I. LA SOL·LICITACIÓ

1. APROXIMACIONS

      Habitualment, el sol·licitador no empra un únic modus operandi, sinó una combinació complexa; al costat de la sol·licitació sobtada i violenta, trobem la seducció lenta i gradual, un procés en el temps que comença amb paraules d’amor, engany o amenaça, continua amb els tocaments i acaba amb les relacions sexuals; però tant un cas com l’altre constitueixen turpiloquia in confessione o tractatus il·lícits i deshonestos. El desencadenant de la sol·licitació freqüentment és la confessió d’algun pecat sexual, o alguna consulta sobre l’ús del matrimoni; com diu Alejandre (1994: 66), quan la dona confessa desitjos impurs o relacions sexuals amb algun religiós, la temperatura del confessor es dispara.

      És clar que molts sol·licitadors, en la seua defensa, diran que va ser la dona qui prengué la iniciativa, que ells no van fer més que deixar-se seduir; aquest cas, diu el teòleg Sánchez (1636), no pot considerar-se sol·licitació. En un manual inquisitorial de finals del segle XVII trobem una exposició d’aquest debat jurídic, amb una casuística meticulosa.¹ Però encara que siga ella l’activa, l’afer frega la sol·licitació, ja que suposa una conversa lasciva en confessió; com a atenuant es diu que no hi ha tanta malícia en consentir com en proposar. La qüestió és que en aquest cas no es genera un procés.

      En tenim alguns exemples; malgrat que la dona és educada per a ser passiva, també sexualment, en la intimitat del confessionari es pot comportar d’una altra manera, atès que sol haver-hi una certa intimitat prèvia. El problema per a nosaltres és que no tenim manera d’anar més enllà de les declaracions dels implicats. Naturalment, el sacerdot acusat dirà fàcilment que ell s’ha limitat a caure en el parany; també és habitual que la dona, independentment dels fets, vulga «salvar» el seu confessor, carregant ella la culpa dels pecats: «en cumplimiento de sus obligaciones, delantando como delata del modo deba al indicado Confessor y Director Gassol. Implora al mismo tiempo la clemencia y benignidad del Santo Tribunal, se ofrece ella a pagar la pena, puesto que por respeto de la misma se han cometido tantos excessos», escriu en la seua denúncia sor Maria Paula del Pare Sant Francesc, del convent de la Puríssima Concepció de Tortosa, l’any 1813.²

      Vegem l’interessant cas de fra Roc Moltó, franciscà. Ja havia estat processat anteriorment, el 1671, per una missa burlesca al convent de Sant Antoni de Pàdua de Dénia, en què havia representat el paper de núvia; aquest primer procés fou suspès. El 1704 fra Roc, ara amb cinquanta-cinc anys, fa una espontània en què conta com sor Maria Pasquala Justa, d’uns trenta anys, se li presenta a la reixa del locutori del convent de la Puritat de València; es posen a xerrar i «diciéndole algunas palabras cariñosas a este, alargó la mano diciéndole que ya que no se podían ver se podían tocar, y pasando dicha mano por la reja, dicha Religiosa pedía que este permitiese que ella le tocase a este sus partes vergonzosas, a que este, motivado de su fragilidad, condecendió, y tuvo polución en la mano de ella». Aquesta és la versió d’ell.

      Ara ve la sorpresa. El comissari Vicent Beixer interroga la monja, que, pressionada, finalment confessa:

      ahora se acuerda que [...] vino a este convento confesor Peregrino u religioso de la observancia de san Francisco, conventual en la villa de Requena, no sabe su nombre [...] travándose entre esta y dicho Confesor pláticas de cariño, pasaron las torpezas que refiere la pregunta, dejándose dicho confesor a instancia de esta tocar y fricar sus partes viriles hasta tener polución.

      Sor Pasquala, sense voler, s’ha posat en evidència: el que ha confessat no és l’episodi de fra Roc sinó un altre! L’astorat comissari ha de tornar-hi:

      «Fuele dicho que demás de lo que ha declarado con el confesor Peregrino que vino de Requena, hay relación que la pasó con otro confesor lo que se le ha preguntado». Ella, podem imaginar-la força avergonyida, ho nega.³

      Fra Jeroni Alminyana és, segons ell, una víctima sexual de les seues penitents; és acusat per vint-i-dos o vint-i-tres, algunes d’elles xiquetes. En la seua defensa, l’any 1705, declara com una jove, confessant-se agenollada als seus peus, «se avía arrimado a la rodilla derecha de este reo, y estregádose con ella sus partes pudendas [...] después le avía tomado la mano, y llevádola a dichas sus partes femíneas por sobre la ropa». No és l’única: una altra dona, conta el monjo, estant ell assegut confessant-la, «sin haverle dado motivo alguno avía ella entrado su mano por debajo los ábitos y tocado a este la carne del muslo, lo que avía resistido, y ella le tomó la mano para llevarla a sus pechos». Però fra Jeroni es capté heroicament:

      [...] la reprehendió severamente semejante desenvoltura. [...] Le avía mordido a él los lavios y el carrillo y osculádole y que en dos ocaciones le avía tomado la mano y llevádola a sus pechos immediatamente, lo que jamás le avía parecido bien, [...] llegó a dezirla que, si continuase en semejates pecados, no la confesaría más, lo que a ella ocacionó mucho sentimiento.⁴

      Lluny de considerar-se un Don Juan, fra Francesc Talens es creu víctima innocent d’una monja engrescadora i malvada. Només tenim el seu escrit de defensa, de l’any 1711, un relat que no té pèrdua. Sor Agnès Maria Guitart, monja de Carcaixent, el fa cridar per confessar-se, perquè no gosa fer-ho amb el confessor ordinari; llavors ella comença a contar-li els seus «galanteos de quando estava en el siglo», quan diversos homes «estuvieron por matarse por ella». Un oncle seu

      la quería tanto que no sabía estar un instante sin ella, y que continuamente la estaba abrasando y osculando, y que su lengua la tenía no ratos, sino horas dentro su boca; aquí me dixo si yo tendría asco; yo le respondí que no, que si huviera ocasión que ya lo vería, de lo que resultaron los ósculos que tengo declarados. [...] No se contentó con esto, sí que me dixo que tenía unos pechos tan hermosos que dudava que Dios o la naturaleza los huviera concedido a criatura alguna; aquí es donde yo, dexándome llevar del cariño y de mi miseria, la dixe algunas palabras de cariño que tengo expresadas y tuve la polución declarada, y si dicha riligiosa lo vio, fue sin advertencia mía, porque yo ignorava