Els valencians, poble d'Europa. AAVV
Читать онлайн книгу.
seua sol·licitud expressa de formar part de l’ens negociador.135 Per la seua banda, el diari Avui qualificava d’excel·lent la representació de les «principals nacionalitats», minimitzava el cas de la Taula com un «problema diferent», afirmava –sense ser cert– que l’ens unitari «renuncia a un representant propi dins la comissió a fi de no bloquejar o retardar la seua formació» i anunciava que aquest «ratificarà probablement avui tot allò acordat, car se senten representats per la resta de representants de les altres nacionalitats».136 Pocs dies abans, Amadeu Fabregat –en una columna marcadament displicent– havia deixat escrit que «València no és res».137
El mateix dia en què s’acordava l’exclusió de la Taula de la comissió negociadora de la reforma política, el monarca signava el reial decret de cessió gratuïta del vell llit del Túria a l’Ajuntament de València.138 El president de la Diputació Provincial –Ignacio Carrau Leonarte– demanava la instauració d’un règim especial «que reconega una personalitat administrativa i política a la Diputació de la nostra Generalitat».139 I el vicepresident de la Cambra de Comerç de València –Julio Díez–reclamava l’estatut d’autonomia. Exactament quaranta anys abans, amb ocasió de la sessió de les Corts de la II República, reunides a València l’1 de desembre de 1936, estava previst que s’aprovara el projecte d’estatut d’autonomia de la regió valenciana. No va ser així, sense que transcendiren les raons del canvi sobtat en l’ordre del dia.140
Exclosa la Taula de la comissió negociadora i conclosa la visita règia, es va constituir el Partit Comunista del País Valencià.141 Aquesta filiació ja no tindria operativitat constituent. Les nacionalitats havien estat definides i llur capacitat negociadora havia sigut reconeguda. Triomfava l’argument que identificava els territoris amb una major consciència de classe amb els territoris amb una major consciència nacional. Al marge quedava la Taula i amb ella la regió valenciana. Emèrit Bono –qui acabava de guanyar una plaça de professor agregat d’Economia Política– exposava les idees del PCE al respecte. La instauració del socialisme havia de ser necessàriament progressiva i requeria de la superació d’una sèrie d’etapes. Primer, calia aconseguir el reconeixement dels drets polítics; després, els socials i –solament en últim termini– podia plantejar-se un canvi de l’estructura territorial de l’Estat. L’estatut valencià no era prioritari. La seua finalitat principal consistia en combatre la concentració espacial de la riquesa.
En absència de representants valencians, la Comissió dels Nou va iniciar els treballs preparatoris de les properes eleccions generals.142 Segons afirmà Vicent Ventura, «de la ruptura més o menys total s’ha passat a l’acceptació de les regles de joc imposades pel govern passant per damunt de la negociació, que mai no s’ha arribat a encetar». En la seua opinió, pel que fa als valencians, calia resistir i ser tenaç: «ningú deu acceptar que el cor dels Països Catalans sia a Barcelona. Ara com ara, ja es veu que no hi és a la Rambla; és al sud del Sénia, que és on més falta ens fa».143 La Taula va organitzar diversos actes en favor de l’abstenció de cara al referèndum de la reforma política que van ser durament reprimits per la policia.144 Però, els resultats de la campanya abstencionista foren tan pobres com a la resta de l’Estat.145 Una vegada coneguts, la Plataforma d’Organismes Democràtics no es reuní per falta de quòrum.146 Això sí, una representació valenciana atorgà una roda de premsa a Madrid. Alfons Cucó –PSPV– denuncià la injustícia comesa amb el País Valencià, el qual havia experimentat –digué– una intensa maduració en la seua consciència col·lectiva. I Vicent Ruiz Monrabal –UDPV– criticà la comissió negociadora, la qual –afirmà– «no representa el País Valencià ni ideològicament parlant ni territorialment parlant».147 Aquest acte de protesta va coincidir amb un homenatge a Joan Fuster, celebrat en l’Instituto Nacional de Enseñanza Media de Sueca. Alfons Cucó destacà la «lucidesa i la perseverança» de l’assagista. Ernest Lluch subratllà que Fuster havia aportat al «valencianisme sentimental un model explicatiu del desenvolupament econòmic del País Valencià, la certesa del qual ha estat comprovada dissortadament». Per la seua banda, Joaquim Molas comparà la poesia de Fuster amb la d’altres «catalans perifèrics» com ara Vicent Andrés Estellés. Enviaren escrits d’adhesió Antonio Buero Vallejo, Enrique Tierno Galván i Josep Melià. Parlaren els representants d’UDPV, PSPV, PCV, PCPV, MCPV, PSAN, JSAN i del PDPV. També Manuel Broseta i Vicent Ventura. Javier Paniagua –director de l’institut– anuncià el canvi de nom del centre, el qual per acord unànime del claustre de professors, passaria a denominar-se «Joan Fuster». Tancà l’acte l’homenatjat qui va declarar que havia dedicat tota la seua vida a una idea clara: la defensa de la cultura catalana.148
L’endemà mateix Adolfo Suárez va rebre Enrique Tierno Galván i Jordi Pujol. El punt seté de les condicions plantejades per l’oposició –referit a les nacionalitats i regions– va ser el més extensament tractat. Pujol –qui havia rebut el suport actiu del PSUC per tal de formar part de la comissió negociadora– va declarar que assumia «personalmente las reivindicaciones de la Taula valenciana, haciéndose eco de sus protestas».149 La Diputació Provincial de València aprovà una moció en la qual demanava al govern la creació d’una comissió d’estudi del règim autonòmic valencià i un tracte equivalent al reconegut al País Basc, Catalunya i Galícia.150 Per la seua banda, la Taula va fer públic el seu rebuig a la comissió negociadora per considerar que no representava els «interessos del poble valencià».151
La Taula havia intentat convèncer els altres organismes de l’oposició de la validesa de la seua principal reivindicació: la instauració d’una Generalitat valenciana provisional. En Coordinación Democrática va prevaldre no obstant la idea de restaurar certes institucions regionals vigents durant la II República. D’aquesta manera, l’ens unitari d’àmbit estatal desatenia una les aportacions intel·lectuals més recents de la crítica al marxisme ortodox: que, al marge dels precedents, es podien instituir noves regles i noves formes socials.152 L’òrgan unitari valencià tampoc va aconseguir contrarestar un altre argument: la invocada insuficient consciència regional dels valencians. Sobre aquesta qüestió, cal tenir en compte que, durant els mesos de juliol i agost de 1976, es va realitzar un ampli estudi patrocinat per l’Instituto de la Opinión Pública. Les conclusions –que no serien publicades fins les darreries de 1977– assenyalaven que València era –juntament amb Barcelona, Canàries i País Basc-Navarra– una de les regions més autonomistes de l’Estat.153 La categoria de «consciència de classe» –estretament vinculada a l’arrelament social i influència ideològica del partit comunista sobre els individus– actuava en paral·lel a la de «consciència regional» en contra dels plantejaments de la Taula. El PCE tan sols reconeixia l’existència de tres nacionalitats històriques. Aquestes coincidien amb els tres territoris on el comunisme s’articulava