Senyors, bandolers i vassalls. AAVV
Читать онлайн книгу.
capdavall, si bé es mira, hom encertarà a descobrir darrere de l’acolliment —i segurament després de moltes relectures i enrevessades càbales— un IV duc de Gandia aciençat i hàbil en el món del bandolerisme, el qual des de la seua important posició dins de l’estament nobiliari valencià, sembla que ben bé va establir una mena de protocol d’actuació envers la justícia pública als seus dominis riberencs; segur de la seua influència dintre de la cort i a les institucions regnícoles, alhora que coneixedor dels límits de la repressió reial. Sens dubte, ço darrer no haguera estat pas possible sense l’experiència adquirida, amb papers canviats, dementre va estar lloctinent del Principat. Consegüentment i de fet, l’aleshores marqués de Llombai en va saber traure profit de les humiliacions i contrarietats sofertes a mans de l’aristocràcia catalana —posem per cas, el comte de Mòdica o el bisbe de Barcelona i canceller, Joan de Cardona— i així el rodatge li serví per aplicar-hi el mateix patró sobre un tou duc de Calàbria.133
Així doncs, tornant sobre l’enunciat principal, tal vegada siga massa agosarat afirmar que la fautoria de Francesc de Borja no va ser pas una anomalia pel que fa a la (no) percepció del delicte, tot tenint en compte que precipità un incident bastant greu —l’avalot de Polinyà—, ara bé, és innegable que en aquesta vessant presenta dissimilituds, alhora que també semblances en altres aspectes, si l’acarem amb la resta de casos aplegats a l’espill i que tot seguit referim.
I tant se val per on comencem, perquè si més no de per tota la Corona d’Aragó, després d’haver ocultat una colla d’homes convictes i sentenciats a mort, si per ventura es segueix una resistència activa contra oficials reials, és poc probable que no se’n considere la fautoria. En efecte, açò és precisament el que diferencia més nítidament la consideració d’allò ocorregut als dominis del IV duc de Gandia de la resta. I en eixe sentit, o bé l’acolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera no va ser tal, o hi ha raons força consistents per pensar en una exculpació deliberada.
Parlem-ne, per exemple, d’Antoni Roca, el temut bandoler de Sant Joan de les Abadesses. Fent un repàs ràpid a la seua biografia, caldria destacar que va estar partidari del cavaller tortosí, Lluís Oliver de Boteller, en la guerra de Castellbò; protegit de Bernat de Pinós, senyor de Gironella; capitost, al Principat, del bàndol dels Sentmanat; contrari llavors dels Pujades, del vescomte de Peralada o del comte de Mòdica. El propi Francesc de Borja, va estar qui va posar —per primera vegada, el 1541— preu al seu cap (200 ducats) després que hagués intentat alliberar un roder de mans d’un comissari, el qual havia estat acusat d’haver-ne mort un altre.
Doncs bé, cal dir que després d’una breu estada a França, Antoni Roca tornà a fer cap a Catalunya, el febrer de 1542; on romangué al servei del comte de Quirra, senyor de Centelles, no sense conseqüències. Nogensmenys, l’episodi potser més escaient i col·lacionable amb els «successos de Polinyà» siga l’entrecàs de Caldes de Montbui. És a saber, el Divendres Sant de 1544 —essent lloctinent de Catalunya el marqués d’Aguilar— sortia de la ciutat comtal la host dirigida pel cavaller i partidari dels Pujades, Bosc de Vilaganya, a l’efecte de cercar i perseguir Antoni Roca. Trigà només tres jornades en plantar-se a la població del Vallès Oriental, on es topà per sorpresa al bell mig de la plaça amb el bandit santjoaní i la seua quadrilla. Tot i l’evident desigualtat d’efectius, el persecutor decidí immediatament d’enfrontar-s’hi, causant-li encara dues baixes i obligant-lo a fugir. L’escomesa caigué, però, del costat d’Antoni Roca, el qual va saber cobrir-se la retirada amb els arquers que van nafrar mortalment Vilaganya. En l’entretant, els habitants de Caldes de Montbui —contràriament al que havia de ser la seua obligació— van romandre quiets i de mans plegades.
L’endemà, quan arribà la nova a Barcelona, el marqués d’Aguilar engegà un dispositiu d’alerta, crida i cerca pels indrets on podia passar el bandoler. Al capdavall, l’administrador de l’almirall de Castella —Ferran de Sandoval— el trobà protegit dalt d’un turó, emperò el ben cert fou que el roder se’n sortí, tot fent pres el procurador i suportant la persecució d’un sometent de 1.500 hòmens durant quatre jorns, el que no va poder impedir que fes cap a Puigcerdà i travessés la frontera francesa.
D’eixa manera fou que el virrei, Joan Fernàndez-Manrique de Lara, decidí castigar la passivitat dels pobletans de Caldes de Montbui en tal grau que hauria de servir d’exemple i escarment per a qui gosara assistir bandejats o, en el seu defecte, no es prestara a donar auxili a les autoritats en la seua captura. Així doncs, s’hi presentà a la vila vallesana —poc ençà poc enllà, com el duc de Calàbria a Polinyà de Xúquer— acompanyat de jutges de l’Audiència i diversos cavallers, amb la intenció d’enderrocar cases i executar els vilatans que hagueren acollit Antoni Roca i els seus. Això no obstant, per a major disgust i frustració del lloctinent, els magistrats van assegurar que no hi havia proves per a sentenciar ningú a mort, per bé que alguns hi haurien d’anar a galeres i es manà derruir alguns habitatges.134
I és que, certament, basta amb acarar els procediments per adonar-se alhora dels paral·lelismes i dissimilituds existents entre aquestos dos casos, que endemés són molt pròxims en el temps. Reflexionem-hi al respecte. En primer lloc, com que les analogies són evidents, parlem-ne de les divergències de l’un a l’altre. Llavors, comencem amb allò potser menys important: la dissemblança pel que fa a la transcendència social dels receptats, puix a ningú se li escapa que la nòmina delictiva dels Casanoves, Gil i Olzina d’Alzira a priori no és comparable amb la d’Antoni Roca i la seua colla. Una altra diferència rau en el tipus de resistència practicada, perquè en tant que l’exercida pels vassalls del IV duc de Gandia va estar activa (més greu) i la dels calderins o montbuiencs fou passiva (més lleu). I açò mateix ens porta a ponderar-hi la percepció del delicte i el rigor de la pena. En eixe sentit, tots dos municipis són parells pel que fa a la demolició d’immobles; d’acord amb la gravetat de la resistència, mentre que a la localitat catalana hi van haver condemnats a galeres, al llogaret valencià hi hagué tres executats amb garrot i altres tants assotats. Nogensmenys, si ens fixem hi ha una considerable dissimilitud: mentre que a Caldes de Montbui s’hi maldà per cercar els fautors d’Antoni Roca, a Polinyà de Xúquer aquest assumpte —com hem mencionat— brilla per la seua absència. Tal vegada perquè al darrere estava Francesc de Borja?
Car, ho portem a col·lació, en tant que segurament el mode de procedir de les institucions del regne hauria sigut distint d’haver estat qualsevol altre membre de l’estament nobiliari valencià. Així doncs, valga l’exemple del jove i conflictiu Galceran de Castellví, i això per no parlar de Jaume de Malferit.
En efecte, ens referim al fill primogènit del huité baró de Carlet, Francesc de Castellví i Manrique, i de Jerònima López de Mendoza; casal íntimament lligat al servei a la Corona des del segle XIV, en tant bon punt que s’hi van enfeudar senyors.135 Doncs bé, Galceran era un adolescent encara —tot just abans de maridar, el maig de 1558, amb l’hereva de l’Alcúdia, Àngela de Montagut Vilanova i Ribelles— i ja se les havia vistes amb diversos nobles valencians, n’havia hagut de signar paus i treves i estava en cerca i captura per faltes greus: la d’ha-ver-se agabellat per intentar acabar amb la vida de l’alginetí Bartomeu Espert, tot en camí reial i fent ús de ballestes parades amb passadors enverinats; la d’haver envaït, literalment, la baronia d’Alginet amb mitja centena d’individus i haver ferit fatalment Bartomeu Garcia, o la d’haver-se enfrontat, arcabús en mà, al justí-cia de la citada població.
Precisament fou açò darrer el que li costà l’any 1560 una condemna a decapitació, motiu pel qual va haver d’absentar-se dels seus dominis. Fins i tot, el lloctinent, duc de Sogorb —el qual segurament comptava al jovencell entre els seus adeptes— va haver de salvar les formes i engegar un dispositiu d’uns quants centenars d’hòmens que van assetjar de sobte i d’hora Carlet; òbviament sense cap resultat. De més a més, el març de 1561 era sentenciat de bell nou a mort per l’homicidi del cavaller Miquel Costa i aquell