Senyors, bandolers i vassalls. AAVV
Читать онлайн книгу.
derivada dels «successos de Polinyà».113
En el front oposat als Vilanova, estava la prosàpia dels Valero: una nissaga de la petita noblesa i de paratge recent, establida —si més no— a Alzira i València, però molt ben relacionada. Car, tot i que els Valero no eren gran cosa comparats amb l’aristocràcia valenciana, tenien una destacada presència a la vila d’Alzira; no debades els seus membres en feien part habitual de les matrícules del Consell... i de les parcialitats! Els seu parent més proper al si de la Ribera del Xúquer i freqüent encobridor era el senyor de l’Alcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero:114 un dels principals destorbadors del parlament d’Alzira (1544).
Doncs bé, val a dir que els vincles de Joan de Montagut amb els Borja eren patents, puix que el 1512 havia contractat núpcies amb Àngela de Borja i Calataiud, filla del senyor de Vilallonga, Anna i Castellnou. No obstant això, i per si de cas no bastava, la seua filla Anna de Ribelles havia estat casada tot just el 1545 —mitjançant dispensa papal— amb Joan Cristòfol de Borja, fill natural del III duc de Gandia i germà de Francesc.115
Ara que, ben mirat, als Valero tampoc els calia tenir necessàriament d’intermediaris els Montagut per accedir-hi a la casa ducal de Gandia. Res no els obligava, perquè ho podien fer directament, mitjançant Sebastià i Miquel Àngel Santacreu, domèstics i persones de confiança dels ducs. No debades, Nicolau Valero desposà una neboda dels Santacreu.116 Tanmateix, encara podríem fer una afirmació més agosarada: quan alguns vassalls dels Borja —posem per cas, Vicent Prats de Llombai o els Torremotxa o els Gibert de Polinyà i Riola—decidien fer cap o establir-se a la vila d’Alzira, sovint n’acabaven formant part del bàndol dels Valero.117 Malhauradament, no podem afirmar amb rotunditat la facció a la qual pertanyien els bandolers que van ser acollits a Polinyà de Xúquer, en tant que —com ha quedat explicat més endalt— les clienteles del duc de Gandia abastaven a famílies afins a tots els bàndols.
Un cop esclarit aquest punt, i tancant l’incís, cal que en parlem de l’actuació de misser Joan Francesc Benavent en qualitat de jutge de la causa seguida a Polinyà de Xúquer. I en eixe sentit, el ben cert fou que el magistrat no acudí a la vila i honor de Corbera precisament amb la ferma voluntat d’impartir justícia amb imparcialitat i equitat. A la llum de les irregularitats processals comeses, es podria dir pas el contrari. I és que, tal i com revela el seu judici de residència, al desig —fins i tot delerós— d’assistir al duc de Calàbria s’afegia l’afany personal de revenja, perquè alguns dels bandolers alzirenys que havien estat recollits a Polinyà, havien sigut els seus segrestadors durant les Germanies.
En efecte, corria l’estiu de 1522 i del conflicte agermanat en quedava poc més que els nuclis d’Alzira i Xàtiva. El virrei, Diego Hurtado de Mendoza, s’albergava llavors a Canals, des d’on dirigia el setge a la ciutat de la Costera, quan a les primeries de juliol li van ser tramesos, entre d’altres, Joan Garcia, notari de confiança dels Borja,118 i l’aleshores advocat fiscal en funcions, misser Joan Francesc Benavent. Tots plegats van decidir agafar el camí costaner —més segur, encara que més llarg que el de l’interior— però el ben cert fou que no hi van arribar a Canals.
Ironies de la vida, van ser interceptats per una quadrilla d’uns trenta agermanats d’Alzira entre l’Albufera i el litoral de Cullera, on anaven —heus les casualitats?— Jaume i Joan Olzina, Casanoves i Joanot Salvador, que es dirigien a Sueca «per cercar bestiar, ço és vaques e ovelles, e portar provisions e vitualles a la dita vila». Tantost, «los prengueren e portaren aquells presos a la dita vila. Y essent en dita vila los posaren en la Sala». Allí va romandre Joan Francesc Benavent «con cadena y grillos a los pies» —i no sense perill de la vida— per temps de vint dies, fins que fou alliberat el 21 de juliol de 1522.119
Potser des d’eixa perspectiva hom entenga millor el tarannà del jutge a l’hora de seguir el plet. No debades, el 17 de desembre de 1545, Lluís Valeriola, en qualitat de procurador dels vassalls del duc de Gandia, demanava dilacions i es queixava de la inoportuna prestesa amb que el magistrat volia concloure la defensa dels acusats. En ser prop del migdia, li havia sigut entregada còpia dels procediments —on hi havia gairebé dos-cents fulls— tot exigint-li que aquella mateixa vesprada tinguera articulada una capitulació de defensa i haguera rebut els testimonis oportuns. La tasca era francament poc més que impossible atenent a la gravetat de l’assumpte, al volum del procés, a les dificultats climatològiques o a la dispersió dels possibles declarants.
Finalment, tot i que encara li van concedir a molt estirar un parell de dies, procedimentalment fou insuficient. I al capdavall, per molt que Lluís Valeriola va maldar en articular-hi una defensa sòlida i coherent, la inconsistència dels testimoniatges que hi va poder aplegar i la celeritat per enllestir la causa, precipitaren que es publiqués sentència el 22 de desembre de 1545. Així, en execució del veredicte, el virrei, Ferran d’Aragó, va disposar l’enderrocament de la casa de Miquel Joan Garcia de Cieza, lloctinent de justícia de Polinyà; va ordenar aplicar-los garrot a Pere Martorell, Joan Torremotxa i Joan Andreu, llauradors de Riola, i manà assotar a Joan i Guillem Rosselló, i a Baltasar i Lluís Eixea d’Albalat de la Ribera.120
Com d’altra banda era normal, l’actuació del duc de Calàbria en relació amb els «successos de Polinyà» no va passar inadvertida entre els dirigents de la societat valenciana, que no van trigar a al·legar contrafur, fent-li costat a Francesc de Borja.121 La vespra de Nadal van ser els representants de l’estament militar i eclesiàstic els qui van denunciar les transgressions de la llei foral valenciana i la vulneració de l’alta jurisdicció del duc de Gandia sobre els seus dominis de la vila i honor de Corbera. Així mateix, per a l’Any Nou, s’hi havia sumat el síndic, el racional i els jurats de la ciutat de València, en representació de l’estament reial.122
Emperò, a tall de conclusió, allò més interessant és sens dubte l’anàlisi de les identitats individuals de la major part dels qui van protestar. Això és, per l’estament militar: Joan Cristòfol de Borja, germà del duc de Gandia; mentre que Pere Roca era germà de Francesc, degà de Gandia, i Melcior Pellicer, havia estat procurador de Joan de Borja; per l’estament eclesiàstic: Miquel Àngel Ribelles i Valero, canonge de la Seu, germà del senyor de l’Alcúdia i principal destorbador del parlament d’Alzira (1544); i per l’estament reial: d’una banda, el síndic Guillem Ramon Pujades, noble del cercle dels Borja, i, d’altra, Joan Garcia, racional i home de confiança de la casa ducal de Gandia. Per tant, no pot passar inadvertit que Francesc de Borja ho tenia tot molt ben lligat.
I encara, si a açò li afegim la seua influència en la cort, d’acord amb el tracte i familiaritat que l’unia a personalitats significades com el secretari Francesc de los Cobos o el mateix príncep Felip —que era qui exercia de regent— en surt reforçada la convicció que apuntàvem més endalt: els «successos de Polinyà» vénen a parlar del noble i del cortesà, desmentint i despullant l’embolcall sofisticat i idíl·lic confeccionat pels seus primers biògrafs, i que mostra una pietosa vida de sant molt abans del seu ingrés a la Companyia de Jesús. Naturalment, els «successos de Polinyà» no obsten perquè durant el procés d’emmalaltiment i defunció de la duquessa, Elionor de Castro, o un cop enllestides les absolucions als vassalls —concedides mitjançant gràcia reial en les Corts de Montsó de 1547123—,