Per la reixeta. Albert Toldrà i Vilardell
Читать онлайн книгу.
tant per a l’home com per a la dona, segons la medicina galènica, és seminar, evacuar, tener polución o desahogo, ministrar o derramar su materia, echar o arrojar la simiente o semilla, tener efusión de semen. El coit és acto conyugal, venéreo, carnal, uso del santo matrimonio, cópula (fornicaria, carnal), estuprar, fornicar, comercio carnal, entrar intra vas. Popularment, pecar, tener parte o acceso, hacerlo, hoder, dar un polvo. En català apareixen les formes populars estar-li damunt, fotre, fer-ho. Per oposició a la marxa arrere, és a dir, amb ejaculació interna, acto perfecto o consumado. Si no hi ha hagut penetració, és acto cometido. Per oposició al coit anal, modo natural o naturali, ordinario. El coit anal és el pecado o acto nefando, sodomítico, por la parte posterior, intra vas preposterum. La dona, passiva, da su cuerpo o el coño, o se deja gozar; l’home, actiu, goza carnalmente, usa de la mujer o tiene acceso carnal.
La sol·licitació és perseguida per la Inquisició espanyola teòricament des del 1559. Abans era competència de la justícia episcopal, mitjançant els tribunals diocesans, força indulgents: hi havia la sensació que aquesta justícia era una farsa. D’altra banda, l’autoritat del bisbe es limita als sacerdots seculars, i deixa fora els confessors regulars, sotmesos exclusivament als superiors del seu orde.
A partir de les crítiques dels reformats contra la confessió i la sol·licitació, el concili de Trento se sensibilitza en relació amb la qüestió: el breu del papa Pau IV Cum sicut nuper (1559) atorga a la Inquisició de Granada, a petició del seu arquebisbe, Pedro Guerrero –màxim representant espanyol a les darreres sessions de Trento–, la jurisdicció sobre la sol·licitació, i anul·la les exempcions dels diversos ordes religiosos. Dos anys després (1561), en un altre breu, el mateix papa n’atorga la jurisdicció a la Inquisició, dirigida per Valdés, per a tots els territoris de la monarquia hispànica; aquesta disposició, amb intencions centralitzadores, no es publica fins al 1573: la Suprema ha de ratificar totes les sentències. Després, fins al segle XVIII, diversos breus papals aniran perfilant successivament el delicte (la delació és obligatòria; l’absolució del sol·licitador a la seua víctima-còmplice no és vàlida) i la jurisdicció serà exclusiva del Sant Ofici.
Per a la Inquisició aquesta nova jurisdicció suposa un poder preciós, que sotmet a la seua autoritat tots els sacerdots, tant seculars com regulars, passant per damunt de bisbes, abats i generals provincials d’orde: una ampliació del poder del Sant Ofici a costa de l’episcopal. Tanmateix, el Sant Ofici no hi té precedents d’actuació: la sol·licitació com a desviació herètica és una figura delictiva nova. La Inquisició, evidentment, serà més dura en la repressió que no els tribunals episcopals. Tanmateix, en comparació amb el rigor emprat en altres delictes, no serà gens severa amb els sol·licitadors. Fins i tot es podria dir que els toleraven.
Per als confessors amenaçats, seculars i regulars, la novetat significa caure sota la terrible bota del Sant Ofici; si escau, intentaran acollir-se a la jurisdicció episcopal o del mateix orde, sempre més benigna. Els sacerdots seculars, en aquest sentit, resten més desprotegits que no els regulars, en no tenir darrere un poderós orde que intente afavorir-los.
Per a les jerarquies eclesiàstiques suposa una minva del seu poder i la intromissió inquisitorial als seus camps respectius; els bisbes, poc conformes, intentaran mantenir o recuperar aquesta jurisdicció. El conflicte amb els ordes religiosos era més complicat: els superiors lluiten aferrissadament per mantenir la seua autoritat i per evitar la ingerència inquisitorial i el desprestigi per a l’orde que suposen les condemnes per sol·licitació; practiquen l’obstruccionisme, que es materialitza en el freqüent silenci del monjo per emparar un company contra la Inquisició, substituint la denúncia prescriptiva per una «correcció fraternal»; els superiors intenten protegir-los a tots dos, tant el sol·licitant com el còmplice que hauria d’haver promogut la denúncia i no ho ha fet. Fins i tot de vegades és el mateix comissari de la Inquisició, company d’orde de l’acusat, qui obstrueix les denúncies, i a més a més té el poder de desqualificar la credibilitat dels testimonis que passen per les seues mans.
La primera preocupació dels inquisidors en els processos per sol·licitació, com veurem, serà evitar l’escàndol, assegurar la discreció de totes les fases. El Sant Ofici vacil·larà també en la qüestió de la publicació, en els edictes de fe, de l’obligatorietat de denunciar aquests delictes, la qual cosa –pensen que amb raó i malgrat l’esmentada discreció dels processos– pot generar desconfiança popular cap al sagrament de la confessió. Després de molts debats i alguna reculada,13 la Suprema declara finalment el 1576 que s’ha de publicar, dins l’epígraf d’heretgies.
Centrant-nos ja exclusivament en l’actuació inquisitorial, vegem les diverses quantificacions que s’hi han fet (el lector no interessat en la historiografia pot perfectament passar al primer capítol). García Cárcel (1979: 281) diu que la sol·licitació al tribunal de València té una freqüència molt baixa, en comparació amb altres tribunals. Segurament, l’explicació d’aquest índex baix rau en el fet que no fa servir la documentació de l’Arxiu de la Universitat de València (AUV), la que emprarem en aquest treball. Quantifica només 64 processos entre 1540 i 1700. Fernández (2003: 46), per a la Corona d’Aragó, dóna 244 processos, entre el 1560 i 1700. Lea diu que la Inquisició espanyola va rebre durant el seu darrer segle, entre 1723 i 1820, un nombre total de 3.775 denúncies per sol·licitació (1983: 511). De Prado (2003: 90), per al conjunt de l’estat, calcula que entre el 1540 i el 1700 els processos per sol·licitació no arriben al 5% del total de causes, i que n’hi ha més al segle XVII que al XVI.
Henningsen (1984: 629) i Contreras (1984) elaboren quadres estadístics generals, per a tots els tribunals inquisitorials; no hi figuren els processos interromputs ni tampoc les denúncies, només els sentenciats. Així, dels tribunals de la Corona d’Aragó, el de Barcelona té 80 casos; el de Mallorca, 69; el de Sardenya, 15; el de Sicília, 114; el de Saragossa, 103, i el tribunal de València, 64 (tampoc no inclouen els processos de l’AUV). En total, amb els castellans i colonials, sumen 1. 131 casos, un 2,5% dels processos. Dufour (1996: 95-99), només per al segle XVIII, diu que entre 1700 i 1830 hi ha un total de 660 confessors denunciats, una mitjana de sis denúncies anuals, traient els anys de supressió de la Inquisició. Sobre el ritme dels processos, diu que fa la impressió que els inquisidors només se n’ocupen quan no tenen una altra cosa a fer. Pel que fa al tribunal de València, en aquest període els processos oberts per sol·licitació representen el 23,9% del total; és el segon tribunal en nombre, amb 67, darrere de Sevilla, amb 80.
Sarrión Mora (1994: 76), per al tribunal de Conca, detecta dos moments d’augment pronunciat de l’activitat: la dècada del 1580 i la del 1620. El primer coincideix amb la publicació de l’edicte de la sol·licitació, novetat que demana rigor exemplar, i el segon amb la publicació de la butlla de Gregori XV, la més important sobre el tema. Aquests dos períodes són també aquells en què és més alt el percentatge de processos sobre les denúncies presentades. En total, diu Sarrión Mora, és un delicte amb gran proporció de denúncies que no donen lloc a procés. Conclou que la importància relativa de la sol·licitació davant la Inquisició va creixent progressivament a mesura que va decaient l’activitat del tribunal, no per augment de les denúncies –que es manté gairebé estable al llarg de la història del tribunal–, sinó per disminució dels altres delictes.
Totes aquestes xifres són difícils d’interpretar: no hi ha correlació entre el nombre de denúncies i la població total o religiosa depenent de cada tribunal; tampoc amb els casos reals de sol·licitació; Dufour (1996: 100) opina raonablement que no responen a situacions reals diferents, sinó a diferents nivells de repressió. Els historiadors són unànimes en el fet que l’acció inquisitorial no va eradicar la sol·licitació als regnes hispànics, tot i que alguns consideren que la va poder reduir.
En aquest estudi hem fet servir la documentació inquisitorial conservada a l’Arxiu Històric de la Universitat de València (AUV), procedent del tribunal de València, i força interessant precisament