L'amor quiet. Mercè Foradada
Читать онлайн книгу.
i abraçades dels que ara ens són permesos però que són a pagar amb el temps. Alejandro / El Ramón ja s’està passejant pel passadís com dient que ja és hora d’acabar, així és que et deixo fins demà i et faig milers i milers de petons com sabré fer-los a qui estimo més a la meva vida i per qui estic cada cop més boig. Una abraçada i un petó com els que ens farem cada dia quan ens fiquem al llit, t’envia el teu Alejandro / Adeu, estimada Mía, perdona que en les meves cartes no sàpiga expressar com de molt, moltíssim, t’estima el teu Alejandro / Ja tinc el dinar a la taula. El meu menú és: una tassa de caldo, mongetes tendres, bacallà no sé com i rosbif; de postres peres i préssecs. Què et sembla? Vols acompanyar-me encara que el menú no sigui gaire lluït? Crec que ho faries amb molt de gust però te n’has de quedar amb les ganes, com jo em quedo amb les de tenir-te al meu costat i, abans de començar, fer-te mil petons com els que et faré sempre, del teu Nano / Amb tot et perdono, i perquè ho creguis i vegis, a cada cercle dels que et posaré aquí sota, hi posaré també un petó ja que no puc posar-te’l a les galtes com seria el gust del teu Nano, que cada dia t’estima més. Alejandro [hi ha deu cercles] / Adeu, vida de la meva vida, t’abraça amb tota la seva força i et besa amb bogeria el teu Nano, que no voldria separar-se mai de tu. Alejandro / Fins després, doncs, i pensa que mentre tu estiguis llegint aquesta carta, per la carretera va a tota velocitat fins a tu, amb el cor ple d’alegria i d’il·lusions, com si en arribar pogués estrènyer-te en els seus braços per comunicar-te tot l’escalf del carinyo que sent per tu, amb l’entusiasme dels seus petons i carícies, el teu Alejandro / Almenys, Mía adorada, el teu Nano així ho vol i no desitja res més que veure’t ja en les teves funcions de mestressa i senyora, per prodigar-te a cada moment les seves carícies i fer-te la més feliç de totes les dones. Molts petons, mil abraçades i tot el seu amor de nen boig t’envia el teu Alejandro / En deixar aquestes altures, no t’oblidis ni una mica del teu amor i endú-te’l tot per al teu Nano que sense no pot viure. Per última vegada en carta, t’abraça molt fort i t’envia els seus petons més afectuosos el teu Alejandro.
Pel que fa a M., segueix mantenint la fórmula ja fixada de salutació, El meu estimat Alejandro, que combina, en nou ocasions, sobretot cap al final de l’estiu, amb la de Nano meu estimat. Els comiats no són tampoc gaire variats, gairebé són tots de l’estil Adeu, Alejandro meu, ja saps que t’estima molt i t’envia milers de petons la teva María, que es repeteix amb petites variacions. De vegades, als marges, hi afegeix una mena de postdata amb algun pensament o sentiment de caràcter més aviat pràctic o fruit de la impaciència per la carta diària, que ha arribat, o no, abans que ella hagi tancat la seva: Perdona la carta d’avui, et deu haver fet passar una mala estona / Salutacions de tots / Adeu, estimat Alejandro, rep molts petons de la teva Mía / Acabo de rebre la teva molt estimada carta i sento moltíssim que hagis estat un dia sense rebre carta meva / Ja pots estar segur que jo no he deixat mai d’escriure’t / Crec que ja la deus haver rebut perquè deu ser culpa del correu / Et compadeixo, pobre Nano meu, ja sé el que es pateix perquè a mi també em va passar una vegada / Reconec molt bé la bondat del meu Alejandro perquè malgrat que no haguessis rebut la meva carta me n’has escrit una de molt llarga / Desitjo que no estiguis trist, Nano meu, ja saps com t’estima la teva Mía. Cap al final de l’estiu, amb els nervis a flor de pell, M. multiplica les notes al marge, amb mostres d’impaciència i tristesa o d’exuberant alegria, segons com ha estat la «collita» que li du el carter: Nano meu, acabo de rebre la teva carta i a D. G. que ja m’has escrit com abans. No pots pensar el temps tan dolent que he passat des que vaig rebre les teves dues últimes cartes, que a més de curtes eren molt poc afectuoses. Ara que ha passat, et dic que ahir em van fer plorar mentre t’escrivia i avui també. Estava molt trista perquè pensava que no sabia per quin motiu, però que ja no m’estimaves tant com abans, i creu-me que no podia resistir aquesta idea, Nano meu. Bé, ara no en parlem més, amb la teva carta d’avui ja em quedo molt contenta i t’envio milers de petons. Mía.
5. Quan els últims mesos discutia amb la Veïna en què podia acabar aquest treball, si finalment m’autoritzaria a publicar-lo i en quin format podria veure la llum, sempre apareixia l’argument de la tendresa. La que ens despertava —a ella més, és clar, perquè es tractava dels seus avis, però també molta a mi, que vaig arribar a identificar-los amb els meus, que no vaig conèixer— el fet de veure’ls tan privilegiats des del vessant social i econòmic, i alhora tan innocents i vulnerables davant d’uns sentiments nous i de la colla d’incerteses i pors que se’ls desvetllen. Més enllà de l’interès antropològic d’una correspondència que rescata de l’oblit usos i costums d’una època ja bastant allunyada, hi vèiem el valor de la prova que ells, M. i A., havien viscut i s’havien estimat. Hauria estat suficient per dissipar-ne els recels?
6. Una curiositat sobre el fragment de la carta d’A. del 26 de juliol de 1913, on fa la sorprenent cita en francès: bras dessus bras dessous pour l’allée des soupirs. Consultat Google, he descobert que correspon al títol d’una cançó d’un grup francès anomenat Les Compagnons de la chanson, que no es va formar fins a mitjans dels anys quaranta! També hi ha una novel·la d’un escriptor pròxim a la literatura criolla, Raphaël Confiant, que té una novel·la titulada L’allée des soupirs, publicada el 1994! Descartada la possibilitat que A. fos un visionari o que molts anys després li copiessin una frase genuïna, he continuat la recerca i he descobert que l’expressió apareix una vegada a Les mystères de Paris, d’Eugène Sue, que va ser escrita l’any 1845. Podia haver estat una lectura compartida? Quina ràbia no poder accedir a la seva biblioteca!
Enyor
Fa dos dies que no para de ploure, i Ell ni tan sols s’ha adonat que s’està formant un bassal a la banda més baixa del jardí i que caldria desembossar la reixeta de la vora del banc. «Plou? Doncs no cal patir per regar les plantes». I no surt de casa.
Ella l’ha vist esmorzar dret, a la cuina, escoltant les notícies a la ràdio i sense parar gaire atenció al que feia.
«Ni tan sols has eixugat el setrill per si havia degotat una mica d’oli! Vas perdent els tics d’home pulquèrrim, rei meu, tant que me n’havia burlat! I la veritat és que em fa tanta pena veure que els repeteixes com que els deixes de fer».
Mentre desa els embotits i el cartró de llet a la nevera, Ella veu que la té gairebé buida.
«Quina misèria, fill! Plou, és cert, però podries treure el cotxe i baixar al poble, comprar una mica de tot i fer una visita al bar de la plaça per prendre una cervesa. Potser hi trobaries algú o almenys parlaries una estoneta amb la Marcel·la, que sempre està a punt de fer-la petar. Se’m trenca el cor, de veure’t tan pansit».
Queda clar que Ell no la sent, o que no l’escolta, perquè s’encamina a la taula de l’ordinador per repassar les notícies que acaba de sentir a la ràdio, i que tant li fan o el fan empipar sense aconseguir travessar l’enganxosa capa d’apatia que l’aclapara. Després s’entreté una estona llegint un informe d’un grup d’experts de l’ONU sobre la relació dels models alimentaris i l’acceleració del canvi climàtic. «Sí, i tant que la humanitat en bloc ens posarem d’acord a menjar menys carn, lactis i embotits, a consumir pocs aliments animals, per estalviar terra i aigua! És fàcil, som tan solidaris! La merda, ja se la trobaran els que ens venen al darrere», remuga,