Per la reixeta. Albert Toldrà i Vilardell

Читать онлайн книгу.

Per la reixeta - Albert Toldrà i Vilardell


Скачать книгу
l’arxiu original inquisitorial, conservat en la seua major part a l’Archivo Histórico Nacional. Dit això, podríem descriure aquest fons com a «menor», en el sentit que no inclou els grans processos a jueus i heretges, ni en general tampoc els que culminen amb relaxacions –l’eufemisme per a la foguera inquisitorial. És clar que, en treballar una sèrie documental incompleta, les nostres dades s’han de prendre, amb totes les precaucions, com a merament orientatives. També cal tenir en compte que el transcurs del temps històric no és homogeni: hi ha sotragades i desigualtats en el funcionament del Sant Ofici, com ara la guerra de Successió, que suposa un temps d’inactivitat forçosa del tribunal de València, i encara després un altre període centrat en la repressió dels religiosos austriacistes.

      D’aquests percentatges, presos en brut, podem fer dues observacions per a tot el període 1651-1819: en primer lloc, que quasi una quarta part de les denúncies presentades davant el tribunal de la Inquisició pel delicte de sol·licitació no engeguen cap diligència, i, en segon lloc, que només una cinquena part del total de sumàries encetades arriba a la sentència.

      Distribuint el total de sumàries en períodes cronològics de vint-i-cinc anys, trobem les quantitats següents: 1651-1675, 4; 1676-1700, 6; 1701-1725, 11; 1726-1750, 10; 1751-1775, 15; 1776-1800, 22; 1801-1819, 21. Es veu clarament l’augment progressiu en nombre absolut, almenys de denúncies presentades. Fent grups de cinquanta anys, es fa encara més evident aquest augment: 10 denúncies la segona meitat del segle XVII, el doble (21) en la primera meitat del XVIII, altra volta quasi el doble (37) en la segona meitat, i per als primers anys del segle XIX, un índex també altíssim (21).

      Descomponem ara aquestes quantitats per períodes cronològics segons els estadis finals de cada sumària:

      1651-1675: denúncia: 0; informació: 1; suspesa: 2; sentència: 1.

      1676-1700: denúncia: 1; informació: 1; suspesa: 1; sentència: 3.

      1701-1725: denúncia: 2; informació: 4; suspesa: 1; sentència: 4.

      1726-1750: denúncia: 1; informació: 6; suspesa: 0; sentència: 3.

      1751-1775: denúncia: 5; informació: 7; suspesa: 0; sentència: 3.

      1776-1800: denúncia: 5; informació: 6; suspesa: 8; sentència: 3.

      1801-1819: denúncia: 7; informació: 1; suspesa: 13; sentència: 0.

      Fixant-nos en les sumàries que consten únicament de denúncia o d’informació, es veu un increment notable des de la segona meitat del segle XVIII respecte als períodes anteriors, d’acord amb l’increment del nombre absolut de sumàries. La sorpresa ve en el nombre de causes suspeses: mínim al segle XVIII, es dispara el seu darrer quart (8) i encara més el primer del XIX (13). I també quant a les sentències: la seua quantitat absoluta es manté gairebé estable durant els segles XVII i XVIII, però en els primers anys del segle XIX desapareixen; la darrera sentència per sol·licitació que tenim en aquest corpus documental pertany a l’any 1786. A partir d’aleshores, la Inquisició continua rebent denúncies i prenent informacions, que sistemàticament són arxivades o suspeses.

      Examinem ara, també per períodes, quin percentatge de les denúncies totals arriba a sentència:

      1651-1675: d’un total de 4 denúncies, 1 sentència, el 25%.

      1676-1700: 6 denúncies, 3 sentències, el 50%.

      1701-1725: 11 denúncies, 4 sentències, el 36,4%.

      1726-1750: 10 denúncies, 3 sentències, el 30,3%.

      1751-1775: 15 denúncies, 3 sentències, el 20%.

      1776-1800: 22 denúncies, 3 sentències, el 13, 6%.

      1801-1819: 21 denúncies, 0 sentències, el 0%.

      Així doncs, d’un màxim del 50% al darrer quart del segle XVII, el percentatge va baixant progressivament al llarg de tot el segle XVIII, fins a desaparèixer definitivament l’any 1786. Podem copsar, també, un increment progressiu i continuat de denúncies des de la segona


Скачать книгу