Arbre exemplifical. Ramon Llull
Читать онлайн книгу.
més estar malalt i ser bon amic del foc, que li donava la seva semblança, que estar sa i fallar al seu amic i enganyar-lo, perquè no hi ha cap malaltia que sigui tan gran com la de traïció i d’ingratitud, que fa que hom no reconegui els beneficis que rep del seu senyor. I per això l’aire va dir que ell volia estar subjecte i sotmès al foc, el seu senyor, perquè tingués acció en l’aigua, damunt la qual s’estengués la seva senyoria amb grandesa de bondat i virtut. Perquè a la calor del foc li és gran virtut i gran bé que sigui senyora del seu amic per concordança d’amor, i del seu enemic per contrària senyoria.
2. L’aigua va plorar i va dir a l’aire que no sabia res de l’engany que el foc havia fet a la terra. L’aire va demanar a l’aigua quin era aquell engany. L’aigua va respondre i va dir que el foc i la terra s’havien aliat i s’havien promès l’un a l’altra que tot el que guanyessin ho repartirien a parts iguals. Va passar que la terra va guanyar el ferro i el foc va guanyar l’or. I quan varen haver de repartir, la terra va dir al foc que repartís, i va dir això amb la intenció que el foc li donés l’or, ja que ella li donava la seva sequedat. A més a més, qui repartia donava sempre a l’altre una part més gran que la que es quedava, i creia que el foc faria el mateix. El foc va repartir, i li va donar a la terra el ferro però es va quedar l’or. L’aire va respondre i va dir a l’aigua que el foc no havia fet cap engany en el repartiment, perquè la terra havia tingut mala intenció en l’elecció quan va dir al foc que repartís, i el foc va repartir justament per castigar la terra per la mala intenció que havia tingut.
3. L’aire va pregar a l’aigua que no anés més en companyia de la terra, ja que s’havia aliat amb ell, perquè ningú no pot durar gaire temps entre dos contraris, i ell i la terra estan en gran contrarietat. I l’aigua va respondre i va dir que la duració més gran és la que dura per acció i per passió en concordança. L’aire es va meravellar del que l’aigua deia, i li va demanar com podia durar l’associació d’acció i de passió en concordança, si l’acció i la passió són contràries. L’aigua va respondre i va dir aquestes paraules:
—Conten que el color del foc i el color de la terra es varen trobar en la flama, en la qual tingueren concordança per forma d’acció i de passió, perquè la terra va dir al foc que ella, a qui ell donava la seva sequedat, volia tenir el seu color en els súmmums de la flama i en el fum que sortia del foc, i també en les coses que el foc cremava, així com en el carbó i en la sutja i en el pebre. El foc li va respondre i li va dir que li agradava molt, perquè el seu color quedava enmig de la flama i en el ferro calent i en la brasa.
4. La terra va dir al foc que ella no li donaria la seva sequedat, perquè ell la donava a l’aire, que és el seu enemic. El foc va dir a la terra que no coneixia el poder de la llarguesa.
—Foc —va dir la terra—, i quin és el poder de la llarguesa?
—Conten —va dir el foc— que la llarguesa i l’avarícia es varen trobar, i la llarguesa havia donat tot quant tenia i més no podia donar, perquè no tenia res, i va pregar a l’avarícia, que era plena de moltes coses, que li donés el que tenia perquè ella pogués donar, ja que estava malalta per no poder donar. L’avarícia es va excusar i va dir que ella no li volia donar res, perquè ella no volia tenir la seva semblança. Llavors la llarguesa va recórrer a aquells a qui havia donat i a aquells a qui havia de donar, i llavors es varen ajuntar contra l’avarícia, i la varen despullar dels béns que posseïa, perquè la llarguesa tingués per poder donar. L’avarícia va romandre trista i malalta, i va dir aquestes paraules: «Ah, estic en dol i afligida, perquè el tresor en què durant tant de temps he treballat i pel qual tanta fam i set he sostingut amb tants deshonors i amb tantes pors, el veig donar als meus enemics, i el dóna la meva enemiga!»
5. El foc i l’aire es varen trobar en un gran boscatge on l’aire havia estat cercant durant molt de temps la terra per venjar-se d’una gran maldat que ella li havia fet. I en aquell temps en què el foc i l’aire es varen trobar, el sol es ponia. Per això l’aire va pregar al foc que li fes llum tota aquella nit perquè ell pogués trobar la terra, a qui molt desitjava trobar. Durant molt de temps el foc va pensar si faria llum a l’aire perquè trobés la terra, ja que tenia vergonya de dir que no als precs que li feia l’aire, i tenia consciència de descobrir la terra, que era la seva amiga, a qui l’aire volia destruir i matar. Mentre el foc així pensava, l’aire es va meravellar de com el foc no responia als precs que li feia, i va dir al foc que sabia molt bé que ell no l’estimava gaire perquè no responia als seus precs ni amb rapidesa ni com ell volia. El foc va dir a l’aire que ell no sabia el que la saviesa havia respost a la voluntat.
—I com va ser, això? —va dir l’aire.
—Conten —va dir el foc— que la voluntat desitjava molt trobar un home a qui estimava molt, i va pregar a la saviesa que li mostrés els camins pels quals pogués trobar aquell home, a qui desitjava molt trobar per tal que el pogués servir i honrar. La saviesa va dir a la voluntat que li feia una justa demanda i que amb molt de gust li mostraria els camins pels quals pogués trobar el seu amic, camins que no li mostraria si sabés que la voluntat volia matar o fer alguna maldat a aquell home, perquè aquell home li havia fet favors moltes vegades.
6. El foc va demanar a l’aire si ell l’estimava tant com estimava l’aigua, i l’aire va dir al foc que no feia una demanda justa i que poc sabia de la natura d’estimar.
—Aire —va dir el foc—, i què és la natura d’estimar?
Però l’aire va callar i no va voler donar cap resposta al foc. El foc es va meravellar molt perquè l’aire no li responia, i tantes vegades li va pregar que li respongués que l’aire va dir al foc aquestes paraules:
—Conten que la voluntat va trobar la saviesa mentre anava a una ciutat en la qual hi havia la memòria, i a ella es dirigia la voluntat perquè li recordés el seu amic. I com que la saviesa menava amb ella la ira, que és enemiga de la voluntat, la voluntat no va acollir bé la saviesa, encara que li hagués mostrat els camins per on trobar la memòria. I quan la voluntat va arribar on era la memòria, que li va recordar el seu amic, totes dues varen fer gran festa i varen tenir gran goig, tant que la saviesa va estar disgustada amb la voluntat, que en trobar-la no li havia fet tan bona cara com a la memòria. Així que la saviesa va reprendre la voluntat davant la memòria dient-li que poc li agraïa els favors que li havia fet. La voluntat es va excusar i va dir que sentia un plaer molt més gran en donar la seva semblança sense patiment que en prendre semblança d’altre amb treball.
7. L’aigua anava per una bella selva on va trobar la pedra i el ferro d’on surt el foc, els quals va insultar, i els va dir moltes maldats perquè eren la culpa de la seva malaltia, perquè quan ella era a l’olla el foc l’escalfava i li prenia la seva fredor, que ella estimava molt. I la pedra i el ferro varen respondre a l’aigua dient-li que el foc havia estat massa generós en donar-li la seva virtut. Però l’aigua es va meravellar molt d’aquelles paraules, dient-los que li semblava impossible que ningú pogués ser massa generós a donar virtut. Per això els pregava que li diguessin per què el foc era massa generós quan li donava la seva virtut.
—Conten —varen dir la pedra i el ferro— que en un prat hi havia una herba que tenia la virtut de guarir els leprosos de la seva malaltia. A un leprós es va mostrar aquella herba, de la qual va menjar i es va guarir de la seva lepra per la virtut d’aquella herba. Va passar que aquell home va anar a pixar en aquell prat, i amb aquella herba que l’havia guarit es torcà les anques. I per això l’herba va ser massa generosa en donar virtut a aquell qui tant l’havia deshonrada.
—Pedra i ferro —va dir l’aigua—, i quina virtut em dóna a mi el foc quan sóc a l’olla?
La pedra i el ferro varen respondre i varen dir que la farina i ella havien volgut fer pa perquè amb aquell pa poguessin donar virtut a l’home i que pogués viure, i varen fer aquell pa al forn amb la virtut del foc, sense el qual no l’haurien pogut fer ni haurien pogut donar virtut de vida a l’home.
8. En el foc es varen trobar dues veritats: l’una era de calor i l’altra de sequedat. Les dues veritats varen demanar al foc de quina d’elles dues se sentia millor guarnit contra la