Els valencians, poble d'Europa. AAVV
Читать онлайн книгу.
que en Catalunya se trata de reinstaurar unos principios, mientras que en Valencia no existe este precedente y se trata por tanto de una instauración.40
Així les coses, la Taula va manifestar no sentir-se ni reconeguda ni recolzada per l’òrgan unitari català.41 La crisi sorgida va tindre un gran ressò i va ocasionar un allau de posicionaments públics. Amadeu Fabregat carregà contra la «telepatía Carrillo-PSUC» i es dolia que «las bofetadas nos llegan a los valencianos precisamente desde Cataluña».42 El jurista gandienc Gonçal Castelló escrivia que «aquesta vegada la incomprensió no ha vingut de l’altiplà; la ignorància, la intransigència no ens ve dels mesetarios; les posicions contra les aspiracions del poble valencià vénen de gent de la nostra llengua, ètnia, història» i afegia «després de quaranta anys han passat moltes coses; cal pensar que els esquemes històrics dels anys trenta són un antecedent, però no són vinculants».43 També Vicent Ventura es mostrà molt crític amb els qui, des de Catalunya, entrebancaven la «catalanitat» valenciana. Des del seu punt de vista –«com he dit fent brometa»–, el que calia defensar era «una sola nacionalitat i tres Estatuts distints». Al marge d’aquest criteri, la negociació i el pacte no li resultaven admissibles. Estava en joc –dirà– «la identitat que tenim. No en disposem d’altra. No podríem triar, encara que volguérem». I sostindrà que els comunistes valencians avalaven l’incompliment dels acords constitutius de la Taula.44 En opinió de Carles Dolç –MCPV–, la demanda d’una Generalitat valenciana provisional es sostenia en el creixent moviment autonomista i en la voluntat majoritària de les forces democràtiques. Limitar la solució als casos de Catalunya, País Basc i Galícia no li semblava «un argument des de cap punt de vista». A falta d’un estatut republicà, els valencians tenien una tradició secular d’autonomia política i un moviment en favor de l’autogovern més sòlid que el dels anys trenta. Si la reivindicació de la Taula era percebuda com un obstacle a la negociació, també ho eren –afirmarà– les demandes d’amnistia sense exclusions i de reconeixement de tots els partits polítics sense discriminacions. I conclourà: «quan es rebutja la Generalitat provisional valenciana com a reivindicació dura, hom té present el que en pensen els enemics de la llibertat i hom no té en compte les aspiracions i les necessitats d’un poble, el valencià».45 Cucó denuncià el sectarisme i la intransigència del PSUC.46 També Pujol va atribuir la manca d’acord a la vinculació del PSUC al PCE.47 Finalment, les mostres de solidaritat amb la Taula arribaren d’Unió Democràtica de Catalunya, la Federació Socialista de Catalunya (PSOE) i el Consello de Forzas Politicas Galegas.48
Arran de totes aquestes reaccions de suport, els dirigents comunistes valencians van precisar que la discrepància amb la Taula es circumscrivia al «moment» de l’autonomia del País Valencià. Aquesta no podia ser immediata i havia de sotmetre’s a les prioritats de la ruptura pactada.49 Carles Caussa –representant del PSUC– afirmava que la dreta governamental no estava disposada a acceptar la immediatesa de l’autonomia valenciana i balear.50 El realisme polític imposava el sacrifici de la principal reivindicació valenciana.51 Eixe era també el parer de les joventuts del PSP, de Joaquim Muñoz Peirats i d’Antonio García Miralles, els quals coincidiren en què l’autonomia valenciana havia de ser subsegüent al procés constituent espanyol.52 La Taboa Democrática de Galicia es limità a incidir en la necessitat d’una estratègia global de ruptura.53
Finalment, l’Assemblea de Catalunya va acabar rectificant i atorgà el seu ple suport a la principal demanda de la Taula.54 No obstant, el PSUC es mantingué en la seua negativa. L’exigència d’una Generalitat provisional des del moment de la ruptura democràtica era vàlida tractant-se de Catalunya; no en el cas del País Valencià.55 Aleshores, es complien set-cents anys de la mort del rei Jaume I i Joan Fuster escrivia que «catalanes seguimos siendo, aun sin querer».56 Eixa era l’opinió d’Amadeu Fabregat qui no obstant era conscient de l’ampli rebuig social –«o les tesis de Nosaltres els valencians, o el buit i el no-res».57 Així pensaven també dos destacats dirigents del PDLPV: Joaquim Muñoz Peirats –«la catalanitat del País Valencià és un fet evident»– i Francesc de Paula Burguera –«ningú mitjanament culte o intel·ligent no pot negar […] la realitat indefugible dels Països Catalans».58 No obstant aquesta rotunditat, la validesa del plantejament fusterià era qüestionada a Catalunya: «vist des de Barcelona […] un cas com En Fuster recorda els dels grans homes del divuit, prou lúcids per a demostrar que tot un món s’acaba, incapaços de preveure el nou món».59
L’opció per la ruptura
A les primeries de setembre, es va celebrar a Madrid una cimera de l’oposició democràtica.60 L’organisme unitari valencià acudia a la reunió amb la premissa del seu «rebuig generalitzat del reformisme», postura que, en canvi, no explicitaren l’Assemblea de Catalunya, l’Assemblea Democràtica de Mallorca ni l’Assemblea de Menorca.61 El debat –a porta tancada– resultà difícil sobretot a causa de la incomprensió que suscitava el plantejament federalitzant de la Taula.62 Aquest es concretà en la següent proposta clarament rupturista i distanciada dels esquemes del govern i de l’oposició moderada:
L’inici d’un període constituent amb la creació de les formes de govern provisional a nivell de l’Estat, de les nacionalitats i de les regions, que les forces democràtiques unitàriament reivindiquen. Durant aquest període constituent, els pobles de l’Estat espanyol decidiran la forma d’estat i de govern i, així mateix, aprovaran autònomament els corresponents estatuts d’autonomia o aquelles altres formes d’autogovern que caracteritzaran al [sic] seu propi futur lliure i democràtic.63
Al final de la reunió es va acordar –a proposta de la Taula– la creació d’una comissió d’enllaç integrada per dos representants de cadascuna de les instàncies unitàries. Es tractava d’instaurar un únic instrument d’actuació conjunta de l’oposició i de l’aprovació d’«un programa polític unitari de ruptura democràtica que òbriga un període constituent».64 Segons va declarar a la premsa Joaquín Ruiz-Giménez, el principal objectiu de la trobada havia estat explorar les possibilitats d’una estratègia unitària. Per la