Querida María de mi corazón /

      Mi querido Alejandro

      Y cada vez que levanto los ojos del papel, me figuro verte delante de mí mirándome como tú sabes mirarme y como lo harás durante las horas de felicidad que en este sitio pasaremos juntos (Barcelona, 5/5/1913).

      segon sobre

Ara que ja són nòvios, cal afrontar la primera separació

      Te’n recordes, Nano meu, de què fa un mes, avui? No ho dubto. Em sembla veure’t pel passeig de Gràcia i venir cap a nosaltres amb una cara tota satisfeta i dir-me que ja érem nòvios. Quina alegria tan gran vaig tenir. Després, a la nit, al Novedades, tota la nit juntets. Alejandro meu, has d’estimar molt, molt, la teva María perquè ella t’estima cada dia més (Lamalou, 30/7/1913).

      A l’última carta des de Lamalou, des del primer dels exilis d’aquell interminable primer estiu, la María recorda el dia que l’Alejandro li va fer saber que ja no eren promesos clandestins, que l’insubornable pare havia donat el vistiplau definitiu, que ja es podien considerar oficialment nòvios i que havien començat a parlar d’una data per al casament.

      Les coses podien haver anat més o menys així: «El xicot convé, ha superat tots els filtres de seguretat. La Nena hi està més que entusiasmada. Doncs que es casin al més aviat possible, que cal evitar perills innecessaris».

      Amb tot, ells dos, la María i l’Alejandro, ja tenien pensat el casori des del primer vistiplau, encara tímid i condicionat, arrencat a començament del mes de maig.

      Amb quina ànsia espero aquell temps en què aquí, entre aquestes mateixes parets, no em trobaré més sol i sí acompanyat de la meva estimada María (Barcelona, 5/5/1913).

      Les quatre parets són les de la casa familiar, al carrer Ausiàs March de Barcelona, des d’on l’Alejandro escriu la primera carta conservada en què s’empra el tractament de tu.

      A partir d’aquí, i sempre entre ells perquè el prometatge oficial encara estava en mans del gelós editor, van avançant sense titubeigs.

      Perquè no se t’oblidi aquesta data, guarda l’anell que enrotlla aquesta carta on l’he feta marcar, com espero també que en farem marcar dues més que seran igualment acabades en 13 (Barcelona, 21-22/5/1913).

      Arribats en aquest punt, sorgeixen dues consideracions ineludibles. La primera: per quin mitjà l’Alejandro fa arribar aquestes cartes mig clandestines? No sembla probable que les facturi per correu ordinari, amb la doble quartilla de paper d’un gruix considerable enrotllat dins d’un anell. I la segona: aquesta segona data acabada en 13, que l’enamorat vol fer gravar en dos anells més, no apunta inexorablement a la intenció de casar-se abans d’acabar l’any, només vuit mesos després d’iniciar la tímida aproximació?

      Com el mateix Alejandro evidencia en l’esmentada carta, escrita a tocar de mitjanit, un cop trencat el primer glaç la primavera empeny amb tot l’ímpetu.

      Serveixi aquesta carta per recordar-te que avui s’acompleix un mes del dia en què ens van concedir aquell quart d’hora que vam trobar tan curt i que així i tot no hem d’oblidar mai per haver estat el primer pas en el camí de la nostra felicitat. […] De les roses que t’envio [això explica el sistema de fer arribar el correu?] pots comptar-ne les fulles que hi ha, perquè sàpigues el que em deus, ja que cadascuna representa un X. Soc una mica exagerat i t’espantarà haver-ho de pagar, veritat? Jo en canvi no faria res més que pagar-te comptes d’aquests! (Barcelona, 21-22/5/1913).

      Després, en cartes posteriors, descobrirem que cada X és un petó. Tenen pressa, queda clar.

      Per desgràcia, amb l’enamorament en plena efervescència, ja plana damunt dels novells amants el fantasma de la primera separació, llarguíssima, insuportable en aquell moment. La María i l’Alejandro s’hi preparen com poden i intercanvien fotografies, «retrats», per endur-se’ls o quedar-se amb la figura estimada, a falta de la persona real. En una targeta gran que no té data, però que s’endevina que arriba en vigílies de la marxa, l’Alejandro escriu:

      He triat el de bust, no perquè hi estiguis millor, perquè a tots dos estàs divina com ets, sinó perquè em sembla que veient-te de mida més gran em semblarà que et tinc més a prop.

      La partida arriba inexorablement el 10 de juliol, i aquell mateix matí a les set l’Alejandro escriu a la María des de la fàbrica, perquè la carta surti amb l’exprés i ella no es quedi sense ni un sol dia.

      Ja fa molta estona que soc aquí arreglant-ho tot per poder arribar amb puntualitat a l’estació. Que Déu vulgui que puguem estar junts una bona estona. Estic molt trist de pensar en els dies que estaré sense veure’t i ja voldria haver arribat al 15 de setembre per no deixar de veure’t cap dia (Barcelona, 10/7/1913).

      I a la nit, trist i enyorat, hi torna per explicar-li el seu primer dia en una Barcelona buida de sobte.

      Quan t’he deixat, més ben dit, m’has deixat, he anat a la fàbrica fins a les dotze i després a dinar a casa en companyia de l’Eduardo, que té la seva dona a Premià, i del tronera del Pepe. A la tarda he tornat, per variar, a la fàbrica, fins a les vuit, que he vingut a sopar, esperant amb ansietat acabar i posar-me amb el teu retrat al davant a dir-te tot el que se m’ocorri, com estic fent ara. Després de tants dies de veure’t diàriament, em sembla impossible que aquesta nit no pugui veure’t, així que calcula com de més impossible m’ho semblarà demà (Barcelona, 10/7/1913).

      L’Alejandro confessa que quan l’ha vista marxar, he estat a punt de fer el nen, i li fa una broma que es repetirà sovint, ja que sembla que la María té la llàgrima fàcil.

      I tu, què tal? No has premut l’esponja i vessat unes llagrimetes, tan pròdiga com sols ser-ne? (Barcelona, 10/7/1913).

      A penes han passat quatre mesos des del primer contacte, aquell tímid suggeriment de poder veure-la al jardí quan ell passés per davant de la casa, aquella mena de salconduit per iniciar l’aventura, però sembla que ja no saben, o no volen, viure l’un sense l’altre.

      La primera carta de la María des del seu exili francès és un plany inconsolable i una demostració d’una intensa