L'amor quiet. Mercè Foradada
Читать онлайн книгу.
el seu pare amb un soci, Jaime Blanch Riera, l’any 1902. També era el cònsol general del Paraguai, càrrec que va ostentar durant onze anys, del 1909 al 1920. Les relacions diplomàtiques amb el país sud-americà sembla que tenien un gran predicament a la família, ja que el seu pare n’havia estat el cònsol entre el 1900 i el 1909, i el seu germà José, el vicecònsol, del 1909 al 1920, i el cònsol general després que el seu germà deixés el càrrec, del 1920 al 1924. L’Alejandro també havia estat cooperador i conseller d’honor de la Casa d’Amèrica.
El contacte amb la María es va produir a través de les seves germanes, la Cora i la Mercedes, amigues de la noia.
L’any 1913, quan va començar la relació, vivia al carrer Ausiàs March, 12, possiblement amb alguna germana encara soltera. Després de casar-se, el gener del 1914, aquest pis es convertiria en la casa familiar durant uns mesos.
Durant la Gran Guerra, les seves obligacions com a cònsol del Paraguai —basades fonamentalment en les relacions comercials, ja que el país era ric en cotó i en extracte tànnic, recursos indispensables per a la indústria tèxtil i de l’adobament a Catalunya— es van veure ampliades per la necessitat de donar suport als ciutadans paraguaians que es trobaven dispersos per Europa i propiciar-ne l’evacuació.
La Guerra Civil (1936-1939) li va comportar l’expropiació de la fàbrica, on se li va permetre seguir treballant amb un sou molt baix, i deixar el domicili del passeig de Gràcia per fer successius trasllats amb la família, al carrer Mallorca i a la Diagonal, acompanyats sempre d’altres parents.
Recuperada la fàbrica i instal·lats al pis de lloguer del passeig de Gràcia, 36, a l’inici de la dècada dels anys quaranta es va comprar una masia al Garraf, a mig camí entre Sitges, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Es deia Els Cocons. Segons la mare de la Veïna, la seva filla, sempre li havia agradat molt la natura però d’ençà de la guerra l’opció d’anar a passar temporades al camp li havia esdevingut una autèntica obsessió.
L’any 1951 li van diagnosticar un quist hidatídic o un tipus de tumor al pulmó. El van operar però només l’hi van netejar sense extirpar-l’hi perquè el tenia massa escampat. Va morir el gener del 1952, amb seixanta-vuit anys.
Algunes notes del primer sobre, i de la correspondència en general
1. Moltes de les informacions les trec directament de la correspondència. D’altres, potser un pèl més fantasioses, me les va anar proporcionant la Veïna quan em va venir amb la caixa de les cartes dels seus avis i em va fer un encàrrec tan particular. Les vam anar ampliant en converses posteriors.
2. La caixa en si ja és un poema. Atrotinada, d’un cartró que imita les aigües de la fusta, té unes lletres de pal a la tapa: «cartas de los papás (para quemar)». Dins, hi havia les dues-centes setanta-tres cartes, sense sobres, i alguns fulls solts de tipus divers que corresponen a diferents anys i autors: un gràfic de temperatura llarguíssim; l’esquela, retallada d’un diari, d’un cunyat d’A. mort a Salamanca l’any 1937 en plena Guerra Civil; una carta amb capçalera d’un paisatge de Lucerna i una lletra gòtica historiada en excés, que es llegeix molt malament, escrita en un idioma barreja de castellà, alemany i francès, i que adreça a M. un o una tal H., el 1899; els quatre fulls de La Vanguardia del 27/1/1939: «En este momento histórico La Vanguardia dice “¡Presente!”»; el certificat de baptisme d’A.; dues cartes de la Carmen, la germana de M., de l’agost del 1916, des d’un hotel d’Arenys de Mar; una targeta de visita d’A., amb rivet de dol, que conté una nota escrita a llapis, adreçada a M., i una llista de la compra de diversos fulls, enganxats amb una agulla de cap, amb els preus de cada producte.
Però l’autèntic tresor que amagava la caixa són les cartes, desordenades i barrejades, totes escrites amb ploma en papers de molt diversos formats, qualitats i característiques. La majoria de les signades per M. estan escrites en paper gruixut, de format petit, plegat en dos, alguns dels quals tenen un anagrama daurat, en relleu, que encercla les seves inicials. Amb els anys, aquest paper s’alterna amb d’altres, però hi predomina el de mida reduïda, molt d’acord amb la seva lletra diminuta, «de potetes de mosca», com en diu A. També en té algun amb capçalera de l’hotel balneari de Lamalou o amb un dibuix imprès de la casa de Puigcerdà, de Bellesguard.
Les cartes d’A. estan escrites amb formats més variats, però la majoria ocupen folis més grans, de diverses qualitats. Des de fulls amb gramatge dens, com les de M., fins a d’altres de molt lleugers, que gairebé transparenten. Molts tenen la capçalera de la fàbrica o del consolat del Paraguai. També hi ha diverses cartes escrites amb papers timbrats d’establiments de restauració —fondes, restaurants, cafès, balnearis…— on sopava alguns dies dels seus llargs estius, o feia una pausa en els desplaçaments a Puigcerdà. I en trobem també algunes amb ribet negre de dol, sobretot de l’any 1916. La més curiosa, però, és una de les primeres enviada a Lamalou, amb tres fulls, al primer dels quals ha enganxat un petit retrat de M., que encapçala amb una broma: Què et sembla aquest nou paper que he comprat? En diuen paper de la «Reina adorada». Apa! (Barcelona, 16/7/1913). Totes les cartes d’A. estan redactades amb una cal·ligrafia elegant, molt correcta i entenedora, i potser amb algun tipus de pauta, perquè les rengleres són impecables.
3. Sobre els escrúpols de la Veïna. Eren normals. A mi també me n’haurien agafat si es tractés de la meva família. Però, per sort, van guanyar les ganes de donar a conèixer el tresor d’una correspondència tan plena de memòria, de memòria històrica, com ara en diuen. Quan em va donar la caixa i em va fer l’encàrrec, em va fer jurar que de moment només m’ho miraria i que no es publicaria res si ella no hi donava el vistiplau. Voler i doler. Ara que ja no hi és, la pilota ha quedat a la meva teulada, amb la dicotomia de sempre entre el respecte a la intimitat de l’altre i el deure o el privilegi del testimoniatge d’una època, relativament propera, però ja clausurada. Aquestes cartes de la doble, no, de la triple traïció, em cremen a les mans. Hi segueixo treballant i ja veuré què en faig, finalment.
4. Sobre el certificat de baptisme d’A., que sol·licita l’any 1901 des de Barcelona, un munt de dubtes. Per què el devia necessitar als divuit anys? Per temes del servei militar? Va conservar sempre la nacionalitat argentina o tenia una doble nacionalitat? O triple, si fos possible, perquè als marges del document hi ha segells oficials del ministeri corresponent de la República Francesa, que potser es justifiquen pel cognom de la mare, Corina Doremus, uruguaiana però d’origen francès. També hi ha altres segells argentins que donen fe que el certificat és legal, que consta en tal foli de tal registre i que la signatura del capellà oficiant és autèntica. Finalment, hi ha una anotació, la que sembla més moderna, que diu: «Contrajo matrimonio en la parroquia de la Purísima Concepción y Asunción de Nuestra Señora de Barcelona en el mes de enero de 1914», signada per un prevere d’aquesta església. El certificat de baptisme, a banda de ser curiós, introdueix un altre dubte. S’hi afirma que es tracta del setè fill del matrimoni format per José Morillo, natural de Vic, de quaranta-dos anys d’edat, de professió comerciant, catòlic i que sap llegir i escriure, i per Corina Doremus, natural de Montevideo, de trenta-tres anys d’edat, de religió catòlica i que sap llegir i escriure, evidentment sense professió, a part dels seus set fills als trenta-tres anys! Aleshores, si A. era el setè, quan havia nascut i segurament mort un germà o una germana que no apareix mai a la seva història?
5. En relació amb A. i la seva etapa il·lusionada per la masia del Garraf, la Veïna em va deixar veure —i encara la conservo— la que segons ella era una de les poques fotografies, i sens dubte la més bonica, conservades d’ella amb l’avi. La Veïna deu tenir més o menys un any i mig i a A. n’hi deuen quedar no gaire més de tres de vida. A. seu en unes pedres, al costat del que sembla un pou, amb les mànigues de la camisa arromangades, pantalons amples amb gira i uns botins que semblen de lona, amb sola d’espart. La nena du petits monyos i un vestit emmidonat amb farbalans als tirants, està dreta, es recolza a les cames de l’avi i mira, amb cara de no tenir-les totes, un ramet de flors que ell li ensenya amb la mà que no usa per subjectar-la.
6. Caldria dedicar una especial atenció a l’evolució