La bèstia humana. Emile Zola
Читать онлайн книгу.
a portar a mà dreta, sobre un altiplà buit. De sobte, va davallar, va ensopegar amb la bardissa del ferrocarril: un tren arribava, amenaçant, flamejant; i de primer no va comprendre, esgarrifat. Ah, sí, tota aquella gent que passava, un flux continu, mentre ell agonitzava allà! Va reprendre la marxa, va escalar, va baixar una altra vegada. Sempre retrobava la via, al fons de les rases profundes que excavaven unes cavitats, sobre uns terraplens que tancaven l'horitzó amb barricades gegantines. Aquella contrada deserta, tallada per monticles, era com un laberint sense sortida, on donava voltes la seva bogeria, en la trista desolació dels terrenys incultes. I, des de feia molts minuts, trescava pels pendents, quan va distingir davant seu l'obertura rodona, la boca negra del túnel. Un tren ascendent s'hi va entaforar, udolant i xiulant, deixant, desaparegut, embegut per la terra, una llarga sotragada que feia tremolar el sòl.
Llavors, Jacques, amb les cames destrossades, va caure a la vora de la línia, i va esclatar en sanglots convulsius, vinclat sobre el ventre, la cara enfonsada dins l'herba. Déu meu! Li havia tornat a venir, aquell mal abominable del qual es creia guarit? Vet aquí que l'havia volgut matar, aquesta noia! Matar una dona, matar una dona! Això li sonava a les orelles, des del fons de la seva joventut, amb la febre creixent, embogint del desig. Quan els altres, amb el despertar de la pubertat, somien a posseir-ne una, ell s'havia enderiat amb la idea de matar-ne una. Com que no podia enganyar-se, havia agafat les tisores per clavar-les-hi a la carn, així que l'havia vista, aquesta carn, aquella gola, calenta i blanca. I no era perquè ella s'hi resistís, no, era per plaer, perquè en tenia ganes, unes tals ganes, que, si no s'hagués aferrat a les herbes, hauria tornat allà baix, galopant, per degollar-la. Ella, Déu meu!, la Flore que havia vist fer-se gran, aquest infant salvatge del qual acabava de sentir-se estimat tan profundament. Els seus dits cargolats van entrar dins la terra, els seus sanglots li van esqueixar la gola, en una ranera d'esgarrifosa desesperació.
Malgrat tot, feia esforços per calmar-se, ho hauria volgut comprendre. ¿Què tenia de diferent, quan es comparava amb els altres? Allà baix, a Plassans, en la seva joventut, sovint ja s'ho havia preguntat. La seva mare, Gervaise, és cert, l'havia tingut molt jove, als quinze anys i mig; però era el segon fill, ella a penes tenia catorze anys quan va tenir el primer, Claude; i cap dels seus dos germans, ni Claude ni Étienne, que havia nascut més tard, no semblava sofrir d'una mare tan criatura ni d'un pare marrec com ella, el bell Lantier, el mal cor del qual havia de costar a Gervaise tantes llàgrimes. Potser també els seus germans tenien cadascun el seu mal, que no confessaven; el gran sobretot, que es moria de ganes de ser pintor, tan rabiosament, que deien que era mig boig a causa del seu geni. La família no era gaire equilibrada, molts tenien una esquerda. Ell, en determinats moments, la sentia, aquesta esquerda hereditària; no és que tingués una mala salut, ja que només l'aprehensió i la vergonya de les seves crisis l'havien fet aprimar en un altre temps; però hi havia, dins el seu ésser, sobtades pèrdues d'equilibri, com unes ruptures, forats pels quals el seu jo se li escapava, enmig d'una mena de fumera que ho deformava tot. Ell ja no es pertanyia, obeïa als seus músculs, a la bèstia rabiosa. Amb tot, no bevia, es prohibia fins i tot un gotet d'aiguardent, en haver advertit que la més petita gota d'alcohol el feia tornar boig. I arribava a pensar que pagava pels altres, els pares, els avis, que havien begut, les generacions d'embriacs dels quals tenia la sang contaminada, un lent emmetzinament, una salvatgia que el tornava a portar amb els llops que menjaven dones al fons del bosc.
Jacques s'havia incorporat sobre un colze, reflexionant, mirant l'entrada fosca del túnel; i un nou sanglot el va recórrer dels ronyons fins al clatell, va tornar a caure, el cap li va rodar per terra, cridant de dolor. La noia, la noia que havia volgut matar! Això li tornava, agut, horrorós, com si les tisores haguessin penetrat dins la seva pròpia carn. Cap raonament no l'apaivagava: l'havia volgut matar, la mataria si encara fos allà, descordada, la gola nua. Se'n recordava bé, tenia setze anys a penes, la primera vegada que se li havia manifestat el mal, un vespre que jugava amb una noieta, la filla d'una parenta, dos anys més petita que ell: ella havia caigut, ell li havia vist les cames, i s'hi havia abraonat. L'any següent, es recordava d'haver esmolat un ganivet per clavar-lo al coll d'una altra, una rosseta que veia passar cada matí davant la seva porta. Tenia un coll gruixut i rosat, en el qual ja escollia el lloc, un senyal bru sota l'orella. Més endavant, n'hi havia hagut d'altres, unes altres encara, una desfilada de malson, totes les que havia fregat amb el seu desig brusc d'homicidi, les dones amb qui s'havia topat pel carrer, les dones que trobava per atzar, una sobretot, acabada de casar, asseguda al seu costat al teatre, que reia molt fort, i que havia hagut de defugir, enmig d'un acte, per no esventrar-la. Atès que no les coneixia, ¿quin furor podia tenir contra elles? Cada vegada era com una sobtada crisi de ràbia cega, una set sempre renaixent de venjar unes ofenses molt antigues, de les quals hauria perdut l'exacta memòria. ¿Això venia doncs de tan lluny, del mal que les dones havien fet a la seva raça, de la rancúnia amassada de mascle en mascle, des del primer engany al fons de les cavernes? I sentia també, en el seu atac, una necessitat de batallar per conquerir la femella i domar-la, la necessitat pervertida de carregar-se-la morta a l'esquena, com una presa que s'arrabassa als altres, per sempre. El cap li esclatava amb l'esforç, no arribava a respondre's, massa ignorant, pensava, el cervell massa sord, en aquesta angoixa d'un home empès a uns actes en què la seva voluntat no existia per res, i la causa dels quals havia desaparegut en ell.
Un altre tren va passar de nou amb l'esclat dels seus llums, es va enfonsar dins el túnel com un llamp que retrona i s'apaga; i Jacques, com si aquesta multitud anònima, indiferent i apressada, hagués pogut sentir-lo, s'havia redreçat, reprimint els sanglots, tot adoptant una actitud d'innocent. Quantes vegades, després d'un dels seus atacs, havia tingut uns sobresalts de culpable, al mínim soroll! Només vivia tranquil, feliç, deseixit del món, a la seva màquina. Quan se l'enduia dins la trepidació de les rodes, a gran velocitat, quan agafava el volant del canvi de marxa, absorbit per la vigilància de la via, guaitant els senyals, no hi pensava més, respirava àmpliament l'aire pur que bufava sempre com en tempesta. I era per això que s'estimava tant la seva màquina, igual que una amant apaivagadora, de la qual només esperava la felicitat. En sortir de l'escola d'arts i oficis, malgrat la seva viva intel·ligència, havia escollit l'ofici de maquinista per la solitud i l'atordiment en què vivia, sense ambició d'altra banda, havia arribat en quatre anys a la plaça de maquinista de primera classe, i ja guanyava dos mil vuit-cents francs, la qual cosa, amb les primes de calefacció i de greixatge, n'hi reportava més de quatre mil, però sense somiar més enllà. Veia els seus companys de tercera classe i de segona, els que formava la Companyia, els obrers ajustadors que agafava per fer-ne alumnes, els veia gairebé tots casar-se amb obreres, unes dones apagades que només es veien a vegades a l'hora de sortir, quan portaven els cistells de provisions; mentre que els companys ambiciosos, sobretot els que sortien d'una escola, s'esperaven a ser caps de dipòsit per casar-se, amb l'esperança de trobar una burgesa, una senyora amb capell. Ell defugia les dones, què li importava? No es casaria mai, no tenia altre futur que rodar tot sol, rodar una vegada i una altra, sense repòs. Per això tots els seus caps el tenien per un maquinista fora de sèrie, que no bevia, que no corria, que solament era objecte de burla dels seus companys amics de la gresca pel seu excés de bona conducta, i que inquietava sordament els altres quan queia en les seves depressions, mut, els ulls esblaimats, la cara terrosa. A la seva habitació del carrer Cardinet, des d'on es veia el dipòsit de les Batignolles, al qual pertanyia la seva màquina, quantes hores no es recordava haver passat, totes les hores lliures, reclòs com un monjo en una cel·la, apaivagant la revolta dels seus desitjos a força de son, dormint bocaterrosa!
Fent un esforç, Jacques va provar d'alçar-se. Què hi feia, allà, a l'herba, en aquella nit tèbia i bromosa d'hivern? El camp estava negat d'ombra, només hi havia llum al cel, la fina boira, la immensa cúpula de vidre despolit, que la lluna, amagada darrere, il·luminava amb un pàl·lid reflex groc; i l'horitzó negre dormia amb una immobilitat de mort. Vinga! Devien ser prop de les nou, era millor tornar i anar-se'n a dormir. Però, en la seva torpor, es va veure de tornada a can Misard, pujant l'escala de les golfes, ajaçant-se sobre la palla, davant l'habitació de Flore, un simple envà de posts. Ella seria allà, la sentiria respirar; fins i tot sabia que no tancava mai la porta, que podria anar-la a trobar. I la seva gran esgarrifança el va reprendre, la imatge evocada d'aquella noia desvestida, els membres abandonats i càlids de son, el va sacsejar una altra vegada amb un sanglot la violència del qual el va rebatre sobre el sòl.