Senyors, bandolers i vassalls. AAVV
Читать онлайн книгу.
els anys trenta i quaranta. Així se’n referia, a tall d’exemple, el 1547 Jeroni de Cabanilles, portantveus de general governador, en una missiva enviada al duc de Calàbria, en la que soterradament li recriminava la seua passivitat:
Las cosas de Alzira están peor que las de Alger. Y acuérdese Vuestra Excellencia quantas vezes he supplicado se pussiese allí un palo siquiera por Vuestra Excellencia, porque aquél haría algo con lo que acá le ajudaríamos, pero bien veo que mi screvir es en vano. Reciba la voluntad y perdone mi atrevimiento y prolesidad, y ahunque no me respondan a nada desto, no es nuevo.98
En eixe sentit, tot i que el 1540 s’intentà d’endreçar el sistema insacularori, així com diversos assumptes derivats de l’exercici del poder a la localitat, i encara dos anys després —el 1542— fent ús de les Corts celebrades a Montsó, es procedí a la reducció del nombre d’assistents al Consell General, el recurs al monarca per a aconseguir insacular-se continuà essent permanent; raó per la qual els motius de conflicte mai van arribar a cessar del tot.99
Així estaven les coses al reialenc alzireny quan a principis del mes de desembre de 1543, l’Emperador, des dels Països Baixos, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva vàlida per un any —temps que esperava que duraren les hostilitats amb Francesc I— a tots els regnícoles que tingueren diferències.100 Amb açò, el monarca esperava parar esment i concentrar la capacitat bèl·lica valenciana envers l’altre cavall de batalla: les escomeses d’estols corsaris, com ara els de Barba-rossa. No debades, eixe mateix estiu Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa n’havien estat escenari i havien patit les conseqüències.
Això no obstant, la disposició reial i el temor de la repressió del duc de Calàbria no van tenir efectes perdurables a la Ribera del Xúquer, ni particularment a la vila d’Alzira, on paradoxalment alguns partidaris dels Valero i dels Lluquí van continuar amb les seues guerres privades com si res no s’hi hagués manat. Exposat de manera concisa, seria més o menys de la següent manera. A mitjan de gener de 1544 —a pocs mesos perquè se celebrés el parlament a Alzira— els germans Bartomeu, Pere i Joan Gomis, de Carcaixent; Joan Arnau, d’Almussafes, i Joan Moreno, d’Alzira eren acusats per diverses agressions.101 A la fi d’agost, Magdalena Alonso, denunciava l’assassinat del seu marit Pau Monterde, que havia sigut abordat en el camí entre Algemesí i Guadassuar pels germans Vicent i Tomàs Segura i Bartomeu Gilabert d’Alzira.102 No obstant això, el segon homicidi no es va produir fins el mes de maig de 1545, lliure, per tant, del rigor de la pragmàtica de 1543. La víctima fou el mateix Joan Moreno, implicat en el primer delicte.103
En efecte, el 9 de maig Beatriu Gallac i Úrsola Moreno, parentes del finat, van posar clam contra Miquel Olzina acusant-lo de l’esmentat crim. Com que per aquells temps les presons d’Alzira presentaven un estat bastant dolent i els presos podien fugir-se’n amb facilitat, el justícia Francesc Valero va optar per un arrest domiciliari amb sagrament i homenatge. El lloc escollit fou la llar de Francesc Olzina, familiar de Miquel, que vivia en el carrer Major prop del portal de la Trinitat.104 Això no obstant, açò no va impedir que unes jornades després el reclús se n’anés de casa del seu cognat, amb el consegüent trencament de l’arrest, sagrament i homenatge. S’encetava així la venda en públic encant dels béns del fugitiu i dels seus capllevadors i fermances.
Transcorreguts uns mesos, el 29 de juliol, la Reial Audiència havia dictat sentència en absència contra una nòmina molt més àmplia: Miquel Olzina, Jaume Olzina, Bartomeu Olzina, Jaume Olzina, germà de Bartomeu; Joan Olzina, Jaume Gil, Bartomeu Gil, Miquel Casanoves, fill d’Esteve, Joan Iranço, Bartomeu Cucó i Bartomeu Alba.105 El veredicte requeria dos tipus de reparació. D’una part, les penes pecuniàries xifrades en les despeses de la causa i dos-cents morabatins. D’altra, condemnava a mort i vilipendi els pròfugs, els quals —advertia— havien sigut acollits en les senyories dels voltants; passejant-se impunement adesiara pels carrers de la vila reial.106 És per ço que al principi de desembre de 1545, l’algutzir extraordinari Gonçal de Céspedes, es dirigia a la vila d’Alzira amb ordres expresses del duc de Calàbria.107 Unes jornades després es consumava l’avalot i la resistència.
Però fent un incís, segurament a hores d’ara hom es pregunte què en sabem d’aquests homes d’Alzira: a què es dedicaven? quins motius tenien per assassinar Joan Moreno? I el que és més inquietant, per què Francesc de Borja va decidir receptar-los a Polinyà? Cal començar per advertir que són qüestions bastant difícils de resoldre, algunes de les quals ni tan sols tenen encara una resposta.
En eixe sentit, cal assenyalar per exemple que no hem encertat a trobar el procés criminal que Beatriu Gallac i Úrsola Moreno instaren contra els homicides —en el cas hipotètic que es conserve enlloc—, circumstància que impossibilita l’esclariment dels fets i les raons que conduïren a l’agressió. Tampoc en sabem molt de la identitat dels agressors i dels seus oficis, més enllà del genèric «llaurador» emprat per la major part dels habitants de la vila. Nogensmenys, coneixem que alguns d’ells posseïen cases a la plaça de Sant Joan, enfront de l’església homònima,108 o que un dels seus enemics declarats —Bernat Montsó— també habitava a l’antiga moreria.109 Amb tot, la flor del ram potser siga que alguns d’ells, com ara Jaume i Joan Olzina o un tal Casanoves, havien estat agermanats.110
D’altra banda, tampoc no és gens estrany —per molt que resulte ben curiós— que el IV duc de Gandia decidira acollir els pròfugs alzirenys al si dels seus dominis de la vila i honor de Corbera, puix que la seua família i el seu entorn estaven estretament vinculats a alguns dels llinatges més importants de la vila d’Alzira. Car, cal tenir present que al regne de València, al Principat, com encara arreu d’Europa, les solidaritats amb les quals podien comptar els bàndols s’estenien per tot el territori i entre persones de les més diverses condicions socials i ben mirat, en eixos moments, Francesc de Borja no era ja el lloctinent, sinó l’aristòcrata, el senyor.111
En efecte, a tall d’exemple, els Serra; un llinatge amb forta presència a València i Xàtiva, considerat un dels més importants de l’Alzira de la fi de l’edat mitjana. Els lligams dels Borja amb aquesta estirp es remunten si més no al principi del Quatre-cents, quan es consumà el matrimoni de Bartomeu Serra amb Elionor de Borja, tia de Roderic de Borja i cunyada de Calixt III. Tot i això, la referència podria sonar un poc llunyana de no ser perquè Jaume Serra, cardenal d’Oristany i nebot d’Alexandre VI, fou el procurador del seu cosí, Pere Lluís de Borja, en la compra del ducat de Gandia.112
I això no és tot, sinó que encara n’hi ha més. El 8 de juny de 1514, fruit del tracte i l’amistat que hi havia entre totes dues famílies, les aljames i universitats de la baronia de Llombai es carregaren un censal de 18.000 sous i 1.125 de pensió, en nom del III duc de Gandia, el beneficiari del qual era Manuel de Vilanova, cavaller de València esposat amb la l’alzirenya, Elionor Serra. I