La bèstia humana. Emile Zola
Читать онлайн книгу.
uns arbres coronen els turons de bosquets, mentre que al llarg de les valls estretes s'escolen els rierols, ombrejats de salzes. D'altres bosses calcàries són absolutament nues, els turons se succeeixen, estèrils, en un silenci i un abandonament de mort. I el viatger, jove, vigorós, apressava el pas, com per escapar de la tristesa d'aquell crepuscle tan suau sobre aquella terra desolada.
Al jardí del guardabarrera, una noia treia aigua del pou, una noia de divuit anys, rossa, forta, amb els llavis carnosos, els ulls verdosos, el front estret, sota uns cabells densos. No era gens bonica, tenia els malucs sòlids i els braços durs d'un xicot. Així que va veure el viatger baixant la sendera, va deixar anar la galleda, va acudir a posar-se davant la porta reixada, que tancava la bardissa.
—Guaita, Jacques! —va cridar.
Ell havia alçat el cap. Acabava de fer vint-i-sis anys, igualment de gran alçada, molt bru, un xicot guapo amb el rostre rodó i regular, però que enlletgien unes mandíbules massa grosses. Els cabells, atapeïts, se li arrissaven, així com els bigotis, tan espessos, tan negres, que augmentaven la pal·lidesa de la seva carnació. Hauríeu dit que era un senyor, amb la pell fina, ben rasurada a les galtes, si no hi haguéssiu vist d'altra part l'empremta indeleble de la professió, els greixos que li engroguien les mans de maquinista, unes mans que eren tanmateix petites i delicades.
—Bon vespre, Flore —va dir simplement.
Però els ulls, que tenia amples i negres, sembrats de punts d'or, se li havien com enterbolit amb un fum roig que els apagava. Va parpellejar, va girar els ulls, amb una incomoditat sobtada, un neguit que anava fins al sofriment. I tot el cos havia experimentat un moviment instintiu de retrocés.
Ella, immòbil, la mirada posada en ell, s'havia adonat d'aquest estremiment involuntari, que ell mirava de dominar cada vegada que s'acostava a una dona. L'havia fet posar tota seriosa i trista. Després, quan ell, desitjós d'ocultar el seu malestar, li va demanar si la seva mare era a casa, tot i que la sabia malalta i incapaç de sortir, va respondre només amb un senyal de cap, es va apartar perquè ell pogués entrar sense tocar-la, i se'n va tornar al pou, sense dir res, dreta i altiva.
Jacques, amb el pas ràpid, va travessar l'estret jardí i va entrar dins la casa. Allà, enmig de la primera peça, una gran cuina on menjaven i vivien, la tieta Phasie, com l'anomenava des de la infantesa, estava tota sola, asseguda vora la taula, en una cadira de palla, les cames embolicades amb un vell xal. Era una cosina del seu pare, una Lantier, que li havia fet de padrina i que, a l'edat de sis anys, l'havia pres a casa seva, quan, en desaparèixer el seu pare i la seva mare, que havien fugit cap a París, ell s'havia quedat a Plassans, on havia seguit més tard els cursos de l'escola d'arts i oficis. Li tenia un viu agraïment, deia que si s'havia obert camí, era a ella que l'hi devia. Quan havia esdevingut maquinista de primera classe a la Companyia de l'Oest, després de dos anys passats al ferrocarril d'Orleans, hi havia trobat la seva padrina, que s'havia tornat a casar amb un guardabarrera anomenat Misard, desterrats amb les dues filles del seu primer matrimoni en aquell forat perdut de la Croix-de-Maufras. Avui, tot i que amb prou feines tenia quaranta-cinc anys, la bella tieta Phasie d'antany, tan alta, tan forta, semblava que en tingués seixanta, amagrida i esgrogueïda, sacsejada per esgarrifances contínues.
Ella va fer un crit d'alegria.
—Ets tu, Jacques! Fill meu, quina sorpresa!
La va besar a les galtes, li va explicar que acabava de tenir de sobte dos dies de permís forçós: a la Lison, la seva màquina, en arribar al matí a Le Havre, se li havia trencat la biela, i com que la reparació no estaria acabada abans de vint-i-quatre hores, no reprendria el servei fins l'endemà al vespre, per a l'exprés de les sis i quaranta. Llavors, havia volgut anar-li a fer un petó. Es quedaria a dormir, i se n'aniria de Barentin amb el tren de les set i vint-i-sis del matí. I mentre li agafava les seves pobres mans amagrides, li deia fins a quin punt la seva última carta l'havia inquietat.
—Ai, sí, fill meu, això no va, això no va gens bé… Que ets amable d'haver endevinat el meu desig de veure't! Sé fins a quin punt estàs ocupat, i no gosava demanar-te que vinguessis. En fi, has vingut, i em trobes tan trista, tan trista!
Es va interrompre, per llançar temorosament una mirada per la finestra. Sota la llum del capvespre, a l'altre costat de la via, s'hi distingia el seu marit, Misard, dins una caseta de senyalització, una d'aquestes cabanes de taulons situades cada cinc o sis quilòmetres i connectades per uns aparells telegràfics, a fi d'assegurar la bona circulació dels trens. Mentre la seva dona, i més tard Flore, s'encarregava de la barrera del pas a nivell, a Misard l'havien nomenat guardià.
Com si l'hagués pogut sentir, va baixar la veu, en una esgarrifança.
—Estic segura que m'enverina!
Jacques es va sobresaltar, sorprès d'aquesta confidència, i els seus ulls, girant-se també cap a la finestra, es van entelar de nou a causa d'aquell trastorn singular, el petit fum roig que n'empal·lidia l'esclat negre, diamantat d'or.
—Tieta Phasie, quina idea! —va murmurar—. Té un aspecte tan dolç i tan feble.
Acabava de passar un tren que anava cap a Le Havre, i Misard havia sortit de la caseta per tancar la via darrere seu. Mentre tornava a pujar l'alçaprem, posant el senyal en vermell, Jacques se'l mirava. Un homenet neulit, els cabells i la barba escassos, descolorits, la cara xuclada i trista. Al mateix temps, silenciós, reservat, sense ira, d'una educació obsequiosa davant els caps. Però havia tornat a entrar dins la cabana de taulons, per inscriure al registre l'hora de pas, i per pitjar els dos botons elèctrics, l'un que deixava la via lliure a la caseta precedent, l'altre que anunciava el tren a la caseta següent.
—No el coneixes! —va fer la tieta Phasie—. Et dic que em deu fer prendre alguna porqueria… Jo que era tan forta, que me l'hauria cruspit, i és ell, aquest homenet, aquest no res, que se'm cruspeix!
Enfebrada amb una rancúnia sorda i poruga, buidava el seu cor, encantada de tenir finalment algú que l'escoltava. ¿Qui li manava tornar-se a casar amb un garneu com aquell, sense ni una malla, i avar, ella que era cinc anys més gran, i que ja tenia dues filles, l'una de sis anys, l'altra de vuit? Aviat faria deu anys que havia fet aquell negoci, i no havia passat ni una hora sense que se n'hagués de penedir: una existència miserable, un exili en aquell racó glaçat del Nord, on tremolava de fred, un avorriment mortal, no tenir mai ningú amb qui enraonar, ni tan sols una veïna. Ell era un antic instal·lador de la via, que ara guanyava mil dos-cents francs com a guardià; ella, des de l'inici, havia tingut una paga de cinquanta francs per la barrera, de la qual avui s'encarregava Flore; i allà hi havia el present i el futur, cap altra esperança, la certesa de viure i de morir-se en aquell forat, a mil llegües dels vius. El que no explicava eren les consolacions que tenia, abans de caure malalta, quan el seu marit treballava al balast, i es quedava sola guardant la barrera amb les seves filles; ja que aleshores posseïa, de Rouen a Le Havre, a tota la línia, una tal reputació de dona guapa, que els inspectors de la via la visitaven quan passaven; fins i tot hi havia hagut unes rivalitats, els inspectors d'un altre servei estaven sempre de visita, redoblant la vigilància. El marit no era cap nosa: deferent amb tothom, esmunyint-se per les portes, anant i venint sense veure res. Però aquelles distraccions s'havien acabat, i s'estava allà, setmanes, mesos, en aquella cadira, en aquella solitud, sentint com el seu cos se n'anava una mica més, d'hora en hora.
—Et dic —va repetir per acabar— que és ell qui m'encalça i que acabarà amb mi, tan petit com és.
Un timbre brusc va fer que llancés a fora la mateixa mirada inquieta. Era la caseta precedent que anunciava a Misard un tren que anava cap a París; i l'agulla de l'aparell senyalitzador, instal·lada davant el vidre, s'havia inclinat en el sentit de la direcció. Va aturar el timbre, va sortir per anunciar el tren amb dos sons de botzina. Flore, en aquell moment, va anar a baixar la barrera; després, es va plantar, agafant ben dreta la bandera, dins la funda de cuir. Se sentia el tren, un exprés, amagat per un revolt, com s'acostava amb un retrò que s'anava fent més gran. Va passar com un llamp, fent trontollar, amenaçant d'endur-se la casa baixa, enmig d'un vent de tempesta. Flore ja se'n tornava a les seves hortalisses, mentre que Misard, després d'haver tancat la via ascendent darrere el tren, va anar a reobrir