TAST DE CLÀSSICS, 11

      Primera edició: octubre 2016

      © de l’adaptació i de la introducció,

      Jaume C. Pons Alorda, 2016

      Reservats tots els drets d’aquesta edició:

      EDITORIAL BARCINO, S.A.

      Acàcies, 15. 08027 Barcelona

       www.editorialbarcino.cat

      Edició núm. 844

      ISBN: 978-84-7226-809-8

      Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

      Passeig de Sant Joan, 198. 08032 Barcelona

      RAMON LLULL, ARBRE DE PASSIÓ

      Set-cents anys després de la seva mort, Ramon Llull segueix erigint-se com un personatge fascinant, possiblement perquè en cap cas no podem renunciar a l’oportuna incomoditat que ens planteja.

      De fet, en el volum Caure amunt de Francesc Serés, Llull se’ns presenta com un fanàtic que només obeeix a la seva dogmàtica voluntat, però gràcies a aquesta el personatge aconsegueix interpel·lar-nos: pel seu fervor absolut. És molt possible que aquest mateix fervor, aquest creure en quelcom fins a les màximes conseqüències i portar-ho més enllà dels límits implantats pels poders, sobtarà els lectors del segle XXI, massa acostumats a la nostra època líquida, plena de cinisme i idees passatgeres.

      Per molt que a Ramon Llull a vegades li perdonin la vida com a fill excessiu i antipàtic de la filosofia, el seu llegat és el d’una figura immensa, i pot ser llegit, per tant aprofitat, molt més enllà dels propòsits adoctrinadors que l’impulsaren. Així, amb aquesta necessària llibertat que ens hem d’imposar, podem enfrontar-nos a l’Arbre exemplifical a dia d’avui, potser per aconseguir que el nostre temps no sigui tan descregut, potser perquè la passió que desprèn ens contamini una mica.

      Per facilitar-nos les coses a partir d’un ordre preestablert, l’autor de l’Arbre exemplifical fa servir una estructura arborescent: arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors i fruits són les etapes. Es tracta d’un recurs emprat per Ramon Llull en altres treballs, com l’Arbre de ciència o l’Arbre de filosofia d’amor. En el fons no deixa de ser una plantilla idònia que ell ha d’omplir, talment l’escaleta d’un narrador perspicaç que ens atrapa perquè sap molt bé quins efectes vol produir en el lector, des de l’exposició inicial fins al súmmum conclusiu, passant pel creixement i l’ascesi. Un llibre de Ramon Llull, per tant, és com una escala vegetal que ens ajuda a elevar-nos.

      Però no ens enganyem. Aquí no sols predominen raons estètiques. Si Ramon Llull escriu aquest volum, i tots els altres, és per fer entendre que la religió que defensa a ultrança és la millor de totes, i que si escriu és per generar materials que serveixin perquè tots els infidels s’hi sumin. Tanmateix, amb aquesta veritat innegable de fons, l’Arbre exemplifical conté escenes que mostren el cru xoc de cultures, de religions i de pensaments. La posició de Llull és ben clara, però al mateix temps el savi de Randa és prou lúcid perquè aquestes esmentades escenes no acabin amb una lliçó definida i predeterminada. Llull sempre deixa la porta oberta perquè cadascú arribi a les seves pròpies conclusions. Com a autor, confia en els seus lectors.

      M’agrada entendre que l’Arbre exemplifical, amb els seus missatges simbòlicament encriptats i el seu esquelet intern, pot entendre’s com un magnífic compendi de l’art de Llull. L’Arbre exemplifical es podria incorporar a la nostra biblioteca mental, i íntima, com una espècie de biblioteca de Babel d’índole borgiana, allà on tot connecta amb tot i on tot comporta una significança major perquè esdevé metàfora d’una altra realitat recòndita, més bella i erudita. Així ens arriba aquesta obra enciclopèdica, com enciclopèdica és l’obra completa de Ramon Llull, llibres de llibres.

      Per aquest motiu, les històries que aquí llegim i que serveixen per oferir exemple enganxen perfectament amb les d’altres autors imprescindibles com Geoffrey Chaucer i els Contes de Canterbury, com Giovanni Boccaccio i el Decameró, com Italo Calvino i Les ciutats invisibles, com Joan Perucho i el Discurs de l’Aquitània i altres refinades perversitats, com Álvaro Cunqueiro i Merlí i família, com Cristóbal Serra i Ars Quimérica, com Miquel de Palol i El jardí dels set crepuscles, com Antònia Vicens i l’ambiciosa totalitat dels seus contes. És clar que Ramon Llull va precedir aquesta corrua d’autoritats amb el seu esperit de fabulació extrema, en què tot té vida i s’humanitza a partir d’una personificació desenfrenada, encarnament vitenc que ens sembla dir que tot és fabulós perquè tot ens acosta al diví.

      Així el cappare de la literatura catalana ha proliferat en tots els altres àmbits, talment una llavor primigènia que s’expandeix des del seu fonament filosòfic fins a impregnar totes les altres disciplines de l’art de la paraula. Aquesta és una de les tesis que mostra l’exposició i llibre La màquina de pensar. Ramon Llull i l’«ars combinatòria», comissariada per Amador Vega, i també ha estat un dels objectius de Joan Santanach en la coordinació de l’any Llull.

      I en cap cas sense que Ramon Llull renunciï a desenvolupar les seves obres també des d’un vessant lúdic. Ja que en algunes de les pàgines de l’Arbre exemplifical podem contemplar com els elements que componen l’univers real, i l’univers moral, es fan la punyeta talment fossin criatures entremaliades. En el fons l’aigua, la terra, el foc, la nit, el dia, la llum, l’ombra, la virtut i l’etcètera estan jugant, i en el seu fer-se la guitza basteixen les vèrtebres d’una aventura sapiencial.

      Si hi afegim que Llull en cap cas desaprofita l’oportunitat de fer servir divertidíssims moments escatològics, com quan veiem personatges que es pixen damunt dels altres, i que a partir d’aquest fet arribem a l’aprenentatge, es pot ben assegurar que el conjunt és una delícia que sorprendrà els que pensen que Ramon Llull és avorrit o inassolible. Ans al contrari, la seva ànima, ampla i juganera, s’emmiralla idòniament amb la d’un follet dansaire com, per exemple, podria ser Laurence Sterne, responsable d’un dels títols més humans, i per tant escabrosament jovials, de la història de la literatura universal com Vida i opinions de Tristram Shandy, un altre llibre de llibres.

      Pels motius exposats, m’agrada entendre que l’Arbre exemplifical és una obra idònia per a aquell que vulgui descobrir Ramon Llull per primer cop. Funciona perfectament com a hipotètica guia de lectura de l’essència del pensament lul·lià, però també és un llibre sensacional per a la gent jove, que pot gaudir sense fissures amb la manera com es presenten els materials i les idees: amb la trampa d’un seguit de contes dins contes dins contes.

      També és un llibre molt apropiat per a aquells que vulguin aprofundir en algunes de les columnes més importants de les tesis del savi medieval. I, sens dubte, és un breviari inevitable per als que tinguin dins seu el desig de dedicar-se amb devoció a l’escriptura, perquè l’Arbre exemplifical és, a més a més, un manual secret d’escriptura creativa. Mostra de quina manera Llull aguanta la tensió de forma magistral a través de les pauses, de les digressions i de les nines russes. Tot a partir d’una saviesa i d’una sensibilitat que s’avancen pel que tenen de primari, millor dit, de primordial. Perquè el mestre Barbaflorida va a l’arrel essencial de les coses, activa la nostra humanitat d’éssers que no poden escapar de la condició de criatures que adoren les històries perquè amb elles gaudeixen mentre aprenen. A través d’aquestes petites escenes que es presenten com a píndoles quintaessencials, els personatges viuen moments de descobriment. No hi ha ningú que no aprengui alguna cosa amb cadascun dels exemples.

      Es pot percebre, en un nivell profund, que Llull fou un precursor en el terreny de la filosofia, així com de la poesia, però també de la narrativa,