Els valencians, poble d'Europa. AAVV
Читать онлайн книгу.
que potenciara –a través de la transferència de fons– el desenvolupament equilibrat de totes les regions. Per la seua banda, Rafael Ossa Echaburu –redactor en cap de La Gaceta del Norte– va abordar la qüestió del regionalisme basc. En la seua opinió, en aquelles províncies existia una majoria sociològica procliu a conciliar la unitat amb la diversitat. Les lleis havien de reconéixer l’existència d’una regió i dotar-la d’un règim especial. Amb caràcter general, resultava urgent la necessitat d’«institucionalizar las regiones, alejando el peligro de pasar de un centralismo a una hemorragia de particularismo».87 En consonància amb aquestes idees, el ple de la Diputació Provincial de Castelló acordà demanar al govern la concessió d’un estatut d’autonomia per al País Valencià.88 Així mateix, la Taula sol·licità al govern civil el permís necessari per a celebrar, el 9 d’octubre, un míting en la Plaça de Bous de València commemoratiu del Dia Nacional del País Valencià.89
La comissió executiva de Coordinación Democrática havia d’analitzar el document aprovat a València. Però l’operativitat d’aquest organisme unitari estava sent seriament qüestionada. Per uns perquè aglutinava forces polítiques amb enormes diferències ideològiques i de representativitat.90 Per altres, atés el seu plantejament en matèria de nacionalitats i regions.91 Així les coses, ID, PSP i PSOE ni assistien a les reunions ni ratificaven el document La alternativa para la democracia. Aquestes organitzacions al·legaven tenir problemes amb la presència d’Antonio García Trevijano –circulava un dossier suposadament comprometedor en relació a la seua intervenció en el procés d’independència de Guinea Ecuatorial.92 La Taula sí va manifestar la seua adhesió al document de València, l’aprovació del qual valorava com «un paso adelante en la unidad de la oposición para la ruptura democrática y la conquista de la libertad y la autonomía del País Valenciano».93 De les setze organitzacions integrades en l’ens opositor, solament UDPV es va negar a signar el document. També van ratificar el text aprovat a València l’Assemblea de Catalunya, la Taboa de Galicia, el Consell de les Illes i Coordinación de Fuerzas Políticas de Canarias.94
Aleshores, l’ambaixador Manuel Thomás de Carranza –fent de portaveu del govern– declarava a Peníscola que la voluntat de «crear hechos diferenciales absurdos» amb la finalitat de comprometre la unitat del país representava un «atentado de lesa Patria» que havia de ser «indiscutiblemente perseguido y repudiado». La pròxima convocatòria d’eleccions generals exigia reforçar la intensitat dialèctica enfront dels particularismes nacionalistes. Els delegats provincials del Movimiento –els quals estaven cridats a col·laborar democràticament amb el govern– havien de ser-ne ben conscients.95 En l’acte de clausura del curs de Peníscola, Pérez Tahoces va recordar la decisió governamental d’encomanar a les pròximes Corts la institucionalització de les regions. Des de l’òptica del govern, la qüestió regional quedava indissociablement unida a les properes eleccions generals.96 Probablement, aquesta voluntat oficial d’ajornar la qüestió va motivar la prohibició dels actes del 9 d’octubre.97 La tensió ocasionada pel recent assassinat del president de la Diputació Provincial de Guipúscoa, el desplegament d’un fort dispositiu policial, i la incomoditat generada per la pluja acabaren de dissuadir els convocants.98 Els mitjans de premsa d’àmbit estatal ABC i El País no es van fer ressó de la prohibició. Per la seua banda, l’editorial Curial publicava un nou llibre de Joan Fuster: La decadència al País Valencià.99
L’hegemonia de l’esquema reformista
Després de setmanes d’ajornaments, es va reunir la comissió executiva de Coordinación Democrática. El pols mantingut entre García Trevijano i ID, PSOE i PSP es va resoldre en favor d’aquestes organitzacions polítiques. En la reunió es tractà el document aprovat a València per la comissió d’enllaç. La filiació política dels integrants de la comissió –cinc comunistes, tres independents, dos socialistes i dos maoistes– suposava un greu entrebanc per a les organitzacions reformistes.100 Entre elles, s’hi trobava Izquierda Democrática, que va acordar no ratificar ni el preàmbul, ni diversos aspectes programàtics del document. Aquesta organització democratacristiana es comprometia a impulsar una rectificació substancial de l’estratègia de Coordinación Democrática. En concret, ID anava a maniobrar en favor del «reconocimiento expreso del proceso electoral libre como momento clave de la ruptura democrática» i «la aceptación de un principio de “tregua” con renuncia a las movilizaciones callejeras por motivos políticos durante el proceso de negociación Gobierno-oposición».101 Novament, l’aspecte que més polèmica va suscitar va ser el referit a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Les organitzacions grans –PCE, PSP, ID i PSOE– estaven d’acord en limitar el caràcter de nacionalitat a Catalunya, País Basc i Galícia i s’oposaven a les reivindicacions de la Taula. A més a més, proposaren la creació d’una comissió negociadora amb el govern integrada per deu membres.102 Aquesta iniciativa suposà un punt d’inflexió. L’esquema subjacent a la Plataforma d’Organismes Democràtics quedava impugnat. En aquest sentit, Josep Melià va escriure que «Coordinación Democrática, definitivamente, es ya un cadáver».103
Uns dies més tard, el ple de Coordinación Democrática es va reunir amb els representants de les nacionalitats i regions.104 El document La alternativa para la Democracia –elaborat a València, el 25 de setembre– havia de ser modificat. Enrique Múgica defensà la conveniència dels canvis i va declarar que «en la oposición, hasta ahora, nos hemos movido en el terreno de las declaraciones programáticas». El propòsit es centrava en trobar «fórmules pràctiques de negociació» amb el govern.105 El nou esperit negociador trobà la seua expressió en un nou document –Un programa para la negociación–, en el punt sisé del qual –el més extens– es proposava un:
Reconocimiento de las aspiraciones a estatutos de autonomía de las nacionalidades y regiones que los reivindiquen y que se doten de la organización política adecuada para garantizar su propio proceso autonómico durante el periodo constituyente del Estado, restableciéndose provisionalmente para los casos más específicos de Cataluña, Euskadi y Galicia los principios e instituciones configurados en sus estatutos, aprobados o plebiscitados y formando sus respectivos gobiernos de autonomía, con las funciones que en su territorio les confieran dichos estatutos.106
El temps corria i el plantejament de la Taula continuava incomprés i neutralitzat. La programació de la primera visita oficial dels monarques al País Valencià, molt probablement, va respondre al propòsit governamental