La bèstia humana. Emile Zola
Читать онлайн книгу.
el cap amb els braços, per anihilar-se: sentia que el mascle, al marge de la seva voluntat, empenyeria la porta, escanyaria la noia, sota la fuetada de l'instint del rapte i per la necessitat de venjar l'antiga injúria. No, no, valia més passar la nit recorrent el camp, que tornar allà! Es va posar dret d'un bot, i va tornar a fugir.
Llavors, de nou, durant mitja hora, va galopar a través del camp negre, com si la canilla desfermada dels espants l'hagués perseguit amb els seus lladrucs. Va pujar uns rostos, va baixar fins a unes gorges estretes. Tot seguit, dues rieres es van presentar: les va travessar, es va mullar fins als malucs. Unes mates que li barraven el camí, el van exasperar. El seu únic pensament era anar tot dret, més lluny, sempre més lluny, per fugir d'ell, per fugir de l'altre, la bèstia rabiosa que sentia en ell. Però se l'enduia, de tan fort que galopava. Des de feia set mesos, creia haver-la foragitada, haver recuperat la seva existència normal; i, ara, era tornar a començar, li caldria batre's una altra vegada, perquè no saltés sobre la primera dona que trobés per atzar. El gran silenci, tanmateix, l'enorme solitud el van apaivagar un xic, li van fer somiar una vida muda i deserta com aquella contrada desolada on podia caminar sempre, sense trobar mai una ànima. Devia girar sense adonar-se'n, ja que va anar, de l'altre costat, a ensopegar contra la via, després d'haver descrit un gran semicercle, entre els pendents eriçats de bardisses, al damunt del túnel. Va recular, amb la inquieta irritació de tornar a caure sobre els vius. En acabat, havent volgut tallar darrere un monticle, es va perdre, es va tornar a trobar davant la bardissa del ferrocarril, just a la sortida del soterrani, davant del prat on havia sanglotat feia una estona. I, vençut, es va quedar immòbil, quan el tro d'un tren que sortia de les profunditats de la terra, lleu encara, creixent de segon en segon, el va aturar. Era l'exprés de Le Havre, que havia partit de París a les sis i trenta, i que passava per allà a les nou i vint-i-cinc: un tren que, cada dos dies, conduïa ell.
Jacques va veure primer la boca negra del túnel il·luminar-se, com la boca d'un forn on cremen uns troncs. Després, amb l'estrèpit que l'acompanyava, en va sorgir la màquina, amb l'enlluernament del seu gran ull rodó, la llanterna davantera, l'incendi de la qual va foradar el camp, encenent al lluny els rails amb una doble línia de flama. Però era una aparició com un llampec: tot seguit els vagons es van succeir, les finestretes quadrades de les portelles, violentament il·luminades, van fer desfilar els compartiments plens de viatgers, en un vertigen tal de velocitat, que l'ull dubtava de seguida de les imatges entrevistes. I Jacques, molt nítidament, en aquell quart precís de segon, va distingir, per les finestretes flamejants d'un cupè, un home que en tenia un altre bolcat sobre el seient i que li clavava un ganivet a la gola, mentre una massa negra, potser una tercera persona, potser uns equipatges caiguts, feia força amb tot el seu pes sobre les cames convulses de l'assassinat. El tren ja fugia, es perdia cap a la Croix-de-Maufras, mostrant-ne només, dins la tenebra, els tres semàfors del darrere, el triangle vermell.
Clavat al lloc, el jove va seguir amb la mirada el tren, el retrò del qual s'apagava en la gran quietud morta del camp. Ho havia vist bé? Ara dubtava, ja no gosava afirmar la realitat d'aquella imatge, vista i no vista en una exhalació. Ni un sol tret dels dos actors del drama no li havia quedat fixat. La massa bruna devia ser una flassada de viatge, caiguda de través sobre el cos de la víctima. Malgrat tot, de primer havia cregut distingir, sota un descabdellament de cabells atofats, un fi perfil pàl·lid. Però tot es confonia, s'evaporava, com en un somni. Un instant, el perfil, evocat, va reaparèixer; en acabat, es va esborrar definitivament. Sens dubte no era més que una imaginació. I tot plegat el glaçava, li semblava tan extraordinari, que va acabar per admetre una al·lucinació, nascuda de l'horrorosa crisi que acabava de travessar.
Durant prop d'una hora encara, Jacques va caminar, el cap afeixugat de somiejos confusos. Estava rebentat, es produïa una distensió, un fred interior se li havia endut la febre. Sense haver-ho decidit, va acabar per tornar cap a la Croix-de-Maufras. Quan va tornar a ser davant la casa del guardabarrera, es va dir que no hi entraria, que dormiria al petit cobert, adossat a un dels murs. Però una ratlla de llum passava per sota la porta, i la va empènyer maquinalment. Un espectacle inesperat el va aturar al llindar.
Misard, en un racó, havia mogut de lloc el pot de la mantega; i, de quatre grapes per terra, amb una llanterna encesa prop seu, sondejava el mur amb lleugers cops de puny, buscava. El soroll de la porta va fer que es redrecés. D'altra banda, no es va amoïnar gens ni mica, va dir simplement, amb un aire natural:
—Els llumins, que m'han caigut.
I, quan va haver tornat a posar a lloc el pot de la mantega, va afegir:
—He vingut a agafar la llanterna, perquè ara, en entrar, he vist un individu estès a la via… Em penso que és mort.
Jacques, colpit de primer pel pensament que sorprenia Misard buscant el tresor de la tieta Phasie, la qual cosa canviava en brusca certesa el seu dubte relatiu a les acusacions d'aquesta última, va ser tot seguit tan violentament remogut per la notícia de la descoberta d'un cadàver, que va oblidar l'altre drama, el que es representava allà, en aquella caseta perduda. L'escena del cupè, la visió tan breu d'un home degollant un home, acabava de renéixer, a la claror del mateix llampec.
—Un home a la via, on? —va preguntar, tot empal·lidint.
Misard anava a explicar-li que transportava dues anguiles, pescades als seus filats, i que abans que res havia corregut fins a casa seva per amagar-les. Però quina necessitat tenia, de confiar-se a aquell xicot? Es va limitar a fer un gest vague, responent:
—Allà baix, com qui diu a uns cinc-cents metres… Cal veure-hi clar, per saber-ho.
En aquell moment, Jacques va sentir, al damunt del cap, un soroll amortit. Estava tan ansiós que es va sobresaltar.
—No és res —va fer el pare —, és Flore que belluga.
I el jove, en efecte, va reconèixer la remor d'uns peus nus sobre el trespol. Devia esperar-lo, i estava escoltant per la porta entreoberta.
—L'acompanyo —va fer ell—. N'està segur, que és mort?
—Verge santa! M'ho ha semblat. Amb la llanterna, ho veurem més bé.
—En fi, què trobeu que deu ser? Un accident, oi?
—Pot ser. Algun valent que es deu haver fet atropellar, o potser un viatger que deu haver saltat d'un vagó.
Jacques es va estremir.
—Ràpid! Ràpid!
Mai no l'havia agitat una tal febre de veure, de saber. Mentre el seu company, sense cap emoció, seguia la via, balançant la llanterna, la rodona de claror de la qual seguia a poc a poc els rails, ell corria al davant, irritat amb aquesta lentitud. Era com un desig físic, el foc interior que precipita la marxa dels amants a les hores de les cites. Tenia por del que l'esperava allà baix, i hi volava, amb tots els muscles dels seus membres. Quan va arribar, i va estar a punt de xocar amb un munt negre, estirat prop de la via descendent, es va quedar palplantat, una sotragada el va recórrer des dels talons fins al clatell. I l'angoixa de no distingir res netament, es va tornar en renecs contra l'altre, que s'endarreria a més de trenta passes.
—Però, llamp de Déu, corri! Si encara fos viu, podríem socorre'l.
Misard es va balancejar, va avançar amb la seva flegma. En acabat, quan va haver passejat la llanterna damunt del cos:
—Sí, se l'han ben carregat!
L'individu, empès sens dubte des d'un vagó, havia caigut bocaterrosa, la cara contra el sòl, a cinquanta centímetres com a molt dels rails. Del cap, només se'n veia una corona atofada de cabells blancs. Les cames estaven eixancarrades. Dels braços, el dret jeia com arrencat, mentre que l'esquerre estava replegat sota el pit. Anava molt ben vestit, un abric ample de drap blau, unes botines elegants, una roba interior fina. El cos no tenia cap traça d'esclafament, però se li havia escolat molta sang de la gola i tacava el coll de la camisa.
—Un burgès amb qui han passat comptes —va fer tranquil·lament Misard, després d'alguns segons d'examen silenciós.
Després, girant-se cap a Jacques, immòbil, astorat:
—No