte canvie el seu sentit. I també que els estudis de teoria política, de dret o de ciència política posen de manifest les desigualtats de poder, de drets o de consideració social de les diferents llengües i, per tant, dels seus parlants en societats on hi ha la convivència de parlants de diverses llengües. Serà llavors quan el concepte jerarquia lingüística, unit sovint al de supremacisme lingüístic, canvie el seu significat i subratlle el diferent tractament que reben les llengües dels diversos poders i àrees de poder, i com d’aquesta manera els parlants d’unes llengües o d’unes varietats lingüístiques ocupen una posició subalterna respecte als parlants d’unes altres llengües o varietats lingüístiques.
En aquest sentit, és necessari recordar que les llengües no són un simple instrument d’intercomunicació entre les persones individualment considerades; sinó que, essencialment, són sistemes d’expressió que defineixen i configuren la realitat immediata i global, i alhora són instruments de representació simbòlica, d’identificació i d’afirmació de les diferents comunitats humanes, ja que connoten significats compartits, generen identitat i delimiten una comunitat de parlants determinada (Lamuela, 1994).
En conseqüència, en les comunitats polítiques amb llengües en contacte, l’existència de poder lingüístic i de jerarquia lingüística va lligada al fet que els parlants de les llengües dominants i considerades, com hem vist, amb valors positius de superioritat i de més utilitat, siguen també considerats persones superiors per tal com són més cultes i preparades. I, en sentit contrari, els parlants de les llengües situades en la part inferior de la jerarquia lingüística siguen considerats amb el valor que s’atorga a la seua llengua; és a dir, com a persones socialment i culturalment inferiors. De fet, les dinàmiques de jerarquia lingüística van lligades, molt sovint, a situacions de desigualtat socioeconòmica i domini social, de diglòssia en els usos de les llengües i de conflicte social i polític al voltant de les llengües en contacte.
En la construcció del discurs ideològic sobre l’existència d’unes «llengües superiors» i unes «llengües inferiors», o sobre les formes superiors i inferiors de parlar o d’escriure una llengua, té una funció determinant la confusió entre llengua escrita i llengua en general, i la consideració de la llengua escrita cultivada com la forma superior d’una llengua i la parla oral habitual i tradicional com a formes defectives o errònies d’una llengua cultivada. Aquesta idea, tot i estar socialment molt estesa, no té cap fonament científic, d’acord amb els principis de la lingüística contemporània (Moreno Cabrera, 2015: 61-82).
En aquest sentit, el que anomenem «llengua» és una abstracció, les persones no parlem «una llengua», sinó una «varietat lingüística pròpia» que s’assembla a les varietats territorials i socials que parlen persones amb les quals podem comunicar-nos sense massa dificultats. Així, de manera abstracta, considerem «llengua» la suma de les varietats de parles territorials i socials relativament semblants i suficientment diferents d’altres conjunts de varietats lingüístiques amb què la comunicació resulta molt difícil o impossible.
Les úniques llengües naturals són les varietats lingüístiques parlades, que estan en transformació permanent i que tenen el mateix valor lingüístic i comunicatiu per a qualsevol grup de parlants que comparteixen un mateix codi comunicatiu; o, dit en altres paraules, cap varietat o parla social o geogràfica no és superior a cap altra en termes lingüístics (Saussure, 1991). Ara bé, el desenvolupament humà ha multiplicat les relacions entre les persones i genera unitats de relacions polítiques, socials i econòmiques que ultrapassen l’àmbit geogràfic de les varietats lingüístiques pròpies i que, fins i tot, en algunes funcions, tenen un abast mundial en aquests moments.
En aquest sentit, en el procés de naixement i conformació dels estats moderns que s’inicia en la baixa edat mitjana es desenvolupen sistemes de convencions ortogràfiques i gramaticals que, en determinades llengües europees, donen lloc a una «llengua cultivada» que actua com a model de llengua de referència o «llengua estàndard». El fet pel qual una variant lingüística o unes variants lingüístiques esdevenen la referència principal de la llengua estàndard, com recorda Saussure, és divers; però sempre vinculat a la idea de prestigi i, sobretot, de poder. En ocasions, és producte del prestigi intel·lectual (cas de l’italià, que pren com a referència el toscà del Renaixement); però el més habitual és que l’element determinant siga el poder social i econòmic, quan la varietat lingüística estàndard és la de les classes i grups socials i intel·lectuals dominants, o el poder polític, quan el model estàndard és la varietat lingüística de la cort.
Posteriorment, les acadèmies de la llengua, l’escola, les institucions públiques i els mitjans de comunicació contemporanis situaran la «llengua estàndard» en una posició social i política dominant. Això, però, no hauria de fer oblidar que, lingüísticament, la «llengua estàndard» o «llengua cultivada» no és més que una forma lingüística artificial, codificada i útil per a la intercomunicació, sobretot escrita, de parlants de diferents varietats lingüístiques vives. A més, la llengua estàndard o la llengua cultivada no és una varietat lingüísticament superior i jeràrquicament més elevada que les varietats vives d’una llengua, que són plenament actes, en termes lingüístics, per a la comunicació humana en totes les seues dimensions.
Així doncs, les llengües naturals són sempre parles o variants locals, i totes són igualment «correctes» i útils per a expressar qualsevol tipus d’informació i per a comunicar-se amb altres persones; i en cap cas són variants inferiors d’una llengua. La llengua estàndard, per contra, és una llengua artificial, creada per a transmetre de manera escrita i abstracta el coneixement, i serveix per a facilitar la comprensió escrita, i, en una altra mesura, oral dels parlants de varietats lingüístiques diferents d’una mateixa llengua; però, encara que aparegué lligada al poder i als grups socials i intel·lectuals dominants, no és una forma superior de la llengua.
Per les seues característiques, les «llengües estàndards» són models de llengua codificats racionalment per autoritats lingüístiques que tracten de mantenir aquells trets homogenis que permeten la intercomunicació entre els parlants de les diferents varietats d’una llengua i prestigien determinades formes lingüístiques i en rebutgen unes altres; mentre que les variants lingüístiques naturals són heterogènies, canviants i tendeixen a la diversitat. Els missatges entre una persona que escriga, per exemple, en la llengua estàndard anglesa a l’Índia no tindran gaires problemes a l’hora de ser compresos per una altra persona de parla anglesa d’Austràlia, d’Anglaterra o dels Estats Units d’Amèrica; però la comunicació comprensiva serà més difícil quan s’expresse oralment