La bèstia humana. Emile Zola
Читать онлайн книгу.
—Ets tu? —es va exclamar sorprès, en reconèixer Flore—. Què hi fas, aquí?
Ella també havia tingut un sotrac de sorpresa. Després, tranquil·lament:
—Ja ho veus, agafo unes cordes… Van deixar aquí un munt de cordes que es podreixen, que no fan servei a ningú. I sempre que en tinc necessitat, vinc a agafar-ne.
En efecte, amb un parell de tisores grosses a la mà, asseguda a terra, desembullava els bocins de corda, tallava els nusos, quan es resistien.
—El propietari, ja no hi ve mai? —va preguntar el jove.
Ella es va posar a riure.
—Oh! Des de l'afer de Louisette, no hi ha perill que el president tregui el nas per la Croix-de-Maufras. Bé que puc agafar-li les cordes.
Va callar un instant, l'aire torbat pel record de l'aventura tràgica que evocava.
—I tu, et creus el que Louisette va explicar, et creus que ell la va voler posseir, i que va ser mentre lluitaven que va quedar malferida?
Parant de riure, bruscament violenta, va cridar:
—Louisette no m'ha mentit mai, ni Cabuche tampoc… És el meu amic, en Cabuche.
—El teu xicot, potser?
—Ell! I ara, hauria de ser una donota! No, no! És el meu amic, no en tinc de xicot, jo! Ni en vull tenir.
Ella havia alçat el seu cap poderós, en el qual l'atofada cabellera rossa s'arrissava ben baixa sobre el front; i, de tot el seu ésser sòlid i àgil, pujava una salvatge energia de voluntat. Era tota una llegenda, a la comarca. En contaven històries, salvaments: una carreta retirada d'una empenta, en passar un tren; un vagó, que baixava tot sol el pendís de Barentin, aturat com una bèstia furiosa, galopant a l'encontre d'un exprés. I aquestes proves de força sorprenien, la feien desitjar pels homes, sobretot perquè d'antuvi l'havien cregut fàcil, sempre trescant pels camps quan estava lliure, buscant els racons perduts, ajaçant-se al fons dels caus, els ulls a l'aire, muda, immòbil. Però els primers que s'hi havien arriscat no havien tingut ganes de tornar a començar l'aventura. Com que li agradava banyar-se durant hores, nua en un rierol proper, uns marrecs de la seva edat havien anat a mirar-la; n'havia enxampat un i, sense ni tan sols prendre's la molèstia de posar-se la camisa, l'havia allisat de tal manera, que ja ningú no l'espiava. Finalment, va córrer el rumor de la seva història amb un guardaagulles de l'entroncament de Dieppe, a l'altre extrem del túnel: un tal Ozil, un xicot d'uns trenta anys, molt honest, a qui semblava haver encoratjat un instant i a qui un vespre que ell va provar de posseir-la, imaginant-se que ella se li lliurava, va estar a punt de matar d'un cop d'estaca. Era verge i guerrera, desdenyosa del mascle, la qual cosa va acabar per convèncer la gent que tenia, de ben segur, el cap trastornat.
Sentint-li declarar que no volia tenir xicot, Jacques va continuar fent broma.
—Llavors, no va de debò, el teu matrimoni amb Ozil? Havia sentit dir que, cada dia, corries a trobar-lo pel túnel.
Ella va arronsar les espatlles.
—Sí, ara mateix! El meu matrimoni… em diverteix, el túnel. Dos quilòmetres i mig galopant a les fosques, amb la idea que un tren et pot matar, si no estàs a l'aguait. Se'ls ha de sentir, els trens, brunzir allà dins! Però m'ha disgustat, Ozil. No és el que vull, encara.
—En vols un altre, doncs?
—No ho sé… Ah, és clar que no!
Havia tornat a riure, mentre que una punta de vergonya feia que es concentrés en un nus de les cordes que no podia desfer. En acabat, sense aixecar el cap, com molt absorbida per la feina:
—I tu, no en tens, de xicota?
Ara, Jacques va esdevenir seriós. Va apartar la mirada, vacil·lant, mirant al lluny, dins la nit. Va respondre amb un to sec:
—No.
—És veritat —va continuar ella—, m'han contat que les dones t'esgarrifaven. I a més, no és pas d'ahir que et conec, no ens dirigiries mai cap paraula amable… Per què, digues?
Ell va callar, i ella es va decidir a amollar el nus i a mirar-lo.
—Que només t'estimes la teva màquina? Se'n riuen, saps. Pretenen que sempre estàs fregant-la, fent-la relluir, com si només tinguessis carícies per a ella… T'ho dic, això, perquè sóc amiga teva.
Ell també la mirava, ara, a la pàl·lida claror del cel boirós. Es recordava que ella, quan era petita, ja era violenta i rebeca, però que li saltava al coll així que arribava, amb una passió de salvatgina. Més tard, després d'haver-la perdut sovint de vista, l'havia retrobat cada vegada més gran, que l'acollia amb el mateix salt a les espatlles, i l'incomodava cada vegada més amb la flama dels seus ulls clars. A hores d'ara, era una dona exuberant, desitjable, i ella l'estimava sens dubte, de ben lluny, des del fons mateix de la seva joventut. El seu cor es va posar a bategar, va tenir la sensació sobtada que era ell a qui ella esperava. Un gran neguit li va pujar al cap amb la sang de les seves venes, el seu primer moviment va ser de fugir, dins l'angoixa qui l'envaïa. Sempre el desig l'havia tornat boig, hi veia vermell.
—Què hi fas aquí, dret? —va fer ella—. Seu!
De nou, va dubtar. Llavors, les cames sobtadament cansades, vençut per la necessitat de temptar l'amor una altra vegada, es va deixar caure al seu costat, sobre el munt de cordes. Ja no deia res, la gola eixuta. Era ella, ara, l'altiva, la silenciosa, que xerrava sense parar, molt alegre, com embriagada.
—Ves, l'error de la mama va ser casar-se amb Misard. Li farà una mala jugada… A mi, se me'n fot, perquè ja tinc prou feina, no creus? A més, la mama m'envia a dormir, així que vull intervenir… Que s'espavili, doncs! Jo visc fora. Penso en coses, per a més endavant… Saps, t'he vist passar, aquest matí, a la teva màquina, guaita, des d'aquelles bardisses d'allà, on estava asseguda. Però tu no mires mai… i jo te les diria, a tu, les coses en què penso, però no ara, més endavant, quan serem bons amics de veritat.
Ella havia deixat caure les tisores, i ell, sense dir res, li havia agafat les mans. Embadalida, les hi abandonava. Malgrat tot, quan ell les va portar als seus llavis ardents, va tenir un sobresalt esverat de verge. La guerrera es despertava, encabritada, bel·licosa, davant la primera aproximació del mascle.
—No, no! Deixa'm, no vull… Estigue't quiet, xerrarem… només pensen en això, els homes. Si et repetia el que Louisette em va contar, el dia que es va morir, a casa de Cabuche… D'altra banda, jo ja sabia coses del president, perquè havia vist unes brutors, aquí, quan venia amb noies… N'hi ha una que ningú no sospita, una que ell mateix va casar…
Ell no l'escoltava, no la sentia. L'havia agafada amb una abraçada brutal, i li esclafava la boca sobre la seva. Ella va fer un lleu crit, una queixa més aviat, tan profunda, tan dolça, en què esclatava la confessió de la seva tendresa llargament amagada. Però ella lluitava encara, el refusava tanmateix, per instint de combat. El desitjava i s'hi barallava, amb la necessitat de ser conquerida. Sense dir res, pit contra pit, tots dos perdien l'alè per aconseguir fer caure l'altre. Un instant, semblava que ella havia de ser la més forta, que l'hauria abatut potser sota seu, mentre ell s'excitava, si ell no l'hagués engrapada pel coll. Amb el cosset arrencat, li van brollar les dues sines, dures i inflades per la batalla, d'una blancor de llet dins l'ombra clara. I ella finalment va caure d'esquena, es donava, vençuda.
Llavors, ell, panteixant, es va aturar, la va mirar, en lloc de posseir-la. Semblava pres d'un furor, d'una ferocitat que li feia buscar amb els ulls, entorn seu, una arma, una pedra, alguna cosa per matar-la. La seva mirada va trobar les tisores, lluents enmig dels bocins de corda; i les va recollir d'un bot, i les hauria enfonsades en aquella gola nua, entre les dues sines blanques amb les flors roses. Però una fredorada el va asserenar, les va rebutjar, va fugir, foll; mentre que ella, amb les parpelles tancades, creia que la refusava perquè se li havia resistit.
Jacques fugia dins la nit melancòlica. Va pujar al galop la sendera d'un coster, va caure al fons d'un sot estret. Uns