L'amor quiet. Mercè Foradada
Читать онлайн книгу.
de la vida, potser exageradament, perquè de vegades he de recriminar-me a mi mateix, ja que em poso com un nen de content. És tanta la meva satisfacció que em sembla que tot i tothom en participa. Em passaria el temps parlant de vostè, però, com que això per ara no pot ser, fujo de totes les companyies (Barcelona, 21/4/1913).
En resposta —novament tria el format de la targeta gran, que té el mateix viu blau cel i l’oval amb il·lustració modernista d’una altra dama, aquest cop embolcallada en pells i plomes—, la María li comunica la bona nova: el seu pare li acaba d’anunciar que ja pot escriure a la Cora per dir-li que avisi el seu germà, i que li faci saber que l’espera al despatx per donar-li una resposta, que s’imagina que serà bona.
Li escric aquestes línies boja d’alegria i espero que a vostè, quan les llegeixi, també li passi igual. A mi també em passa com a vostè, tinc una alegria i una satisfacció que no havia experimentat mai, i és d’esperar que això anirà en augment (Barcelona, 22/4/1913).
Aquesta alegria desbordant fins i tot l’ha dut a escriure-li ella mateixa, tot i que li prega que faci veure que ha estat citat a través de la Cora. Tot seguit, l’insta que passi aquella mateixa tarda pel despatx.
L’última carta d’aquest primer període, s’entén que amb un permís força restrictiu, l’envia l’Alejandro a la María el 28 d’abril, només vint-i-un dies després de la primera i tímida aproximació. És la carta de la impaciència, de la frisança per allò que ja es pensa que s’està tocant amb els dits però que no s’arriba a abastar.
Excedint-me una mica del permís concedit pel seu papà, li envio aquestes línies amb el convenciment que si ell se n’assabenta perdonarà la meva falta (Barcelona, 28/4/1913).
Són quarts de dotze de la nit i es troba abatut perquè l’ha buscat arreu i no l’ha pogut trobar. A més, el dia anterior gairebé no han tingut ocasió de parlar, amb tantes coses que tenia per dir-li.
En canvi, em va agradar molt conversar amb la seva mamà, del tracte i l’afabilitat de la qual vaig quedar encantat; i d’això que li dic en pot prendre una part vostè, ja que estic convençut que és el seu mateix retrat (Barcelona, 28/4/1913).
L’Alejandro, sorprès per la pròpia impaciència, ja que sempre s’ha enorgullit de la seva impassibilitat i sang freda, reconeix que viu en un estrany neguit.
Estimada María, tinc tantes ganes que tot estigui arreglat de forma que ens puguem veure cada dia, que em sembla que si depengués de mi faria els dies de quatre hores i els mesos de vuit dies (Barcelona, 28/4/1913).
Aquesta és l’última carta de la llarga correspondència entre l’Alejandro i la María en què encara s’empra el tractament de vostè. A la següent, comencen a dir-se de tu i ja s’anomenen promesos.
La María
Era la cinquena filla d’un prestigiós editor barceloní, don Francisco Simón Font —cofundador de l’Editorial Montaner y Simón, ubicada al carrer Aragó de Barcelona, impulsor i president del Centre de la Propietat Intel·lectual i de l’Institut Català de les Arts del Llibre, a més de president de la Junta de Govern de la Casa de la Maternitat i membre de la Cambra de Comerç de Barcelona—, i de la senyora Ana Bach Bobés, una dona menuda i molt prima que segons els seus nets tocava el piano, cantava melodies de Schubert… i no parava de xerrar.
La María —en realitat havia estat batejada com a María de las Mercedes, però sempre l’havien anomenat, o s’havia fet anomenar, María— havia nascut el 1887, a Barcelona. Per tant, en iniciar la relació amb l’Alejandro tenia vint-i-sis anys.
El seu germà gran, el Francisco, havia mort un any després que ella nasqués, però en tenia tres de més grans que ella: l’Ana, la Magdalena i el Santiago, i una de més petita, la seva millor amiga i confident, la Carmen.
El pare, don Francisco Simón, es proclamava un republicà convençut, però tenia al menjador de casa una foto amb la reina Cristina, d’una visita a la Casa de la Maternitat, que mostrava orgullós a familiars i visitants. Quan va morir, l’any 1923, li van fer un enterrament a la Federica, amb un carruatge de cavalls guarnits amb plomalls negres que transportava el taüt, al qual seguia una corrua de nens tot al llarg del passeig de Gràcia.
La María tocava l’arpa, era molt religiosa i familiar i es beneficiava de la tranquil·la vida social i cultural de Barcelona. Era un paradigma d’una noia de família de l’alta burgesia barcelonina.
La família de la María —una autèntica troupe, integrada per tres generacions, que creixia a mesura que els fills es casaven i venien els nets, i per un ampli ventall de personal de servei: xofers, mainaderes, cuineres, cambreres, bugaderes…— gaudia d’un llarg estiueig de gairebé tres mesos, que repartia entre Lamalou i Puigcerdà i, posteriorment, entre Puigcerdà i Tona. Aquests estius van propiciar la llarga correspondència entre la María i l’Alejandro, el primer any com a promesos i la resta ja com a casats i pares de família.
La María i l’Alejandro es van casar el gener del 1914, a la parròquia de la Concepció de Barcelona, després de vuit mesos de festeig.
Van tenir tres fills: el Francisco, que va néixer el mateix 1914; la Mercedes, la mare de la Veïna, el 1917, i el José Oriol, que va arribar el 1920.
Amb els fills va aparèixer un personatge cabdal a la vida de la petita família: Dolores Sala Alcocer, la Nana, una mainadera mexicana que havia fugit del seu país en plena revolució civil. Un personatge estimat, i amb gran predicament entre el matrimoni i els fills, que va viure amb la família fins a la seva mort.
La María i l’Alejandro van fixar el primer domicili a casa d’ell, al carrer Ausiàs March, 12, però al cap de pocs mesos es van traslladar al passeig de Gràcia, 3, al mateix edifici on ja residia gran part de la família d’ella: els pares i algunes germanes.
Gràcies a l’abundant correspondència que intercanviaven i que s’interromp l’any 1925 —potser perquè deixen de passar els estius separats?, potser perquè ja no guarden les cartes?—, sabem que repartien els mesos d’estiu entre Puigcerdà i Tona, que van fer diversos intents de trobar una casa de lloguer més a prop de Barcelona i que, a partir d’un cert moment, passaven el mes de juliol a Premià, on estiuejava una part de la família de l’Alejandro.
La Guerra Civil va trasbalsar la vida de la família en tots els sentits, i els va obligar a abandonar el pis del passeig de Gràcia. Hi van tornar l’any 1941. Estava destrossat, i van decidir rehabilitar-lo i vendre’l.
Des de llavors, la María i l’Alejandro viurien al passeig de Gràcia, 36, en un pis de lloguer.
L’any 1952 va morir l’Alejandro, i tot seguit es van produir una sèrie de problemes familiars que van acabar amb la pèrdua de la fàbrica de teixits i la marxa d’un dels fills i la seva família a terres sud-americanes.
La María va morir el març del 1958, als setanta-un anys, d’un càncer de matriu que li havia estat diagnosticat un any abans.
L’Alejandro
Era el setè fill del matrimoni format per don José Morillo Llobet, comerciant, natural de Vic i establert a l’Argentina, i de la senyora Corina Doremus, nascuda a Montevideo, a l’Uruguai.
Havia nascut a Buenos Aires el 3 d’agost de 1883. Per tant, quan va iniciar la relació amb la María tenia vint-i-nou anys.
Encara que a la partida de naixement consta que era el setè fill del matrimoni, només es té constància d’un germà, el José (Pepe), i de quatre germanes: la Cora, l’Elisa, la Clara i la Mercedes.
La família, potser ja amb la mare morta, havia tornat a Espanya