Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani
Читать онлайн книгу.
motor rugeix; el camió és un caçador que malda per atrapar la presa, udola amb fruïció ara que la té a l’abast.
El contrabandista de pell castigada pels elements ens mana que baixem. Jo soc al final del camió amb el Beneit Esdentegat i, com que no volem quedar atrapats entre les dones i la canalla que surten indecisos pel darrere, saltem pel costat del camió. Torna la remor de veus, i el xivarri dels homes i les dones i els crits de les criatures torben la quietud de la platja.
No veiem les cares dels contrabandistes de persones que van davant nostre i que mouen les mans per guiar-nos cap a l’oceà. A crits ens diuen que callem. Som una colla de lladres a la nit que intenta anar a l’altra banda tan de pressa com sigui possible.
El Noi dels Ulls Blaus i l’Amic del Noi dels Ulls Blaus van, com sempre, al davant de tots. S’esperen a la platja amb les motxilles al costat. Els contrabandistes ens fan córrer. La fressa de les onades de l’oceà rogent ofega els altres sorolls. Aquesta és la primera vegada que veig l’oceà a Indonèsia, després de tres mesos temibles d’aeroports i de ciutats costaneres.
Hem arribat a l’oceà. Les ones embogides van i venen al llarg de la platja. Semblen eternes. A pocs metres del mar descansa un barca petita; No hi ha temps per perdre. Ens hem d’embarcar.
Muntanyes i onades
Roures de fulla de castanyer i mort
Aquell riu... Aquest mar
Quan els humans lluiten pel territori sempre se sent pudor de violència i de sang vessada, encara que la lluita sigui per un espai de la mida d’un cos en una petita embarcació i només per un període de dos dies.
Al pont hi ha molta confusió. La pugna entre els homes que competeixen frenèticament per aconseguir un lloc per seure ha arribat al punt màxim. El Beneit Esdentegat i el Pingüí s’han estirat al costat de la cadira del capità i han deixat un espai lliure per a una altra persona. Deixo la motxilla entre els cossos cansats d’aquells dos homes i m’hi repenjo. Després de tantes hores de seure al terra de fusta tan dur del camió, és un descans poder posar el cul adolorit en un lloc relativament còmode.
Tots els homes més joves han trobat un lloc per seure, després d’una competició que em sembla inútil. Han ocupat tot el terra de les cambres que serveixen de dormitoris i les famílies ara es veuen obligades a amuntegar-se a l’extrem de l’embarcació.
L’Amic del Noi dels Ulls Blaus s’acomoda vora la seva xicota, l’Azadeh, al lloc que potser és el pitjor de la barca. Tot i que hi ha pujat abans que ningú, al final s’ha d’encabir al costat de les famílies. Per descomptat, ho justifica dient que l’Azadeh no hauria de jeure en una cambra entre homes joves que no li traurien els ulls de sobre. El Noi dels Ulls Blaus ha aconseguit el lloc millor, just a la vora del capità, amb un coixí vell d’escuma tret d’alguna cadira.
Els homes joves escridassen i insulten les poques famílies que hi ha a l’espai de dormir i també les obliguen a seure a l’extrem de l’embarcació. Fins i tot fan fora el matrimoni singalès d’una cambra, i de resultes d’aquest altercat injust es queden sense un lloc per seure. Durant molta estona s’estan drets amb la criatura i en busquen un a l’extrem de la barca, mentre els altres els miren fixament sense cedir.
En aquella punta de l’embarcació veig que la gent es baralla per trobar un bon lloc per seure. Escridassen totes les dones amb covardia; és totalment impropi. Tots els punts són humits i incòmodes, i no veig clar de què serveix tant de soroll i de cridòria. Entre tantes confrontacions i baralles, la família singalesa ho té malparat.
Enmig de l’enrenou, mentre les dones i les criatures miren d’instal·lar-se als seus espais durs i incòmodes, la barca salpa; com una euga prenyada i feixuga que travessa a mig galop una fosca praderia d’aigua.
Ens dirigim cap a Austràlia.
El meu lloc no és dolent del tot. Descanso el cap a la motxilla. Estic a un pas del capità, només. Puc veure fàcilment el rumb que seguim a la seva brúixola, cap al sud, i les milles que recorrem, cosa que em dona una falsa sensació de seguretat.
La barca navega a poc a poc, amb calma, per sobre de petites ones mentre es va allunyant de la platja. El xivarri s’ha acabat i el silenci cau damunt de l’embarcació. L’única cosa que se sent és el ritme de les ones que colpegen la proa. Amb l’ajuda de la claror feble que surt del llum que hi ha a sobre del cap del capità, veig un munt de persones esgotades que dormen les unes al costat de les altres. El llarg viatge a través de la selva i els sotracs constants del camió les han deixat a totes ben baldades i ara jeuen formant files. Una barreja de cares cansades.
Les dimensions d’una barca, onades desconegudes, onades d’un oceà forà.
El cel és més brillant. De mica en mica, apareixen a l’horitzó distant uns raigs febles, trèmuls i daurats. L’ajudant del capità va i ve de la sala de màquines, i hi ha uns quants homes més que s’estan drets per allà a la vora. Veig l’Amic del Noi dels Ulls Blaus assegut a l’extrem de la barca. És el retrat orgullós de la joventut. Amb el cap de l’Azadeh a la falda, mira les ones i les cares cansades del voltant. Un individu jove que porta una cua seu al costat d’una mena de marc de finestra en una de les cambres. La seva dona dorm a prop seu. L’home observa l’Amic del Noi dels Ulls Blaus, que s’aferra a la vora de la barca amb totes dues mans. El Noi dels Ulls Blaus s’està dret al costat del capità i s’entreté menjant una bossa de pomes vermelles. A popa, hi ha un home jove despert, un individu musculós i robust. La seva dona i el seu fill recolzen el cap en un dels seus braços immensos.
Però aquests són els únics homes que es resisteixen a dormir. Sembla que la son no s’apodera dels seus cossos. Fins i tot el Beneit Esdentegat, que sempre deixa anar absurditats per la boca sense dents, ara calla; dorm rebentat i amb el cap a l’estómac del Pingüí, que té els peus més oberts cap enfora que mai. Els joves cepats, els més vociferants i arrogants quan insultaven les dones i la canalla al moment de pujar a bord, ara jeuen ben adormits. La família kurda també dorm. Fins i tot el nen torracollons s’ha quedat sense energia. Sembla un cadàver que dorm profundament, tot i que ara la seva cara té l’aspecte innocent dels infants.
És un son que transcendeix el son ordinari, que indueix a la inconsciència. Cares pàl·lides amb baves a la boca.
Els ulls se’m tanquen, però no hi ha res com la curiositat, l’aventura o la por per mantenir-me despert. El meu tarannà em fa estar alerta i enèrgic i no em deixa descansar. No em puc quedar quiet en un lloc. Surto del pont i camino una estona entre els cossos immòbils, d’una punta de l’embarcació a l’altra. És un caos. Hi ha tot de cossos cargolats els uns amb els altres. Fins i tot les fronteres físiques normals entre famílies s’han esborrat. Els homes jeuen als braços de la dona d’un altre, les criatures jeuen damunt del pit o del ventre de desconeguts. Sembla que tots hagin oblidat els crits i els insults d’una estona abans i tota l’energia esmerçada a establir un ordre segons el gènere, perquè ara tot s’ha desbaratat. La sobirania de les ones ha esfondrat el marc moral. Fins i tot s’ha desfet la família singalesa jove, que potser de tots els que anem a bord són els que tenen un vincle més estret. El marit és als braços de l’home que té al costat, la dona reposa el cap al bíceps d’un altre home i la criatura està entravessada sobre les cuixes d’una altra dona.
Ara s’ha fet de dia i veig que l’embarcació ha recorregut un bon tros, comparable a l’extensió d’un golf petit, en poques hores, i ja no es veu la costa. Tan sols uns quants vaixells i barques de pescadors destorben la pau del mar. És evident que som en aigües indonèsies, a prop encara de la costa, però les onades cada cop són més grosses i violentes i comencen a sacsejar-nos. El capità esquiva les ones amb destresa; la cara, cremada pel sol, se li enfosqueix mentre governa la barca entre els camps d’onades enormes, però sempre té el cigarret encès. El seu ajudant va amunt i avall entre la sala de màquines i el pont. Els cabells li comencen a grisejar però rep ordres del seu jove capità i les compleix amb alacritat dins de la sala de màquines.
A mesura que ens anem allunyant més de la costa i ens anem