L'amor quiet. Mercè Foradada
Читать онлайн книгу.
bona que ets i quina sort tinc que m’estimis com tu ho fas! Em sembla tanta i tan immerescuda la meva felicitat, que a cada moment temo perdre-la. Com et sacrifiques tu, que tens tantes distraccions, escrivint vuit pàgines al teu Nano perquè saps com de content està així! (Barcelona, 9/8/1913).
No em queixaré mai, com tu dius, que siguis egoista perquè vols que les meves cartes siguin ben llargues, ja que em posaria a mi mateix en el mateix cas perquè jo també voldria que les teves fossin cada dia no de quatre sinó de vuit planes, però confio que tu que ets tan bona sabràs perdonar-me que no compleixi amb tu com mereixes (Barcelona, 4/9/1913).
Procuraré únicament sent més extens recompensar-te pel meu laconisme d’ahir, perquè no et posis trista si és que encara persisteixes que l’amor es revela amb el metratge de les cartes. Que dolent que soc! Començo ja fent-te enfadar, però només ho faig perquè dissabte, quan ens veiem, em facis un sermó d’aquells que em fan riure tant (Barcelona, 8/9/1913).
—Els retrats.
Alejandro meu, estic molt trista; em sembla que ja fa moltíssim temps que ens hem separat i només és des d’ahir al matí. No ho sé, no puc fer-hi res, tot em deixa indiferent i ho faig tot per força; l’únic amb què gaudeixo és estant sola a la meva habitació (ho dic malament, sola amb el teu retrat davant meu) escrivint-te, per dir-te una vegada més que t’estimo molt, molt, i que desitjo que el temps passi molt de pressa (Lamalou, 11/7/1913).
Estic molt trist sense tu i ara que no puc veure’t és quan més comprenc com t’estimo i la falta que em fas per contar-te totes les meves tristeses i alegries que tu sents tant com jo mateix. Tinc el teu retrat penjat a la meva habitació, al costat del llit i a l’altura del meu capçal, així és que en ficar-me al llit i en llevar-me et conto la mar de coses (Barcelona, 11/7/1913).
Voldria que veiessis les ximpleries que faig i que et dic quan veig el teu retrat, perquè sabessis segur com t’estimo (Barcelona, 12/7/1913).
Ara he estat uns quants minuts encantada mirant-te, em semblava que m’anaves a parlar i dir-me alguns dels teus compliments; però desgraciadament he d’esperar encara alguns dies per sentir-los, no és veritat, Nano meu? (Lamalou, 14/7/1913).
Mentre no tenia posat el marc al teu retrat no m’atrevia a besar-lo per por d’embrutar-lo, però ara me n’aprofito de valent i no entro ni una vegada a la meva habitació que no t’agafi i et faci la mar de ximpleries, a las quals et quedes tan impassible com si estiguessis parlant amb algú de la família Simón (Barcelona, 15/7/1913).
Quan et deixo [d’escriure], em sembla impossible no poder veure’t i parlar-te. L’únic consol que em queda és que, quan vaig a l’habitació, t’atabalo amb petons sobre el vidre massa fred i insensible del teu retrat (Barcelona, 16/7/1913).
Però ara, tenint un Nano que m’estima tant i que mentre estic escrivint em mira amb uns ulls tan tristos que em recorden els del Liceu, no me’n cansaria mai i crec que em passaria tot un dia escrivint-li per dir-li el que ja li he dit tantes vegades (endevines el que és?), i que no t’ho vull tornar a dir. Quan et miro molt en el retrat gran i et veig tan seriós, em fa l’efecte que estàs trist, llavors agafo el petit i et trobo que estàs rient amb una cara de satisfacció que em causa molta alegria (Lamalou, 22/7/1913).
La meva revetlla consisteix a fer el que més m’agrada, o sigui passar una bona estona amb la meva doneta estimada. Per això, m’hi he posat amb tota comoditat i per estar més en família he deixat el despatx i he vingut al menjador, i amb el retrat de la meva Mía al davant he agafat la Waterman disposat a dir-li moltes coses (Barcelona, 24/7/1913).
Jo crec que a estones em torno boig perquè faig coses que no fan per la meva edat i menys pel meu caràcter; avui mateix, en arribar a casa he agafat el teu retrat i m’he posat a besar-lo i a ballar-hi dient la mar de bestieses. No puc treure’m de la imaginació ni un moment la Reina de la meva ànima amb aquell vestidet i aquell tricot tan vistós i que li queia tan bé que semblava un d’aquells ocellets del Senegal. Veritablement amb l’emoció de la meva partida no sabia el que em deia, però no saps, estimada Mariucha, com de bé et queia aquella munió de colors (Barcelona, 4/8/1913).
Aquest matí he passat una gran estona llegint les teves cartes i després amb el teu retrat al davant em feia l’efecte que m’anaves a parlar, i després t’he fet molts «tonicos», però tu tan seriós com si la teva Mía no et digués res; vinga, prefereixo fer-te els compliments a la teva mateixa persona, cada dia trobo que el teu retrat és més fred i desitjo més fer-los al meu Nano, no penses igual, tu? (Puigcerdà, 31/8/1913).
Algunes notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)
1. A partir d’aquí, i si vull seguir amb les notes temàtiques i alhora respectar una mica el fil cronològic de la correspondència, no puc comentar exhaustivament sobre per sobre. A. i M., obligats a una separació de més de dos mesos, des del 10 de juliol fins al 18 de setembre, i amb un carteig diari —només s’interromp amb ocasió de les escadusseres visites que pot fer-li ell a Lamalou (una) i després a Puigcerdà (tres)— com a únic nexe de relació i de consol, s’intercanvien cent vint-i-quatre cartes plenes d’informacions, però sobretot de l’expressió d’uns sentiments en ebullició.
2. Potser no hauria d’incloure tants fragments de les cartes en el redactat, però n’hi ha tants que resulten aclaridors i emocionants per seguir l’aventura dels dos amants i la innocència i la il·lusió amb què viuen la descoberta i l’evolució dels seus sentiments.
3. Com sol passar quan s’intercalen escrits de dos personatges i estils, he acabat desenvolupant una certa preferència per les cartes d’A. Deixant de banda alguns comentaris i expressions de signe masclista, si els jutjo amb els meus ulls de dona del segle xxi —d’altra banda, perfectament atribuïbles als rols prescrits per l’època i la classe social dels joves promesos—, les seves cartes són més amenes, substanciades i profundes. M., encotillada en el seu paper de nena de casa bona, aviciada i consentida, resulta més repetitiva, monòtona i previsible, encara que es podria pensar, en descàrrec seu, que la vida d’estiuejant ociosa que fa no li proporciona cap més tema i cap altre al·licient que el d’alguna sortida familiar, l’espera de les cartes i l’expressió constant del seu amor malenconiós, obsessiu i un pèl capriciós. Caldrà veure com evolucionen els respectius estils en les situacions vitals que els esperen en el futur.
4. Un altre aspecte que hauria de seguir considerant és l’evolució de les salutacions i els comiats. A. continua exhibint la seva creativitat en les salutacions: Mariucha estimada de la meva vida, Adorada Mariucha meva, Mía meva, Neneta estimada, Tonteta estimada, Doneta meva adorada, Ma petite, Ma chérie, Noieta adorada…, durant els dos primers mesos de correspondència, encara que al setembre, després de la llarga separació, sembla que institucionalitza la salutació La meva estimada María, que només trenca un cop, Mía meva, en aquest últim tram. Quant als comiats, A. es mostra tan apassionat i inspirat, tan impacient d’accelerar aquesta