L'amor quiet. Mercè Foradada
Читать онлайн книгу.
l’estómac. No la vaig veure, no me’n vas parlar, però tu no eres tu, més ben dit: no hi eres, encara que intentessis mostrar-te amable i fins i tot carinyós. T’havies convertit en l’home més abatut d’Estrasburg. L’últim dia, abans d’agafar l’avió, t’ho vaig deixar anar a la brava: “Com es diu?”».
La Francesa —Ella i els fills sempre l’havien anomenada així, eludint el nom en un intent de negar la seva existència— l’havia atrapat amb la seva joventut, un glamur fet d’elegància i professionalitat compartida i una presència viva i constant que omplia el forat de la seva solitud, cosa que no podien aconseguir les curtes estades i totes les trucades i cartes que el lligaven a la família. Es podia comprendre? Potser sí, però Ella no ho havia fet. No havia pogut, no havia sabut o no havia volgut fer-ho. I havien arribat uns anys difícils. Dificilíssims. De transitar amb el despit, la ràbia i el dolor d’una pèrdua amb què, estúpidament, no havia comptat mai, i també bastant complicats d’organitzar des del punt de vista de l’economia i la intendència. Ell havia vingut un cap de setmana a endur-se les seves coses i havia parlat amb els Fills, demanant-los una comprensió que tampoc li havien volgut o pogut concedir, mentre que Ella marxava amb una amiga per no veure’l. Durant els primers mesos, malgrat tot, s’havia entestat a dur els Fills fins a l’avió amb una certa periodicitat. Per no res: en tornaven emmurriats i es negaven a donar detalls sobre la Francesa, que seguien veient com la lladregota que els havia pres el pare. Només la Nena mirava d’acceptar-ho perquè no estava disposada a perdre del tot el «seu» papà. Amb tot, cada cop es refugiava més en la seva nova vida: la parella, la professió i la família estrenada, no trencada, del promès. De mica en mica, les visites es van anar espaiant i durant els quatre anys posteriors les relacions entre pare i fills es van limitar a algunes trobades formals i presidides per la bona educació, quan Ell venia a veure els avis, ja molt grandets.
Un bon dia, Ella va rebre una carta.
«Confesso que em tremolaven les mans quan l’estava obrint, i que em deia a mi mateixa, sense èxit, que el que havia de fer era cremar-la directament, abans de llegir-la. No ho vaig fer, és clar, i amb la mirada borrosa vaig assabentar-me que tot havia acabat amb la Francesa. Que et quedaves a Estrasburg, sol altre cop, i que encara que sabies que no et podia perdonar, confiaves que les relacions “amb tu i amb els fills” es podrien anar normalitzant i potser arribarien a ser una mica més cordials. Quina barra! Aleshores sí que la vaig estripar, i a miquetes, la carta. I no la vaig cremar perquè em va semblar millor tirar-la al vàter i buidar-li l’aigua de la cisterna al damunt per enviar-la al fons més profund de les clavegueres».
I, per descomptat, no la va respondre. Ni aquesta ni la dotzena de cartes més que van anar arribant els mesos següents, tot i que de seguida es va adonar que estava molt pendent de la correspondència que arribava. Però la Nena es casava i li havia demanat molt de debò que li permetés tenir un pare aquell dia tan especial. Què havia de fer?
Ell hi va anar: emocionat, moix i terriblement envellit. Ella va fer la gran actuació de la seva vida i es va mostrar gèlidament correcta i fingidament distesa, però segurament va beure més del normal i, amb els cafès, es va trobar mig atrapada en el somriure entre irònic i tendre d’Ell, que no havia canviat prou. A partir d’aleshores, algunes cartes d’Estrasburg van tenir resposta i un dissabte de juliol, quan sortia amb el carro de la compra per anar al mercat, se’l va trobar amb la maleta davant del portal. «No podia més… d’Estrasburg, del laboratori, dels francesos… He plegat. Sé que als cinquanta-quatre anys no cal buscar feina, però he pensat d’agafar una farmàcia. Tinc uns dinerets i em vendré algunes terres dels pares. Ells, pobres, ja… Aquí és el meu lloc: aquests nou anys han estat un parèntesi sense gaire sentit». Ella encara es va fer la dura, només faltaria! Uns quants mesos, gairebé un any, en què les escapades d’amagat dels Fills —ara al piset de lloguer on Ell s’estava, ara a la casa familiar quan els Bessons marxaven de cap de setmana— van anar in crescendo. Fins que, un any després del retorn del fill pròdig, van convocar els Fills a un sopar sorpresa —tots tres se’ls van burlar a la cara, de la «sorpresa» que feia mesos que coneixien— i els van comunicar que es casaven per segona vegada. «Cal?», va ser la resposta unànime i mig ofesa dels Bessons. «Deixeu-los, si els fa il·lusió… Ara als vells els ha donat per recasar-se. Està de moda», va ser el comentari de la Nena, divertida i magnànima, des del seu tot just estrenat estatus de mare de família.
«I ens vam recasar, com deia la Nena, i vam començar a buscar el nostre lloc al món. Com si no hagués passat res? Ni parlar-ne! Tu i jo no érem els mateixos, era evident. Hi havia cicatrius —guarides, seques?—, i de tant en tant encara coïen. La gran confiança s’havia desfet. Calia un esforç conscient i un acte de fe renovat dia a dia: la innegable estimació, tota la vida compartida i els valors personals que ens havien fet enamorar feia gairebé trenta anys, i que ens seguien definint, havien de ser prou forts per recuperar la il·lusió. Ja no parlàvem de fidelitat: ens respectàvem i exigíem lleialtat, això sí. I va funcionar, no trobes, carinyo? Hem estat feliços. Molt feliços, diria jo, fins i tot aquests últims anys de la malaltia».
Ell sembla abandonar la contemplació del jardí, cobert d’ombres. Amb un gest de dolor, s’aixeca del sofà i puja l’escala, arrossegant els peus, com si la conversa telefònica i els posteriors pensaments l’haguessin fatigat en excés. Ella pensa que potser l’ha acompanyada en aquell viatge pels records, en aquella revisió del Daltabaix que la conversa amb el Menut li ha pogut desencadenar. No ho sabria dir. En qualsevol cas, si ho ha fet, segur que el seu recorregut ha estat ben diferent. Hi pujaria de peus.
Abans d’entrar al dormitori per posar-se les sabatilles i potser el pijama —encara no són les vuit, però estarà més còmode, i pel que ha de fer…—, s’atura al replà i aixeca la vista cap a la porta de l’estudi, ara sí, tancada del tot.
Ella li veu l’expressió preocupada i decidida: «Avui no, encara no. Però m’hi hauré de posar abans que vingui el Menut».
Mariucha adorada /
Nano mío querido
Me parece que las horas se me van a hacer interminables. Se ve que no puedo vivir más sin mi Nano querido y sin sus mimos. Me costaría muy poco derramar aquellas lágrimas que a ti te hacen tanta gracia. He tenido que parar de escribirte pues los ojos se me han llenado de lágrimas (Lamalou, 16/7/1913).
tercer, quart i cinquè sobres (parcial)
L’enamorament en plena efervescència. Els sentiments s’afermen
Quan parlava amb tu de la nostra separació, reia perquè no em feia el càrrec de com de trist seria; avui, que ho veig i ho sento, em sembla un càstig immerescut (Barcelona, 11/7/1913).
Només fa un dia que la María marxava amb la família a l’exili en què, amb la irrupció de l’amor, se li ha convertit l’estiueig plaent de cada any; només fa un dia que l’Alejandro, dret a l’andana de l’estació, contemplava com s’allunyava el tren que se li enduia la promesa, i ja comença a tastar les amargors d’una separació que mai li havia semblat tan preocupant.
Ella, en canvi, feia temps que s’ho veia venir i ara es permet el luxe de burlar-se’n, amb manyagueria, del control dels sentiments de què l’Alejandro presumia.
No se m’hauria acudit mai, jo sempre havia pensat que seria una cosa molt trista i tu, bona peça, te’n reies; ja t’està bé (Lamalou, 13/7/1913).
Al llarg d’aquests més de dos mesos interminables, les demandes d’amor es creuaran i es combinaran amb queixes per l’absència de l’estimat o l’estimada, seguint el més pur estil romàntic de l’època, que, amb tot, traspua sinceritat.
Per què no puc tenir-te aquí, amb mi, tant que et mimaria, nena adorada? (Barcelona, 6/8/1913).
M’he posat trista, i perquè em passés la meva tristesa he pujat de seguida a escriure’t