Arbre exemplifical. Ramon Llull
Читать онлайн книгу.
en la nit, que és freda i tenebrosa per culpa de l’ombra de la terra. El foc va respondre a la fredor de la terra i va dir que en una ciutat va passar que un home del poble va pensar la manera per la qual ell pogués ser rei d’aquella ciutat i matar el rei, que és el senyor natural. Al començament que aquell home va concebre aquell propòsit, va començar a imaginar la manera amb falsedat, perquè per acomplir el seu propòsit no podia actuar amb veritat. Aquell home va trobar la manera de tenir molt poder en aquella ciutat contra el poder del rei, amb la qual cosa el rei va pensar la manera per destruir aquell home. I al començament que va pensar la manera, la va pensar amb veritat. I per això en aquella ciutat la veritat i la falsedat varen tenir una batalla molt gran, i al final la falsedat va ser vençuda perquè es concorda amb no-ésser, mentre que la veritat té concordança amb ésser. Aquest ésser va elegir el rei perquè fos jutge de la seva consciència contra la falsedat, que està en contra de caritat i té concordança amb les tenebres.
9. L’aire es va clamar a l’aigua del foc, que gaudia quan el turmentava amb la terra, com ell gaudia en rebre la calor del foc i en ser-li obedient en rebre aquella calor. I perquè l’aigua és enemiga del foc, no volgué consolar l’aire, sinó que li va dir molt de mal del foc i, com més mal li deia, el foc més turmentava l’aire perquè obeïa l’aigua. Estant així l’aire turmentat, i cada dia es multiplicava el seu turment, va recórrer a la terra, que era la seva enemiga, i es va clamar a ella del foc, dient que li feia molt de mal. I la terra va respondre a l’aire excusant el foc i dient a l’aire moltes maldats, perquè l’aire patís més i ella fes servir la seva natura contra l’aire, que és el seu contrari. Estant així de turmentat l’aire, i quant més es clamava més turmentat se sentia, no va trobar altra sortida que pregar al foc que tingués pietat d’ell, i el foc li va dir aquestes paraules:
—Conten que un rei tenia un cavaller a qui estimava molt, i pel gran amor que li tenia li feia molts d’honraments i li donava diners i cavalls i tot el que havia de mester. Com més donava el rei al cavaller, més estimava el cavaller al rei i molt més s’esforçava per servir-lo. El rei va voler provar el cavaller, si li portava amor més gran perquè li donava o perquè era el seu senyor, i va estar molt de temps sense donar res al cavaller. Així, el cavaller no estava tan content del rei com solia ni el servia tan bé com de costum. I per provar millor la intenció del cavaller, el rei li va prendre un bon castell que li havia donat, i llavors el cavaller es va separar del rei molt irat i va anar a un comte que era enemic del rei, un comte a qui el cavaller havia matat el seu fill en una batalla, i va dir-li que ell volia ser el seu servidor per tal de venjar-se del rei. Aquell cavaller va anar en batalla contra el rei amb el comte, i va acabar pres, i llavors va clamar mercè al rei perquè el perdonés i li tornés el seu castell i el seu amor. I el rei va respondre i li va dir que ell demanaria consell a la justícia i a la misericòrdia: a la justícia li va demanar consell per saber si l’havia de castigar, i també a la misericòrdia per saber si l’havia de perdonar. La misericòrdia va pregar al rei que perdonés el cavaller perquè ella pogués ser gran amb el rei, i la justícia va aconsellar al rei que el castigués perquè ella pogués ser més gran amb ell que la misericòrdia, sobretot per ser el rei més rei per justícia que per misericòrdia. I, a més a més, aquell cavaller no tenia bona intenció de demanar perdó quan pregava que li tornés el castell. I llavors el rei, per allò que la justícia havia al·legat, va fer turmentar el cavaller i el va fer morir a mala mort.
10. La rosa i el pebre parlaven del foc i de l’aigua, i la rosa lloava l’aigua perquè multiplicava bondat de moltes parts ajuntant una part amb l’altra, perquè la bondat fos gran en l’aigua, i el pebre lloava el foc perquè repartia bondat en moltes parts, per tal que sota el seu gènere moltes substàncies fossin bones. Tant estigueren el pebre i la rosa en aquestes paraules, que hi va haver gran batalla entre ells. Perquè el pebre deia que més val aquella substància que es dóna a molts que aquella que es restreny i moltes coses ajusta en si mateixa, de les quals moltes substàncies tenen necessitat, mentre que la rosa deia el contrari. I sobre això la rosa i el pebre varen anar a judici davant de la sequedat, perquè era qualitat d’ambdós, però la sequedat es va excusar i va dir que no volia ser jutge, dient aquestes paraules:
—Conten que un rei va donar jutge a dos cavallers que discutien per un castell, i aquell cavaller que no tenia dret al castell va donar mil florins al jutge perquè jutgés a favor seu, i el cavaller que tenia bon dret al castell donà al jutge cent florins perquè jutgés a favor seu. I per això el jutge fou més de la part dels mil florins que dels cent, i falsament va adjudicar el castell a aquell de qui no havia de ser. I per això la sequedat, que era més de la part de la rosa que del pebre, no volia ser jutge. Va passar que el rei va saber que el jutge havia pres mil florins d’aquell cavaller a qui havia donat el castell, i cent d’aquell de qui havia de ser el castell. I llavors el rei va fer venir els cavallers al seu consell, al qual demanà si coneixia la natura de la raó per la qual un cavaller havia donat mil florins pel servei i l’altre cent tan sols, i això que els dos cavallers eren iguals en riquesa. En el consell del rei hi havia un vell savi, i va dir que era presumible que aquell cavaller que no havia donat més de cent florins tenia dret sobre el castell, i la raó estava en el fet que aquell qui té bon dret plany molt més la despesa que fa en el plet que aquell que no té bon dret, que despèn gustosament per poder guanyar allò que no és seu. I llavors el rei va fer un ordenament a la seva terra: que aquell que hagués donat més al jutge tingués menys credibilitat i que aquell que li hagués donat menys en tingués més.
11. El foc va voler enganyar l’aigua, i va dir que l’ajudés a fer el pebre, que és petit, i ell l’ajudaria a fer la carabassa, que és gran, i així estarien ambdós en concordança.
—Conten —va dir l’aigua— que un cavaller pobre tenia un fill, i un pagès ric tenia una filla, i de tots dos se’n va fer matrimoni per tal que el fill del cavaller fos ric, per la seva muller, i la filla del pagès fos honrada, pel seu marit: però aquest honrament de la muller va convertir-se en deshonra quan els diners varen ser gastats, i la tristor va romandre en tots els moments de la seva vida. I aquest exemple va contar l’aigua perquè conegué l’engany que el foc li volia fer, perquè el pebre dura més que la carabassa, i la fredor té passió més gran en el pebre que acció en la carabassa, encara que el pebre sigui petit i la carabassa sigui gran. I per això l’aigua va dir al foc que no volia tenir-hi concordança sota aquella semblança perquè no podia estar durant molt de temps amb el pebre en desgràcia.
12. El foc va pregar a l’aigua que anessin junts al Sol i que pel camí podrien tenir conversa parlant d’unes coses i d’altres. L’aigua va respondre i va dir que dos contraris no van bé per un mateix camí, i sobretot que el Sol és el seu enemic i és amic del foc. Però que si el foc volia anar amb ella a la Lluna, llavors amb molt de gust aniria amb ell per un camí i sota la condició que anessin a la Lluna de nit i no de dia.
13. Els quatre elements varen començar el pebre: el foc hi va posar quatre unces de lleugeresa i la terra n’hi va posar tres de feixuguesa, i l’aire hi va posar dues unces de lleugeresa i l’aigua una de feixuguesa. I quan el pebre estava començat i fet, sis unces varen voler pujar i quatre varen voler estar a baix a la terra. El pebre va consentir al desig de les quatre unces i no va voler consentir al desig de les sis, i per això les sis unces varen dir al pebre que ell actuava contra la seva natura perquè estava més en el lloc de baix que en el de dalt, per raó que ell és major pels desigs majors que pels menors. I llavors el pebre va respondre i va dir aquestes paraules:
—Conten que el vent va pujar un gra de raïm a una alta muntanya que era molt freda. Aquell gra va multiplicar tronc i branques, rams, fulles i flors, però no podia fer fruit pel gran fred que feia en aquella muntanya. I com que ell havia pres principi, natura i ésser al peu de la muntanya, desitjava més estar en els llocs baixos que en els alts, per tal que pogués fer fruit i multiplicar la seva espècie.
14. L’aire es va posar enmig del foc i de l’aigua perquè en fes concordança i que tots tres anessin contra la terra. Quan l’aire va haver fet concordança entre el foc i l’aigua contra la terra, la terra no va voler donar la seva sequedat al foc ni prendre la fredor de l’aigua com solia fer, i per això el foc i l’aigua varen anar contra l’aire amb la terra, la qual posaren enmig de tots dos. I llavors l’aire no va