Els valencians, poble d'Europa. AAVV
Читать онлайн книгу.
fonamental d’aquesta creença és el fet que el País Valencià no ha arribat encara a la plena maduresa de la seua consciència nacional.
El PCE pensa que els objectius de la Taula pel que fa a l’autonomia del País Valencià es poden aconseguir millor mitjançant la «ruptura pactada». Què vol dir això? Doncs vol dir que l’oposició democràtica pacta amb un sector important del franquisme un procés constituent. […] L’Estatut i la Generalitat segueixen essent els objectius del PCE al País Valencià, només que, degut a la nova correlació de forces –la «ruptura pactada»–, doncs ha calgut modificar la manera d’arribar-hi. I la modificació rau en el fet que en lloc d’ésser el Govern Provisional del País Valencià seria el Govern de coalició de Madrid que engegaria el procés constituent valencià.154
Per la seua banda, Manuel Broseta afirmà que sempre havia defensat la impossibilitat de sincronitzar democràcia i autonomia, atesos els problemes insalvables que aquesta pretensió comportava. En primer lloc, perquè complicava la creació d’un estat democràtic, cas de generalitzar-se –com es temia a Madrid i Barcelona– la voluntat autonomista. També, a causa de la insuficient consciència nacional valenciana. A la seua manera de veure, l’única alternativa passava per pactar amb totes les forces democràtiques l’establiment d’un marc estatutari inicial de mínims, que permetera de divulgar les característiques de l’autonomia i els seus avantatges, en vistes a una futura consulta electoral sobre l’estatut.155
Conclusió
L’intent de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià de participar activament en el procés de reforma política espanyola va quedar frustrat. En 1976, les forces democràtiques valencianes havien estat les úniques en articular un únic ens autònom d’acció política coordinada. La generalització –a nivell estatal i regional– i la sincronia –de manera simultània i no progressiva– de la ruptura democràtica i de la conformació de governs provisionals van constituir una demanda de la Taula, constant i polèmica. Des d’aquesta òptica ha de llegir-se la reclamació d’una Generalitat i d’un estatut d’autonomia provisionals, des del moment del trencament amb l’autoritarisme franquista.
Així mateix, l’opció estratègica per una negociació d’àmplia base política i territorial, a escala estatal, responia al substrat autogestionari de bona part de les organitzacions de la Taula, que va ser percebuda com un dels artífex principals de l’efímera Plataforma d’Organismes Democràtics.
Com hem vist, tota una altra dinàmica acabà imposant-se. El reconeixement de la legitimitat del segon govern de la monarquia –el reformisme– i la restricció pactista –els moderats– esdevingueren, amb el suport actiu del PCE i dels nacionalistes catalans, bascos i gallecs, els elements clau del nou equilibri polític, el qual –amb continus ajustos–ha perviscut hegemònic pràcticament fins l’actualitat. L’origen de la postergació constituent valenciana cal cercar-lo en aquelles desateses reclamacions plantejades l’any 1976.
Annex
Per l’autonomia del País Valencià 156
La discrepància expressada per nosaltres gira entorn de l’acceptació per part de l’Assemblea de Catalunya de la formulació específica segons la qual la lluita per l’autonomia del País Valencià ha d’expressar-se forçosament amb la formació, al moment de la ruptura democràtica, d’un govern provisional de la Generalitat valenciana.
Aquest compromís, sostingut amb conseqüència solidària en cas de ser adoptat, portaria de fet l’Assemblea de Catalunya a considerar que no hi ha ruptura democràtica a nivell d’estat sense govern autonòmic del País Valencià.
No creiem que una anàlisi seriosa de la correlació de forces que es manifesta en el marc polític actual permeti exigir com element irrenunciable de la ruptura l’esmentada condició. Més encara si tenim en compte que, tot i valorar els importants avenços que s’han produït en el grau de consciència del problema dintre del poble valencià, l’exigència d’una expressió institucional concreta no ha passat per l’experiència històrica d’una confirmació lliurement i voluntàriament expressada a través d’un pronunciament democràtic, necessàriament precedit d’un període en el qual la informació pugui ser divulgada sense cap entrebanc.
Fer de reivindicacions genèricament justes condicions conjunturals irrenunciables pot ésser una política de testimoni, però no una eina per modificar la realitat. Més aviat pot resultar contraproduent de cara a l’objectiu proposat.
Hom pot preguntar-se qui ajuda més a les forces valencianes i a la Taula a avançar cap a l’autonomia efectiva: aquells que aplaudeixen posicions maximalistes que poden ser avui un entrebanc en la consecució de la ruptura pactada, o aquells que, com els comunistes catalans, afavorim posicions de serenitat i realisme que poden donar a la pròpia Taula del País Valencià una capacitat negociadora més gran i més madura i assegurar millor la pròpia presencia valenciana en tot el procés unitari cap a la democràcia i cap a la conquesta de l’autonomia.
En aquest cas, l’avenç cap a l’autonomia del País Valencià passa per la consecució de la ruptura i no la ruptura per l’autonomia. La inversió dels termes pot col·locar les instàncies unitàries que ho facin al marge de la realitat política del moment i dificultar la cristal·lització del pacte per la ruptura i, contra la seua voluntat, facilitar la tasca dels qui esgrimeixen objectius avui maximalistes per negociar no la ruptura, sinó la reforma, en millors condicions.
1 Amb caràcter general, sobre la transició valenciana, vegeu V. Rodríguez-Flo-res Parra (coord.), El 9 d’Octubre de 1977. El País Valencià quaranta anys després, Afers, 88, 2017; J. Martí Castelló, Socialistes d’un país imaginat. Una història del Partit Socialista del País Valencià (1974-1978), València, 2017; J. Millás, Crónicas de la transición valenciana (1972-1985), València, 2015; V. Flor (coord.), De país a comunitat. Valencianisme polític i regionalisme, Afers, 79, 2014; F. Archilés (coord.), Transició política i qüestió nacional al País Valencià, Afers, 67, 2010; B. Sanz i J. M. Felip, 1962-1982. La construcción política de la Comunidad Valenciana, Valencia, 2006; B. Sanz i F. Romeu (eds.), Memoria histórica de la transición y la democracia valenciana, Valencia, 2006; i J. Sanz, La cara secreta de la política valenciana. De la predemocracia al estatuto de Benicàssim, València, 1982 (reeditat en 2018 per la Institució Alfons el Magnànim).
2 Llei 41/1975, de 19 de novembre, de Bases del Estatuto de Régimen Local (BOE de 21-11-1975) i Decret 3230/1975, de 5 de desembre, por el que se convocan elecciones para proveer los cargos de Presidentes de Diputaciones y Cabildos Insulares y de Alcaldes, de acuerdo con el nuevo Estatuto de Régimen Local (BOE de 10-12-1975). A la ciutat de València, la Junta Democràtica del País Valencià –no, en canvi, el Consell Democràtic del País Valencià– va donar suport a la candidatura del democristià Serafín Ríos Mingarro. L’alcalde Miguel Ramón Izquierdo va resultar reelegit per vint vots front als dos obtinguts per Ríos i l’únic suport aconseguit per Daniel González Tregón. Triunfo, 24-1-1976, pp. 12-13 i Hoja del Lunes, 26-1-1976, p. 10.
3 Decret 111/1976, de 27 de gener, por el que se prorroga la actual Legislatura de las Cortes Españolas (BOE de 29-1-1976).
4 C. Iglesias Selgas, La vía española a la democracia, Madrid, 1968.