Carles I sense censura. Jordi Bilbeny
Читать онлайн книгу.
de les quals En Viciana va ser –com ens diu– «testimoni de vista» i síndic «per viles reials».82 En comentar l’entrada a València i la propsegüent convocatòria de corts a Montsó, l’Ernest Belenguer glossa que l’Emperador va venir a València «entre el 3 i el 20 de maig i només per complir el requisit de jurar els furs: no ha estat possible delegar la missió a En Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i últim marit de dona Germana. A continuació, amb les mans més lliures, l’espera, el primer de juny, Montsó, lloc petit, però equidistant de Saragossa, Barcelona i València, idoni per a la convocatòria i celebració de Corts Generals per als tres territoris».83
Se’ns diu que el 29 d’abril el rei és a Requena i el 30 a Bunyol,84 a punt d’entrar a València. I, mercès al Llibre d’Antiquitats de la Seu de València, ara podem tenir coneixement dels moviments del Cèsar en aquest regne durant el dia 3 de maig, que entra a la capital, i el 20 que en surt direcció a Montsó.85 Però, tot i servir-nos de pauta i guiatge, no ens podem fiar gaire del text, perquè, com acostuma a passar, som davant d’una còpia posterior. En Sanchis Sivera, que al 1926 va fer una primera edició del llibre, creia que l’autor podia haver estat el sotssagristà Pere Martí, el qual el va començar a escriure «copiant-hi relats i notes que es conservaven a l’arxiu»86 de la catedral. Nogensmenys, la confrontació de les dades que ens aporten el Llibre de Memòries i el Llibre d’Antiquitats ens dona una visió prou exacta de l’estada, tan breu com fugissera, de l’Emperador en aquest maig del 1528. I sembla que disset dies són un període molt esquifit per celebrar-hi corts, especialment tenint present que s’hi havia de tractar de la invasió del rei de França i d’organitzar-ne, a grans camades, la defensa militar. Però, sobretot, fa la impressió que no hi va poder haver temps si veiem, per torna, que es destinaran uns dies –a parer meu, més del que seria normal– a festejar-ne l’arribada.87
En Carreres Zacarés advera que «encara que s’havien decretat tres dies de festes, aquestes no s’aturaren durant el temps que Carles I estigué a la nostra ciutat».88 Certament, fa la impressió que hi va haver més festes que tasques jurídiques i legislatives, pròpies d’unes corts. «Feren-se en València moltes festes» –matisa un apèndix de notícies curioses afegit al manuscrit de la Germania d’En Miquel Garcia– i el rei «anà-se’n a Monçó a tenir corts, per Morvedre».89 Cap notícia tampoc de les tan repetides Corts valencianes, potser perquè ja s’havien realitzat abans en alguna altra ciutat del regne i ara, tan sols, el rei i la cort en celebrarien la cloenda a la capital, amb una visita fugissera però obligada, i les festes populars corresponents, abans d’inaugurar-ne unes de noves i generals a Montsó.
Ara bé, com que «en els diferents processos de Corts Generals es poden trobar els donatius, préstecs i subvencions atorgats al rei; podem afirmar que en totes les Corts Generals celebrades entre els anys 1413 i 1479 el rei demanà un donatiu, subsidi o préstec per finançar les campanyes bèl·liques».90 Així, de conformitat amb En Jordi Buyreu, una de les funcions primordials de les Corts «era l’autorització de la concessió del servei al rei, fruit també del consens entre els tres braços. Aquesta dotació econòmica, que s’atorgava al sobirà abans de finalitzar la Cort, en la majoria dels casos era utilitzada per sufragar les despeses militars, que precisament durant el segle XVI tingueren un augment extraordinari».91 Però la concessió del servei no era un tema menor, que es pogués ventilar en un tres i no res, sinó que, tot sovint, venia precedit d’estira-i-arronses inacabables. Per En Buyreu, «concretament, la qüestió del servei era un dels indicadors de com havien funcionat les Corts, ja que les relacions entre el monarca i els seus súbdits no sempre eren del tot amicals. D’una banda, el rei acostumava a reclamar que s’agilitzés el curs normal de la ingent burocràcia i dels lents processos que implicava el desenvolupament de les Corts. De l’altra, els integrants dels braços podien, mitjançant un dissentiment, aturar els treballs fins que no s’atengués i solucionés una petició determinada. Normalment, el conjunt dels assistents a corts eren força escrupolosos en l’observança de la legalitat vigent: eren importants els processos formals de les Corts que la llei consuetudinària havia anat modelant al llarg dels temps. També es feia una atenció especial als abusos i actuacions al marge de la llei que els oficials reials havien comès des de l’última cort fins a la que se celebrava en aquell moment. És precisament aquesta darrera qüestió la que en el decurs de les Corts sovint generava algunes dissensions entre el rei i els braços, ja que abans de concedir el servei, el monarca havia d’assumir aquests greuges, que posteriorment es quantificaven econòmicament i eren deduïts de la concessió del servei».92 És a dir, que la donació del servei indica que som al final de les Corts. I, per això mateix, l’Oriol Oleart advera que «gairebé en darrer lloc de l’ordre establert per als debats, hi havia la concessió del servei (o oferta, o donatiu) al rei».93
Com ho ha indicat En García Cárcel, en estudiar aquestes brevíssimes Corts del maig del 1528, som més en un final que no pas en un inici de corts estroncat, ja que, per ell, «la presència fugaç del rei determina que l’estructura dels furs d’aquestes corts sigui inversa al mòdul general. L’oferta econòmica dels diputats, única gestió que mereixia la presència reial, precedeix la demanda de peticions i concessions subsegüents».94 I, en aquest mateix vessant, En Josep Martí Ferrando, que també ressegueix els passos de la cort i de l’Emperador a València durant aquests anys, en observar l’entrada de Carles a la ciutat aquell maig mateix, escriu: «Les Corts eren, juntament amb els moments tan fugaços com escassos de les visites, les ocasions en què els regnícoles podien accedir amb caràcter general al seu rei. I de la mateixa manera que en les visites reials, les legislatures eren aprofitades per magnificar la monarquia. En aquesta ocasió, nogensmenys, es produí una alteració de l’ordre general seguit a les Corts. Normalment, després de l’acte d’inici tenien lloc les negociacions entre els representants del monarca i dels braços per establir els furs i actes de cort i, finalment, tenia lloc l’“oferta” dels braços al rei: una compensació econòmica al monarca a canvi dels furs. Era l’antic ordre establert a la Corona d’Aragó: subsidi econòmic al monarca a canvi de furs. Ara, nogensmenys, s’alterà la disposició usual: fou lliurada la concessió econòmica al monarca –cent mil lliures, més unes altres deu mil per a les despeses de les Corts i de l’exacció dels diners– i els debats dels furs es postergaren per a Montsó».95
Tot fa l’efecte que més que trobar-nos davant d’una obertura de corts, siguem fit a fit amb un final de cicle, on, després de negociar i acordar el que s’hagués hagut d’acordar, i després de les deliberacions corresponents –que sovint eren llargues i àrdues–, s’havia arribat a la donació del servei que antecedeix la clausura formal. Per això, en aquesta darrera entrada de l’Emperador a València, no hi ha negociacions entre els braços i el rei, i per això el rei, així que rep la concessió econòmica –fet que marca el final de l’assemblea estrictament valenciana–, marxa del regne, entre festejaments i celebracions, cap a Montsó, on inaugurarà les Corts Generals per als regnes de València, Aragó i Catalunya.
Per reforçar el que acabo