Enllà

      No sap on és. No sap com és.

      Deu ser això, el Més Enllà? O és només l’Enllà?

      L’única certesa que té és que, quan el mira, pot sentir-se. és. Com un reflex al mirall que només apareix quan al davant hi ha algú que s’hi projecta.

      Per què no els veu, els altres? Els Fills, els Nets, la resta de la família, els amics. Percep que hi són, els nota. I els intueix raonablement bé… vius. L’escalfen. Però no els pot veure.

      Només a Ell.

      I ja fa dies, potser setmanes, que ho fa. Des d’aquest Enllà que no sap on és, el veu. A Ell… i la Casa.

      Es van començar a mostrar, i alhora la van fer aparèixer a Ella, quan Ell hi va tornar. De sobte, Ella es va trobar en aquest indret tan desconcertant, i va poder veure la Casa i a Ell. Havien passat molts dies? Setmanes?

      Va ser quan finalment els Fills li havien permès marxar, sol, com els havia acabat exigint. Ja havia complert el tràmit de deixar-se acompanyar i mimar una pila de dies: ara a casa de la Nena, la filla gran; ara en una forçada estada a la ciutat on treballa i viu un dels Bessons, el Menut. Però havia arribat l’hora de la veritat, de la soledat que havia d’aprendre.

      Ella l’havia vist entrar, deixar-se caure al sofà, pitjar el comandament de la tele —sense esma de bellugar-se, sense entrar a l’habitació a posar-se les sabatilles, ni desfer la bossa, ni obrir alguna finestra per ventilar les habitacions tancades, ni posar en marxa la calefacció i trencar la gelor de l’ambient humit i fred— i quedar-s’hi, clavat, presoner de la pantalla d’on sorgien imatges i sons que ni veia ni sentia, absent o potser mirant de reunir les forces per començar a viure sol.

      I des d’aleshores el continua veient, i sentint, però no pot seguir-li els pensaments. Llegeix el seu front corrugat i la mirada que es gira endins, i els intueix. Com sempre.

      Quant de temps el podrà acompanyar? Fins quan podrà abrigar el seu enyor, que és també l’enyor d’Ella, la seva raó de ser en aquest Enllà que no entén? Si algun dia el perd del tot, si ja no el pot veure ni és capaç de vetllar per Ell, aleshores sí que vindrà el Més Enllà, aleshores sí que arribarà la mort veritable.

      Però de moment el veu i, si en fos capaç, somriuria mentre l’observa immers en el ritu de l’esmorzar. Com cada dia durant els últims anys, seu a la taula de pi de la cuina —excessiva, com Ella l’havia triada—, on sembla perdut, un nàufrag en un mar de fusta clara. Ha fet els gestos de sempre amb algunes vacil·lacions, les habituals i d’altres de noves, com si la càmera que el filmés s’alentís anormalment: ha col·locat el plat, el tassó, els coberts i el paper de cuina que fa de tovalló perfectament doblegat en triangle; ha tret una peça de fruita de la nevera —Ella la treia sempre el dia abans de menjar-se-la perquè no havia suportat mai la fruita freda; a Ell, tant li és—, s’ha preparat el cafè i ha baixat la capsa de les galetes.

      «Un altre cop galetes? No et convenen, carinyo. I les pastilles?».

      Com si l’hagués sentida —Ella pensa que potser sí que la sent d’alguna manera incomprensible, com tot això de l’Enllà—, l’ha vist aixecar-se, desar les galetes a l’armari i treure quatre llesques petites de pa del congelador. Després, ha dut el tàper dels embotits i el setrill a la taula i, mentre es torrava el pa, ha anat a buscar el pastiller de dins de la vitrina, on encara hi ha la tassa d’Ella. La seva tassa… Havia estat un recurs mnemotècnic per a jubilats oblidadissos, ideat feia anys: ficaven el pastiller dins de la tassa perquè el te, sagrat cada matí, els fes recordar-se de les pastilles. Ara, ja no pren ningú te en aquesta casa i la mnemotècnia no funciona, però Ell conserva l’amagatall, no sap ben bé si d’esma o perquè li fa pena perdre encara un altre costum.

      L’hi ha semblat a Ella o quan ha agafat el pastiller